Curs de Mitologia (editat per Marco Pagano)

CURS DE MITOLOGIA GREGA

SIGNIFICAT DELS NOMS DE LES PRINCIPALS DIVINITATS HELENES

NOM REFERENTS ETIMOLÒGICS SIGNIFICAT

ZEUS ~

(Genitivo

Acusativo

(junyir); (designi);

(sotrac); (festas de Zeus a Atenas); (esplendor~èter).

Jou. Designi.

Sotrac. Èter.

APOL·LO ~

(expurgar). Expurgació.

ATENA ~

(immortalitat). Immortalitat.

HERA ~

(acollir). Acolliment.

HERMES ~

(fita, jaló). Fita.

HEFEST ~

(ignició); (encendre). Combustió.

ÀRTEMIS ~

(integritat). Integritat.

AFRODITA ~

(espuma) + (doble); o bé

(espuma) + (viatjera).

Espuma doble. Espuma viatjera.

DIONÍS ~

(de Zeus) + (ferir) o bé

(objectiu) o bé (Nisa, ciutat beòcia segons Ild.II 508, a la qual Zeus s‟endugué Dionís cosit a la cuixa).

Ferida de Zeus. Objectiu de

Zeus. Nísia de Zeus.

ARES ~

i (pugnar; guanyar; imposar-se) Superació.

ΗΕΒΕ ~

(jovença) Jovença.

ΙLITIA ~

(íleus: obstrucció de l‟intestí) + (deli-

rar).

el Delirar per íleus.

4

HÈSTIA ~

(llar). la Llar.

DEMÈTER ~

(Deo) + (mare);

o bé (Zeus) + (mare).

La Mare Deo. Mare de Zeus

(Rea).

PERSÈFONE ~

(endur-se per botí) + (mort).

Mort que serà enduta per botí.

POSIDÓ ~

(Amo) + (veure). Amo que veu.

HADES ~

(sepultura); (invisible).

L‟Invisible Més Enllà

CRONOS ~

(colpejar) + (intel·ligència).

Intel·ligència per colpejar.

REA ~

(Flux). Flux.

ÚRANOS ~

(cel); o sia, (l‟enredera) +

(intel·ligència), o bé (zelador) + .

Intel·ligència del passat.

Intel·ligència zeladora.

TITANS ~

(guix); (vejar-se).

Els Guixos. Els Vengadors.

EROS ~

(enamorament). Enamorament.

TÀRTAR ~

(infern). Infern.

ÈREB ~

(tenebres). Tenebres.

GEA ~

(terra). Sorgiment ampli.

CAOS ~

(boquejar); (abertura);

(badall).

Espai obert. Forat.

CURS DE MITOLOGIA GREGA

1. HESÍODE (S.VIII A.C.)

Molt en veritat primerament sorgí Forat (Caos), però de seguida Terra (Gaia) d‟amplerós sí: seu sempre ferma de tots els immortals, els quals habiten el cim del nevós Olimp; i l‟Abisme (Tàrtar) caliginós en el fons del subsol espaciós. Al moment [sorgí] Enamorament (Eros), qui, bellíssim entre els immortals déus, llicenciós, de tots els déus i dels homes tots sotmet el si interior i la prudent disposició.

De Forat, aleshores, sorgiren Tenebra (Èreb) i la negra Nit, i de la pròpia Nit resultaren Èter i Dia, als quals infantà havent fecundat amb Tenebra, mesclada per amor.

Tanmateix del cert, Terra molt al principi generà, igual a sí mateixa, al Cel (Úranos1) astrífer, perquè l‟encapcís tot entorn mentre fos per als feliços déus seu sempre segura. Generà també a les altes Montanyes, gracioses per poder contemplar valls de Nimfes, les quals habitarien enclotades montanyes. Ella, doncs, tanmateix infantà a Pèlag infecund ―holocaust a la inflor marina―: al Pont, sens delitós amor; però de seguida, amb Cel havent-se allitat, infantà a Oceà voraginós, a Ceos, Crios i Hiperió, a Iàpet, Tea i a Rea, a Temis, Mnemòsine i Febe d‟àuria corona i a Tetis2 adorable. Tanmateix, després d‟aquests sorgí el millor dotat: Cronos3 d‟astúcia recorva4, el més temible dels fills, car avorrí a l‟esplendent genitor.

HESÍODE . Traducció de MARC PAGÀ.

1 El terme pot estar conformat pels mots (celador) (de l‟ahir); o bé

per (extrem) (del pensament). 2 No s‟ha de confondre aquesta titànide que casaria amb Oceà, i la ne-

reida que casaria amb Peleu. 3 La identificació de Cronos amb el temps és tardana, si bé

no deixa de ser sugestiva. 4 L‟astúcia és un concepte que recorre tots els mites grecs, i gràcies a

ella és que Zeus governa el cosmos.

6

I així mateix féu néixer de sí els Ciclops de cor superb: Brontes, Estèropes i el vehement Arges, els quals donaren a Zeus el tro i li fabricaren el llamp. Aquests en veritat eren en tot semblants als déus, per bé que tenien només un ull al mig del front: el nom de Ciclops que tenien els venia, és clar, del fet que tenien un ull ben rodó, només un, al mig del front; força, fermesa i traça caracteritzaven llurs obres. Així mateix de Gea i Úranos prengueren naixença uns altres tres fills, grans i brutals, de noms execrables: Cotos, Briareu i Giges, prole arrogant. Cent braços s‟allargaven de llurs espatlles, inabordables, i cinquanta caps a cadascun li naixien de les espatlles sobre uns membres robustos: una força immensa, brutal, en una figura gran.

Però tots els que de Gea i Úranos prengueren naixença, els més terribles dels fills, sentien odi per llur genitor des del començament; i a penes un d‟ells naixia, tots els mantenia ocults i no els deixava sortir a la llum, al si de Gea, i es complaïa del seu acte odiós Úranos, però es lamentava per dins Gea descomunal per com estava atapeïda, i ideà un parany arter, odiós: tot d‟una va fer un metall, el blanquinós adamant, i fabricà una gran falç i donà instruccions als seus fills; i els digué per encoratjar-los, amb el cor abatut: “Fills meus i d‟un pare arrogant, si vulguéssiu fer-me cas, podríem rescabalar-nos del maleït ultratge del vostre pare, car ha estat el primer en concebre obres innobles”. Així digué; però ells tots foren presa d‟espant, i ni un de sol no parlà; cobrà coratge, però, el gran Cronos de ment retorta i tot d‟una en resposta s‟adreçà amb aquests mots a la seva sol·lícita mare: “Mare, jo podré complir, t‟ho prometo, aquesta obra, perquè d‟un pare abominable com el nostre tant se m‟en dóna, car ha estat el primer a concebre obres innobles”. Així digué, i sentí íntimament una gran joia Gea descomunal, i el posà d‟amagat a l‟aguait, i a les mans li posà la corbella de dents agudes5 i li inspirà tot l‟engany.

Vingué, portant la nit, el gran Úranos, i entorn de Gea, desitjós d‟amor, s‟agemolí, i s‟estengué arreu. El fill saltà de l‟amagatall amb la mà esquerra, mentre amb la dreta tenia agafada la descomunal corbella: llarga, de dents agudes, i segà al seu pare el genitals enèrgicament, i després els llençà cap enrere; però no escaparen

5 En efecte, Gea no li dona una eina qualsevol, sinó una falç adamantina, pro-

duida per ella mateixa. Aquesta eina precissament més tard serviria a l‟home per a obtenir el fruit de la gleva. No obstant, la substitució de la falç o corbella (de mànec petit i de fulla molt curvada) per la dalla (de mànec llarg i fulla poc corvada) és tardana, i prové de la síntesi amb la figura cristiana de la mort.

7

inútilment de la seva mà: en efecte, tantes gotes sangonoses com brollaren, totes les acollí Gea, i, transcorregut el temps, féu néixer les poderoses Erínies6 i els grans Gegants7 d‟armes refulgents, els quals sostenen llargues llances, i les Nimfes que anomenen Mèlies damunt la terra ilimitada8.

Els genitals, d‟altra banda, tan aviat com els tallà amb l‟adamant i de terra estant els llançà al mar9 per mil ones batut, foren portats aigües enllà molt de temps, i entorn una escuma blanca del membre immortal sortia10; i enmig d‟aquesta una noia es formà; de primer s‟acostà a Citera divina11, i d‟allà després arribà a Xipre, que les ones cenyeixen. Abordà la bella dea venerable, i al voltant l‟herba sota els peus àgils creixia: Afrodita12 i dea Afrogènea i Citerea de bella corona l‟anomenen déus i homes, perquè enmig de l‟escuma es formà; també Citerea, perquè recalà a Citera; i Ciprogènea, perquè aparegué a Xipré arreu onejada; altrament Filomèdea, perquè fou deslliurada d‟uns genitals. Li féu costat Eros i la seguí Hímeros bell tan aviat com nasqué i se n‟anà amb l‟estirp dels déus; aquest honor posseeix des del començament i és el destí que li ha pertocat entre els humans i els

6 Les Erínies són aquelles potències encarregades d‟ajusticiar els delictes de

sang, doncs aquest delicte, sobretot si és contra algú de la mateixa família ha pro-

vocat en el criminal una taca . 7 Potser el terme („Gegants‟) contingui una suma dels termes („Ter-

ra‟) i („esdevenir‟), amb el qual significaria precisament „sorgits de la terra‟. 8 Amb l‟emasculació d‟Úranos, Cronos provoca la separació entre el Cel (Úra-

nos) i la Terra (Gaia), abans units inextricablement. 9 Probablement el Mar Ural o bé el Mar Adriàtic. 10 En efecte, cal tenir ben en consideració que l‟escuma de la qual sorgeix Afrodi-

ta supura dels genitals emasculats, i no de la mar, com se sol pensar. Tanmateix, aquesta blancor de l‟escuma indicaria la procedència nòrdica de la venerable dea.

11 És a dir, que Afrodita ni neix ni sorgeix a Citera, sinó que passà per allí ve-nint des del Nord. És així com el propi text hesiòdic indueix a pensar que, en ori-gen, Afrodita és una dea nòrdica, pròpia a l‟estirp indoeuropea, i de cap manera manllevada d‟Orient, com molts pretenen mirant sempre més enllà, amb vanidoses esperances que mai assoleixen. A aquesta valoració hi contribueix un testimoni del poeta arcaic Íbic, en tant que anomena Afrodita com (ÍBIC fr.1).

12 Certament, sobre l‟etimologia del nom „Afrodita‟ s‟ha parlat molt, si bé sem-

bla que pot significar „viatgera de l‟escuma‟ ~ „escuma‟ + ~ „viatge-

ra‟), o bé „escuma de dos classes‟ ~ „escuma‟ + ~ „de dues classes‟; „doble‟), fent ja al·lusió a les dues Afrodites: Urània, filla d‟Úranos, i Pandemo, fillà de Zeus i Dione.

8

déus immortals: confidències de donzelles, somriures i enganys, el dolç plaer, l‟amor i la gentilesa.

Aquests fills el seu pare els posà el nom de Titans, a tall d‟insult, el gran Úranos, tot i haver-los engendrat ell mateix: deia que precipitant-se amb arrogància cometrien un acte greu a conseqüència del qual després purgarien una pena13.

HESÍODE . Traducció de JAUME ALMIRALL, revisada per MARC PAGÀ.

13 Hesíode relaciona la nominació dels Titans fent derivar aquesta paraula del

verb grec („expiar‟; „ajusticiar‟), o („venjar-se‟), que forma paraules

com („venjador‟).

LÁMINA I

EQUIVALÈNCIES ENTRE ALGUNS DÉUS GRECS Y LLATINS

NOMBRE GRIEGO NOMBRE LATINO

CRONOS SATURN

REA CIBELES

ZEUS JÚPITER

HERA JUNO

ATENA MINERVA

APOL·LO APOL·LO

ÁRTEMIS DIANA

HERMES MERCURI

HEFEST VULCÀ

DEMÈTER CERES

PERSÈFONE PROSERPINA

HADES PLUTO

POSIDÓ NEPTÚ

HÈSTIA VESTA

ARES MART

DIONÍS LIBER-BACUS

EROS (Enamorament)

CAOS

Forat/ Cavitat

GEA

Terra

TÀRTAR (Abisme)

ÚRANOS (Cel)

Muntanyes Nimfes Pontos

Tifó

Nicte (Nit)

Érebos (Tenebra)

Hémera (Día)

Éter

(Esplendor)

Equidna Tánatos (Mort) ∞

∞

Nereu Taumant Forcis Cetos

HECATONQUIRS Briareu Cotos Giges

CICLOPS Arges

Estèropes Brontes

TITANS

Ocèan

Ceos

Hiperió

Crios

Jàpet

CRONOS

∞ ∞

∞

∞

∞

∞

∞ ∞

∞

∞

∞

∞—

∞

∞

TITÀNIDES

Tetis

Febe

Tia

Euríbia

REA

Temis

Mnemòsine

de la sang del membre d‟Úranos emasculat, caiguda

sobre GEA:

LES ERÍNIES ELS GEGANTS

LES NIMFES MÈLIES

TEOFANIA SEGONS HES-

ÍODE

EROS (Enamorament)

de l‟escuma del membre d‟Úranos emasculat, caiguda

sobre el pontos:

AFRODITA

Escuma Doble

Les Muses

Selene

(Lluna) Eos (Aurora)

Helios (Sol)

50 Oceànides

Clímene

Plèione

PLÈIADES

Alcíone

Mèrope

Celeno

Electra

Astèrope

Tèugete

Maia

Z E U S

Meneci Prometeu Epimeteu Atlas

Astèria Leto

│ Persèfone

havent engolit

Metis

fecundant

Sèmele

HÈSTIA DEMÈTER HERA HADES POSIDÓ

HERMES

Fita

APOL·LO

Purga

ÀRTEMIS

Integritat

HEFEST

el Bandejat

ARES

Combat

Hebe

Juventut

Ilitia ATENA

Immortalitat

DIONÍS

Ferida de Zeus

13

2. APOL·LODOR (S.II D.C.)

Úranos s‟ensenyorí de tot el cosmos el primer. Havent esposat Gea, infantà primer els anomenats hecatonquirs: Briareu, Giges, Cotus, els quals s‟erigiren insuperables en grandària i força, dotats tant a raó de cent braços com de cinquanta caps. Aleshores, després d‟aquests, brotons de la pròpia Gea foren els cíclops Argo, Estèropes, Brontes, cada un dels quals tenia un ull al frontis. No obstant, si bé Úranos un cop lligats els bandejà al Tàrtar (per cert, aqueix indret erebodívol14 és a l‟Hades, posseint tanta distància respecte de la terra com la terra respecte del cel), novament foren brotons de Gea per una banda fills anomenats els Titans: Oceà, Ceos, Hiperió, Crios, Hiàpetos, i el més jove de tots, Cronos, per un altre banda filles les anomenades Titànides: Tetis, Rea, Temis, Mnemòsine, Febe, Dione15, Tea.

Indignada, però, per la pèrdua dels fills bandejats al Tàrtar, convenç als Titans de lluitar contra el pare, i atorga una acerada falç a Cronos. Passà que ells s‟enfrontaren sense Oceà, i Cronos, un cop segà les púdiques del pare, llança-les a la mar. De les gotes de sang vessades, aleshores, naixeren les erínies Alecto, Tisífone, Mègaira. Els que l‟expulsaren del poder, doncs, pujaren als germans confinats al Tàrtar i concediren la sobirania a Cronos.

No obstant, encadenats altre cop els tancà en el Tàrtar, i havent desposat la germana Rea, atès que Gea i Úranos li profetitzaven bo i dient que per un propi fill hauria de perdre la senyoria, engolia els infantats. I engolí, doncs, Hèstia, la primera que fou infantada, tot

14 O sia, „tenebrós com l‟Èreb‟. 15 Aquest nom és en realitat una forma feminitzada de extreta de son ge-

nitiu tot resultant „Dione‟. De fet, Hesíode no la menta, però Apol·lodor l‟anomena amb tota la intenció acollint-se així a la versió donada per Homer

segons la qual Afrodita sorgeix de la unió entre Zeus i Dione. Més tard, les més amables muses interpretarien que són dues les Afrodites: una que ha de dir-se Urània, deificació de l‟Amor (que no de l‟enamorament propi a Eros) ―és a dir, de l‟anhel per a la immortalitat encarnat en les poligonies saludables i els gens armoniosos―, i un altre Afrodita, que ha d‟ésser anomenada Pandemo, atès que es manifesta en el corrent de la gent, ja que és deificació del sexe i la escuma del coit atabalador (PLATÓ . Endemés, cal fer notar com Apol·lodor força la entrada de Dione entre les Titànides, de mode i manera que trenca la sime-tria engiponada per Hesíode, per la qual es manté un nombre de 6 Titans per el de 6 Titànides.

14

seguit, Dèmeter i Hera, després de les quals Plutó i Posidó. Aleshores, irritada per aquests fets Rea es presenta a Creta, donat que resultava estar en prenys de Zeus, i infanta a Zeus en una cova de Dicte. Tanmateix, el dona a criar als Curets i a les nimfes filles de Meliseu16, Adrastea i Ida. En efecte, mentre aqueixes nodriren el minyó amb llet d‟Amaltea17, els Curets armats dins la cova, vigilant el nadó, entretopaven les llances contra els escuts a fi que Cronos no escoltés la veu del minyó18. Però Rea cobrí de bolquers una pedra i la donà a Cronos perquè l‟engolís com si fos l‟infant recent nascut19.

Ara bé, després que Zeus esdevingué adult, pren de col·laboradora Metis la d‟Oceà, la qual ofereix per beure un filtre a Cronos, forçat pel qual primer vomita la pedra, i després els fills els quals engolí: acompanyat d‟aquests Zeus emprengué la guerra contra Cronos i els Titans. Lluitant ells durant deu anys, doncs, Gea augurà la victòria per a Zeus en cas que tingués per aliats als confinats en el Tàrtar: per tant, al punt que occí Càmpen, la vigilant, desféu llurs cadenes. I aleshores per una banda els Cíclops atorguen a Zeus el tro

16 No debades el nom Melisseu („Apicultor‟) prové de l‟arrel grega que

significa „mel‟, puix que segons altres versions Zeus fou alimentat amb la llet

d‟Amaltea i també amb mel de les abelles de la pròpia cova. 17 Uns opten per asegurar que Amaltea és una nimfa, que alletà Zeus amb les

seves pròpies metes, mentre que altres opten per afirmar que Amaltea

~ „feix diví‟) fou una cabra que, dins la cova, alimentà Zeus amb els seus ma-mellams. Fora com fos, el que sembla clar és que Apol·lodor no creu que sigui una nimfa, doncs no inclou Amaltea entre les dues nimfes que anomena poc abans: Adrastea i Ida. Cal dir, en darrer terme, que aquest episodi no es narrat per els textos que es conserven d‟Hesíode. Diuen, a més, que Zeus, un cop que jugava amb la cabra Amaltea, la qual l‟alimentà amb sa llet, sense voler li trencà un corn; Zeus, a canvi d‟aquest malifet, féu que aquest corn oferís tota mena de bens (cor-nucòpia); quan morí la cabra, endemés, prenguè la seva pell com a símbol de poder absolut (l‟ègida): aquesta ègida es representa tota envoltada de serps ―es diu que amaltea posseïa un aspecte horrorós―.

18 Aquesta mena d‟estratagema evoca el ball que s‟efectuava durant certa cere-mònia iniciàtica, ceremonia la qual duien a terme els joves cretencs per passar de l‟edat infantil a l‟edat adulta. De fet, que Zeus fos criat a Creta té la seva explicació, en tant que els primers grecs adoptaren elements minoics, i a Creta eren molt fre-qüents els cultes a les coves: aquests cultes eren de tipus mistèric, i ningú que no participés del culte podia entrar a la cova.

19 Cal observar com en els dos parricidis les instigadores són les mares (Gea en favor de Cronos, Rea en favor de Zeus, si bé Rea demana ajut a Gea, que és qui l‟aconsella de com enganyar a Cronos).

15

i el llampec i el llamp, per un altre a Plutó el barret, i per un altre atorguen a Posidó el trident: així armats, doncs, ells s‟ensenyoriren dels Titans, i havent-los tancat en el Tàrtar col·locaren els hecatonquirs de guàrdies. Ells, doncs, sortejaren sobre sa sobirania, i a Zeus li pertoca el govern del cel, a Posidó el de la mar, i a Plutó el del Hades20.

APOL·LODOR . Traducció de MARC PAGÀ.


Rea, sotmesa a Cronos, infantà fills esplèndids: Hístia, Demèter, Hera de sandàlies daurades, Hades ferreny, el qual sota terra resideix amb cor implacable, Ennosigeu estrepitós i el sagaç Zeus, pare dels déus i també dels homes, el qual amb el seu tro fa estremir-se l‟ample terra. Però heus ací que els engolia el gran Cronos, segons cadascun des del ventre de la sagrada mare arribava als seus genolls, perquè tenia pensat d‟evitar que dels magnífics Urànides cap sinó ell entre els immortals no posseís dignitat reial. Vet aquí que havia sabut per Gea i per l‟estelat Úranos que el destí que l‟esperava era de ser sotmès per un propi fill, per més poderós que ell fos, per designi del gran Zeus.

És per això que no s‟adormia en la guarda, sinó que estava alerta a engolir els seus fills; i un dolor incomportable aclaparable Rea. Però quan a la fi anava a infantar a Zeus, pare dels déus i també dels homes, aleshores suplicava els seus propis pares, Gea i Úranos estelat, que rumiessin una arteria que li permetés ocultar el part del seu fill, i venjar la maledicció del seu propi pare i els fills que havia engolit el gran Cronos de ment retorta. Ells dos exaudiren llur filla i atengueren la seva demanda, i li revelaren tot el destí que havia de complir-se en relació a Cronos sobirà i al seu fill coratjós.

L‟enviaren a Lictos, a la grassa terra de Creta, quan anava a infantar el més jove dels seus fills, el gran Zeus: li‟l rebé Gea descomunal, a l‟ampla Creta, per nodrir-lo i criar-lo. Allà arribà, amb ell als braços, a través de la ràpida nit negra, primerament a Lictos; i l‟ocultà amb les seves pròpies mans dins d‟una cova inaccessible, entaforada sota la divina terra, al mont Egeu, cobert de boscos

20 No ha de faltar, és clar, qui digui que aquest repartiment té un origen ben

oriental, doncs tampoc ha de faltar qui estimi més l‟estrany que allò que li és propi.

16

frondosos. A ell, en canvi, li lliurà una gran pedra que havia cobert de bolquers, al fran senyor Urànida, primer rei dels déus. Aleshores ell la prengué amb les mans i se la introduí dins del ventre, neci, i en la seva ment no s‟adonà que, per a més endavant, en canvi de la pedra, li quedava el seu fill, invicte i despreocupat, el qual aviat el sotmetria a força de braços i el desposseïria de la sobirania, i senyorejaria ell sobre els immortals.

Ràpidament, tot seguit, la força i els membres esplèndids cresqueren d‟un tal senyor, i quan es complia un any, enganyat pels prudents consells de Gea, regurgità la seva descendència el gran Cronos de ment retorta, vençut per la indústria i la violència del seu fill. Primer perbocà la pedra, l‟últim que havia engolit: Zeus va fixar-la sobre la terra d‟amples camins, a Pitó sobredivina, sota les gorjes del Parnàs, perquè fou un senyal en el futur, meravella per als mortals21. Desfermà els seus oncles paterns de llurs doloroses cadenes, els Urànides, que, en la seva insensatesa, el seu pare havia encadenat. D‟ell es recordaren aquells, pels favors que en reberen, i li donaren el tro, el llamp ardent i el llampec. Abans Gea descomunal els tenia ocults: d‟ells refiat, senyoreja sobre mortals i els immortals22.

HESÍODE . Traducció de JAUME ALMIRALL.

4. HOMER (S.X A.C.)

Ja posat tot l‟adorn entorn del seu cos, de la cambra va sortir, i, després d‟haver cridat Afrodita, lluny dels altres déus aquestes paraules va dir-li: “M‟obeiràs, car infant, i faràs el que pugui indicar-te o has de negar-m‟ho indignada en ton cor per tal com ajudo jo els danaencs mentre tu als troians dispenses l‟auxili?”. Va respondre, a son torn, la filla de Zeus Afrodita: “Hera, filla de Cronos el gran, augusta deessa, digués allò que penses, mon cor m‟empeny a acomplir-ho, si és que puc acomplir-ho i ha estat acomplert altres voltes”.

21 En efecte, aquesta pedra vomitada aniria a parar a Delfos (abans anomenada

Pitó), on seria venerada amb el nom de (melic), en tant que centre del món.

22 Tant amb aquesta seqüència com en el que narra en les He-síode vol deixar clar que Zeus és un déu just, i que la Justícia activa en el món ha costat penes i treballs de reeixir damunt el desordre primari. Zeus, en efecte, és el déu de la Justícia i de l‟autoritat.

17

Hera, l‟augusta, amb pèrfida pensa li féu per resposta: “Ara dóna‟m, doncs, l‟amor i el desig amb què domtes tu tothom, els homes mortals i els déus imperibles. Vaig als confins de la terra, fecunda mil cops. Hi vull veure tant Oceà, que és el pare dels déus, com Tetis llur mare. Ells em nodriren molt bé a llur casal i amb amor m‟educaren des del jorn que de Rea em reberen, quan Zeus de veu ampla va enfonsar Cronos dessota la terra i la mar escarida. Marxo a fer-los visita i resoldre raons obstinades, car fa molt temps que es priven de llit i d‟amor l‟un a l‟altre, des que dintre el cor se‟ls va introduir la quimera. Si els arribo a convèncer el cor amb bones paraules, fent que pugin al llit, provocant la unió amorosa, sempre més em diran que sóc digna d‟estima i respecte”.

Va respondre a son torn, Afrodita que estima els somriures: “No és decent ni possible que et negui allò que demanes, car reposes de nit als braços de Zeus, el déu òptim”. Féu, i es va desfer del pit una cinta brodada, tot virolada, en la qual residien tots els encisos. S‟hi reuniren l‟amor, el desig, seductores paraules, que àdhuc el cor dels més assenyats enganyar aconsegueixen. Va posar-la-hi als dits, murmurà el seu nom i va dir-li: “Posa‟t ara damunt el teu si aquesta cinta brodada. Tot en ella hi figura. I et dic que no hauràs de tornar-te‟n sense que s‟hagi acomplert allò que medita el teu ànim”. Féu. Va somriure-li Hera, l‟augusta ulldebou, que aleshores, enriolada, damunt el seu si va posar-se la cinta.

HOMER . Traducció de MIQUEL PEIX.

5. HOMER (S.X A.C.)

Com dels núvols vola la neu o la freda granissa, a l‟embranzida del Bòreas, d‟èter nascut, d‟igual mode Iris llesta volà rabent per l‟espai delerosa. Es posà prop del famós Sacsador de la terra i va dir-li: “Amo del sòl, de cabell blavís, he vingut a portar-te un missatge ací de Zeus que l‟ègida porta. Dóna l‟ordre que deixis combats i batalla i que vagis sigui entre el grup dels déus o dintre les ones divines. Zeus vindrà fins ací en persona a escometre‟t de cara com t‟amenaça, invitant-te que evitis, fugint, els seus braços, ja que, tocant la força, diu que de molt et supera, si per l‟edat és primer. De parlar-li el teu cor no té escrúpol com el seu parió, llavors que els altres et temen”.

18

Molt irritat va respondre el famís Sacsador de la terra: “Ah, per brau que sigui, arrogants són les seves paraules, si posseint igual vàlua vol contenir-me per força. Som tres germans que havem nascut de Cronos i Rea: Zeus, ma persona, i l‟altre Hades, monarca dels morts sota terra. Va dividir-se el món en tres parts. Cada un té la seva. Jo vaig treure al sorteig de viure al blanc pèlag per sempre. Hades tragué per la seva part la foscor calitjosa; Zeus va treure el cel espaiós amb l‟èter i els núvols. Van quedar en comú per a tots l‟alt Olimp i la terra. Per consegüent no visc al grat de Zeus. Mal que sigui tan poderós, que romangui tranquil en sa part, la tercera, i que no em prengui per roí fent-me por amb els seus braços. Fóra avantatge més gran que intimés ses ordres terribles a la fillada engendrada per ell de déus i de dees, que obeiran el que diu, quan els cuita, de grat o per força”.

Va respondre llavors la de peus com el vent, Iris llesta: “Amo del sòl, de cabell blavís, a Zeus ta resposta he de portar tal com és, implacable i dura, o, al contrari, vols afluixar-la, ja que el cor dels braus es deixa convèncer? Sempre vengen, ja ho saps, els de més edat les Erinis”. Va respondre, a son torn, Posidó, Sacsador de la terra: “Iris divina, les teves paraules són molt encertades. És venturós d‟haver de tractar amb missatgera assenyada, mes terrible dolor penetra el meu cor i el meu ànim, quan el meu parió, que ha rebut part igual que la meva, vol insultar-me bo i emprant irritades paraules. Mes per aquesta vegada, malgrat mon despit, em sotmeto. T‟he de dir, però, quelcom, i del cor l‟amenaça: si menystenint el meu desgrat, el d‟Atena, la dea emportadora de preses, de l‟alt Hefest, d‟Hermes i d‟Hera, l‟alta Troia perdona, sense que vulgui enrunar-la per atorgar, d‟aquest mode, als argius una glòria immensa, sàpiga que entre nosaltres rancor sempitern ha d‟haver-hi”. Féu-li: deixà el Sacsador de la terra les tropes aquees, i se n‟anà al fons del mar. Els herois aqueus se‟n van doldre.


6. GÈNESI (S.XIII A.C.)

En un principi el déu creà el cel i la terra, doncs la terra era indefinida i descomposta i hi havia penombra damunt l‟abisme; ara bé, l‟hàlit de déu s‟abocà d‟amunt de l‟aigua.

19

I el déu digué: “Esdevingui llum!” I sorgí llum, en tant el déu veié que la llum era bella. Així doncs, el déu delimità una meitat de llum i una meitat de penombra, i el déu anomenà la llum „dia‟ i la penombra „nit‟. I esdevingué un vespre i esdevingué un matí: dia primer.

I el déu digué: “Esdevingui fermesa en mig de l‟aigua, i que hi romangui delimitant una i un altre meitats d‟aigua!”. I esdevingué talment. Així que el déu creà el firmament, en tant que el déu delimità una meitat d‟aigua ―la qual estava sota firmament― i un altre meitat d‟aigua ―la d‟amunt del firmament―23. I el déu anomenà „cel‟ al firmament, en tant el déu veié que era bell. I esdevingué un vespre i esdevingué un matí: dia segon.

I el déu digué: “Conflueixi l‟aigua de sota el cel vers una sola confluència i la terra eixuta sigui perceptible!”. I esdevingué talment, doncs confluí l‟aigua de sota el cel vers a la seva pròpia confluència, i la terra fou perceptible. I el déu anomenà a terra „terra eixuta‟, i al conjunt de les aigues les anomenà „mar‟, en tant el déu veié que era bell. I digué el déu: “Germini la terra herba de pastura, diseminant sement com a descendència segons espècie, i una arbreda fructífera que produeixi fruit, del qual la seva sement estigui en si mateixa, segons espècie, al damunt de la terra!” en tant el déu veié que era bell. I esdevingué un vespre i un matí: dia tercer.

I el déu digué: “Siguin generats llumeners al firmament del cel, com a lluentor de la terra, per delimitar-lo meitat de dia i meitat de nit, i serveixin com a senyal i com a estacions i com a dies i com a anys, i serveixin com a lluentor en el firmament del cel de mode que hagin de brillar sobre la terra!”. I esdevingué talment. Així que el déu creà els dos llumeners: el llumener gran com a origen del dia i el llumener menor com a origen de la nit, i els estels, que el déu els disposà en el firmament del cel de mode que hagin de brillar sobre la terra, ésser causa del dia i de la nit i delimitar una meitat de llum i una meitat de penombra, en tant el déu veié que era bell. I esdevingué un vespre i esdevingué un matí: dia quart.

I el déu digué: “Expulsin les aigues rèptils d‟ànima vivent i ocells voladors sobre la terra a través del firmament del cel!”. I esdevingué talment. Així que el déu creà els grans monstres i tota ànima d‟animals reptadors, els quals expulsà l‟aigua segons sa pròpia raça, i tot ocell alífer segons gènere, en tant el déu veié que era bell. Així

23 És a dir, l‟aigua de la pluja amunt del firmament i l‟aigua del pontos sota el

firmament, el qual queda com a frontera entre ambdues.

20

que el déu ho beneí bo i dient: “Creixeu i multipliqueu-vos i ompliu l‟aigua en la mar, i creixin els ocells sobre la terra!”. I esdevingué un vespre i esdevingué un matí: dia cinqué.

I el déu digué: “Expulsi la terra un ànima vivent segons raça: tetràpodes, rèptils i feres de la terra segons raça!”. I esdevingué talment. Així que el déu creà les feres de la terra segons raça, els monstres segons raça i tots els rèptils de la terra segons sa pròpia raça en tant el déu veié que era bell.

I el déu digué: “Creem l‟home com a imatge i com a semblança nostre i regni sobre els peixos de la mar, sobre els ocells del cel i també sobre els monstres de la terra tota i sobre tots els rèptils que repten damunt la terra!”. Així que el déu creà l‟home: com a imatge del déu el creà: mascle i femella els creà. I el déu els beneí bo i dient: “Creixeu, multipliqueu-vos, ompliu la terra i erigiu-vos señors d‟ella: regiu sobre els peixos de la mar, sobre les aus del cel, sobre els monstres, sobre tota la terra i sobre tots els rèptils que repten damunt la terra!”. I el déu digué: “Heus ací tot el que us he donat!: una pastura sembrívola, una sement diseminívola ―la qual es troba damunt de tota la terra― i tota arbreda, la qual conté en sí mateixa el fruit de sement diseminívola. Per a vosaltres roman com a menja així com per a totes les feres de la terra i per a tots els ocells del cel i per a tot rèptil que repta damunt la terra, el qual posseeix una voluntat de supervivència: us dono tota pastura verdosenca com a menja”. I esdevingué talment, en tant el déu veié la totalitat la qual creà i trobà-la molt bella. I esdevingué un vespre i esdevingué un matí: dia sisè.

Així que foren conclosos el cel i la terra i tot el seu arranjament, i el déu concluí en sis dies la seva labor, la qual creà, i descansà durant el setè dia de tota la seva labor, la qual creà. Així que beneí el déu el dia setè i el santificà, perquè en ell descansà de totes les seves labors, les quals el déu regí per haver-les creat.

[El mateix llibre de la gènesis del cel i la terra. El que succeí un dia:]24

El déu creà el cel i la terra i tot verdor del camp abans d‟haver sorgit damunt la terra i tot fruit del camp abans d‟haver brotat, atès el déu no havia fet ploure damunt la terra i no hi havia un home per

24 Aquest fragment del text sembla una interpolació que introdueix el que es

dirà a continuació, el qual per cert correspon al dia després del descans.

21

laborar la terra25, ni una font emergia de la terra i assadollava tota la faç de la terra. Així que el déu moldejà l‟home ―un grapat de pols― i exhalà un alè de vida vers el seu rostre i l‟home esdevingué en tant que ànima vivent.

Així que el senyor déu plantà un recinte a Edèn, vers Orient, i establí allí l‟home, el qual moldejà. I el déu a més féu sorgir de la terra tota arbreda: fruits de temporada ―bells tan a la vista com a la menja― i en mig del recinte l‟arbre de la pervivència i l‟arbre del saber allò que de noble i de malvat és reconeixible.

MOISÈS . Traducció de MARC PAGÀ.

7. OVIDI (S. I A.C.)

Força abans de la terra, el mar i la volta celeste no hi havia res més que aquella unitat primitiva anomenada Caos, de masses informes, confuses; tot eren pesos inerts i partícules amuntegades sense lligams: la llavor discordant de totes les coses. No hi havia un tità que portès la llum a la terra26 ni les banyes creixents27 renovava Febe al seu dia, ni la terra es trobava al mig de l‟aire suspesa fent-li el seu propi pes d‟equilibri28, ni amb una abraçada els litorals del món havia marcat Amfitrite. Per on la terra es trobés, el mar i l‟aire es trobaven i era inestable la terra, el mar no gens navegable, l‟aire privat de llum; cap d‟ells no tenia figura i es destorbaven els uns als altres: enmig d‟una massa combatia amb el fred la calor, amb l‟humit l‟eixutesa, allò tou amb el dur i allò que pesa amb l‟ingràvid. Fins que un déu, la millor natura, acabà aquelles lluites, ja que va treure el cel de la terra, i aquesta de l‟aigua; va separar el cristall celeste dels aires espessos i, aclarits els espais, n‟extragué les masses obscures, va situar-los en llocs diferents i en pau va lligar-los. L‟ígnia força que es veu sense pes a la volta dels astres va procurar-se d‟un salt un lloc a l‟esfera suprema; l‟aire hi anà tot seguit, que pel lloc i el pes és a sota; els elements pesants van quedar a la terra, més densa, que es

25 En efecte, uns dels trets de la cosmogonia hebrea és l‟aspecte decisiu del

home per tal de cloure la creació. 26 O sia, el tità Hiperió. 27 És a dir, els raigos de llum solar. 28 L‟expressió „fent-li el seu propi pes d‟equilibri‟ és una clara al·lusió al fenomen

de la gravetat, raó per la qual la terra és un cos celeste que es troba sospesa en l‟aire.

22

comprimí amb el seu pes mateix; l‟humor que l‟abraça va ocupar el darrer lloc a l‟entorn de la sòlida roca.

Quan aquell déu, qualsevol que fos, d‟aquesta manera va dividir-ho tot i en va repartir tots els membres, cap a la terra va anar per donar-li un aspecte homogeni sempre i arreu, i per això va apilar-la en forma de globus; tot seguit ordenà que els mars de sota els vents que els encrespen s‟estenguessin, i amb ells se cenyís la terra de costes. Va afegir-hi les fonts, els immensos estanys, les llacunes, i als meandres del curs encabí tots els rius que baixaven, entre els quals n‟hi ha uns que sota terra s‟infiltren i uns que arriben al mar, i un cop acollits a la plana d‟aigües més amples empenyen les ones cap a la costa. Fa que s‟estenguin els camps, que a les valls es facin declivis, treguin els boscos fullam i s‟aixequin serres rocoses. Tal com les dues zones que es veuen a dreta i esquerra divideixen el cel i entre aquelles n‟hi ha una cinquena que és la més tòrrida, així dividí aquell déu el que es troba sota la volta en un nombre igual, marcant els seus límits. La regió del mig, la calor la fa inhabitable: dues són plenes de neus espesses; només les centrades tenen un clima suau i el fred amb la flama barregen. L‟aire es troba al damunt, i així com la terra es pesada, l‟aigua és més lleu, i ell encara ho és més; però el foc el remunta29. Fou en ell on va fer que hi hagués les boires i els núvols i se sentissin els trons que els cors dels homes espanten amb els llampecs fulgurants i els vents que causen tempestes.

El constructor del món tampoc no els donà via lliure sobre els aires, i avui resulta encara difícil, tot i que té cadascun ben marcats els límits on regna, que no arrassin el món: així els germans es barallen. L‟Euros va anar al país de l‟Aurora i als regnes dels perses i els nabateus, on els cims pels raigs del matí s‟il·luminen; el capvespre i les costes pel sol ponent temperades són del Zèfir veïns; el Bòreas ple de borrasques va ocupar els Set Trions i l‟Escítia; el pol que s‟hi oposa xucla els núvols constants de l‟Austre, que porta la pluja. Al capdamunt de tot va posar-hi, ingràvid i nítid, l‟Èter, lliure de tots els defectes que omplen la terra. Just quan havia donat a cada cosa el seu límit, els estels, tant de temps amagats darrera la fosca, van començar a lluir per tota la volta celeste. Cap regió no estarà mancada per res dels seus éssers: d‟astres l‟espai sideral es poblà, i de formes divines,

29 És així com Ovidi identifica els quatre elements de més pesant a més subtil:

terra, aigua, aire i foc. De fet, li restaria anomenar l‟èter per tal de coronar els cinc elements, i ho acaba fent al vers 68.

23

les transparents onades van ser l‟habitacle dels peixos, a la terra hi ha feres, i ocells pels aires es mouen.

OVIDI . Traducció de JORDI PARRAMÓN.

8. LUCRECI (S.I A.C.)

Genitora dels Enèades30, delit d‟homes i de déus, Venus nutrícia, que sota els signes esmunyadissos del cel la mar solcada de naus, la terra de messes dadora omples de ta presència, puix que per obra teva tot ésser vivent és concebut i surt a contemplar la llum del sol: de tu, dea, de tu fugen els vents, i els núvols del cel fugen de ta presència, la terra traçuda sota els peus et posa una flonja estesa de flors, et somriuen les planures marines i el cel serè resplandeix amb una claror que tot ho envaeix.

Car, tan aviat com la primavera es revela a la llum del dia i que, trobant franc el pas, l‟aurora fecundadora del Favoni31 revé, de tu en primer lloc, divina, les aus voladores anuncien l‟arribada, en sentir en llurs cors la teva violenta fiblada; per la qual també, enfereïts ramats guimben per grasses pastures i travessen cursos de ràpides aigües: talment, presa del teu encís, et segueix desficiosa cada bèstia tan lluny com vulguis menar-la; en fi, per mars i muntanyes, per rius furients i frondoses llars d‟ocells, per camps verdejants, a tots traspassant-los el pit amb la blana sageta d‟amor, aconsegueixes que amb desfici, cadascun la seva, propaguin llurs races. I puix que natura tu sola governes i res sense tu a les ribes divines de la llum no sorgeix, ni res no hi ha que sigui joiós ni digne d‟amor, freturo que siguis tu fautora en l‟escriptura dels versos que jo sobre natura em proposo compondre.

LUCRECI . Traducció de JAUME

ALMIRALL.

30 El poeta empra l‟epítet „genitora dels Enèades‟ atès que que junt amb el

príncep dardànida Anquises tingué per fill Eneas, heroi de la segona guerra troiana. Més tard, amat per Deméter, Eneas tindrà per fill a Ascani Julus, el qual essent rebut pel rei aborígen Latino, fill d‟Odisseu i Circe, fundarà la ciutat d‟Alba Longa, que tendria per destí ésser la metròpoli de Roma.

31 El vent de ponent.

24

9. HOMER (S.X A.C.)

L‟heroi Capanida altre cop pujà al carro, les regnes brillants va agafar-hi i encontinent dirigí, delerós, els destrers d‟unglot únic vers el Tidida que estava atacant amb el bronze implacable Cipris, sabent-la deessa sens força, la qual no és d‟aquelles divinitats que els combats guerrers dels humans presideixen, com és ara Enio, enderroc de ciutats, o bé Atena. Quan, travessant la gran munió de guerrers, la va atènyer, féu llavors un peu endavant el magnànim Tidida i, acompanyant la llança punxada amb un bot, va colpir-li l‟extremitat del braç delicat. Tot seguit va tallar-li l‟arma la pell a través del pèplum diví, que li havien fet en persona les Gràcies, sobre el començ de la palma. Sang immortal de la dea hi rajà, l‟icor, que circula dins dels déus benaurats, que no mengen pa i vi no beuen roig com el foc; hom els diu, per això, sense sang i imperibles. Féu la dea un gran xisclet i el seu fill deixà caure. Va retirar-lo als seus braços Febos Apol·lo, posant-lo dins núvol fosc, perquè al pit no el colpís amb el bronze i la vida no li llevés cap argiu de ràpids corsers. Aleshores féu a la dea amb bagols, Diomedes de fort crit de guerra: “Filla de Zeus, de la guerra i encesa barreja retira‟t. No en tens prou d‟anar seduïnt les frèvoles dones? Penses també circular pels camps de la batalla? La guerra crec que en avant et farà esgarrifar fins sabent-la llunyana”. Féu-li, i ella partí esmaperduda, escruixint-se de pena. Iris de peus com el vent la prengué i va allunyar-la dels rengles, mentre el dolor l‟esclafava i sa bella pell s‟ennegria. Cipris trobà llavors, a l‟esquerra dels rengs, l‟ardent Ares. Seia i tenia la llança i ràpids corsers contra un núvol. Ella caigué de genolls i al germà reiterades vegades va suplicar que els cavalls de morralles d‟or volgués dar-li: “Dóna‟m, car germà, ton ajut i els cavalls perquè vagi vers l‟Olimp, on tenim sojorn els déus imperibles. Molt em turmenta ma plaga. Un mortal me l‟ha oberta: el Tidida que ara seria capaç de lluitar fins i tot amb Zeus pare”. Féu. Els cavalls de morralles d‟or va remetre-li Ares i ella va pujar, amb el cor afligit, sobre el carro. Iris prop seu es posà i amb les mans va prendre les regnes. Féu arrancar, amb la tralla, els cavalls i ells, contents, s‟enlairaren.

Ràpidament el sojorn dels déus, l‟alt Olimp, van atènyer. Iris, de peus com el vent, hi aturà els cavalls ràpids. Del carro va deslligar-los o prop els posà una menja celeste, mentre Afrodita divina queia als genolls de Diona, mare seva, la qual va prendre als seus braços la filla, la va amanyagar amb la mà, murmurà el seu nom i va dir-li: “Quin dels fills del cel t‟ha tractat així, filla meva, sense motiu, com si

25

haguessis comès malifetes paleses?”. Va respondre a son torn, Afrodita que estima els somriures: “M‟ha colpit el fill de Tideu, l‟ardent Diomedes per la raó que Eneas, mon fill, que molt més que tot altre duc dintre el cor, jo estava traient del combat (...)”.


10. ANTONÍ LIBERAL (S.II A.C.)

Conten que a Creta hi ha un cova sagrada propietat de les abelles32, que és on, segons la llegenda, Rea infantà Zeus, i no és lícit que ningú, ni déu ni mortal, no hi entri. Cada any, en un moment determinat, de fora estant de l‟espluga hom veu fulgurar un foc enorme. Això esdevé, segons la llegenda, cada vegada que la sang procedent del naixement de Zeus comença a bullir33. Són propietàries de la cova les abelles sagrades que foren nodrisses de Zeus. Laios, Cèleos, Cèrbre i Egoli gosaren entrar-hi pensant-se treure‟n mel a desdir. Revestits de cap a peus amb protectors de bronze34, extragueren la mel de les abelles, però també veieren els bolquers de Zeus, i les preces de bronze se‟ls esberlaren de dalt a baix. Zeus féu sentir un tro i brandà el seu llamp, però les Moires i Metis no el deixaren fer, perquè no era lícit que allà morís ningú. Aleshores Zeus els convertí tots en ocells: d‟ells és que ve la raça de les aus portadores d‟averanys, merles blaves, picots verds i gamarussos35. I en veritat llurs aparicions són de bon auguri, i més infal·libles que no les dels altres ocells, perquè veieren la sang de Zeus.

ANTONÍ LIBERAL . Traducció de JAUME ALMIRALL.

32 Es diu que „Melissai‟ ~ Abelles), era el nom d‟unes sacerdotisses

cretenques, les quals evoquen tanmateix a la ninfa Melisa ~ Abella), que habitaria en aquella cova de Creta. Fora com fos, aquesta tradició mitogràfica vin-cula el déu indoeuropeu Zeus a l‟antiga civilització cretenca.

33 Sembla ser que Antoní al·ludeix a cert ritus iniciàtic relatiu als joves que s‟iniciaven com a guerrers, abans del qual, per cert, els participants beurien filtres que els hi alteraven la percepció.

34 Segons sol dir-se, l‟element del bronze vincula aquesta narració a la llegenda dels Curets, els quals danzaven entrexocant el bronze per tal que Cronos no sentís els plors de l‟infant Zeus.

35 Aquest és un càstig certament benevolent, atès que els converteix en animals mitjancers entre els déus i els homes.

26

11. PAUSÀNIES (S.II A.C.)

El camí que travessa la plana d‟Argo fa deu estadis36. Després de travessar-la, no gaire més enllà, es baixa fins a un altra plana; i en aquesta, al costat del camí principal, hi ha una font anomenada Arne37. Hi ha entre els arcadis la següent llegenda: quan Rea infantà Posidó, va deixar-lo entre un ramat, perquè hi visqués amb els anyells, i per això precisament la font prengué aquest nom, perquè els bens pasturaven pels seus voltants. Afirmen que la dea digué a Cronos que havia infantat un cavall, i que li donà un poltre perquè l‟engolís en comptes del seu fill38, de la mateixa manera que, més endavant, en comptes de Zeus, li donà una pedra coberta de bolquers.

Quan jo començava la meva obra, aquesta mena de llegendes gregues les considerava més absurdes, però en haver d‟ocupar-me del material d‟Arcàdia, he començat a admetre que els grecs que eren considerats savis s‟expressaven antigament en clau, i no al peu de la lletra, i a suposar que les tradicions sobre Cronos són expressió de la saviesa grega. Sobre aspectes de la divinitat, doncs, acceptaré la tradició.

PAUSÀNIES . Traducció de JAUME

ALMIRALL.

Sortint del temple i girant a l‟esquerra hi ha un recinte que conté la tomba de Neoptòlem, fill d‟Aquil·leu, al qual cada any els delfis ofereixen sacrificis com a heroi. Pujant des del sepulcre, hi ha una pedra no gaire gran, damunt la qual cada dia vessen oli, i hi posen, en cada festa, llana sense treballar; perquè també sobre ella hi ha una creença, i és que és la pedra que fou donada a Cronos en comptes del seus fill, i que després Cronos va vomitar-la.

PAUSÀNIES . Traducció de JAUME

ALMIRALL.

36 Pausànies parla de Mantinea, regió al centre del Peloponès, i relata un mite

autòcton de l‟Arcàdia. 37 La paraula grega significa „xai‟. 38 Cal recordar com, des de temps remots, el cavall està vinculat al déu Posidó.

27

12. HOMER (S.X A.C.)

Després39, polsant les cordes, preludiava un cant dolç, d‟Ares i els seus amors amb la ben coronada Afrodita com per primera vegada s‟uniren a casa d‟Hefestos, en secret, i els presents que va fer, i el sollat matrimoni del senyor Hefestos; i com va anar-li de nunci el Sol, que els va reparar units en l‟obra amorosa.

I Hefestos, quan va sentir la punyent història, va córrer cap a la farga, bastint la venjança en el fons de la pensa, i, posant sobre el cep la gran enclusa, forjava uns lligams irrompibles, perquè hi restessin ben presos. Llest tingué el parany, en la seva quimera contra Ares, anà a la cambra on era parat el seu llit que estimava, i per entorn dels muntants escampà unes malles en cercle, i un gran nombre penjant també de dalt de les bigues, unes subtils teranyines que l‟ull de ningú no veuria, ni dels déus benaurats; car molt arteroses va fer-les40.

39 En efecte, cal dir que aquest episodi faulesc el canta Demòdoc després que

hagués fet plorar Odisseu, amb un relat llegendari sobre Troia que per cert li ate-nyia, i després que Alcinous hagués convocat la celebració de tota mena de jocs i ballarugues, precissament per aliviar son melanconia. Per tant, no s‟ha d‟entendre el relat com quelcom seriós i verídic, sinó més aviat com una faula en la qual interve-nen els déus en tant que personatges, no en tant que déus propiament. Així doncs, què diastre té d‟impiu aquesta narració? Res, perquè no parla pròpiament dels déus, ans els usa com a personatges d‟una faula que intenta advertir a Odisseu sobre l‟adulteri a la qual està exposada sa muller Penelopea: l‟impiu, en tot cas, és aquell qui no vol entendre aquesta faula com el que és, i el qui, tergiversant la intenció del poeta, pretengui menystenir la sacra natura dels déus olimpis o la profunda pietat dels antics vers ells. Fora com fos, hi han diverses versions sobre què succeí durant l‟espera de Penèlope a Itaca, d‟entre les quals algunes refereixen que Antínous reeixí els favors d‟ella, i que Odisseu havent-s‟hi assabentat la bandejà vers son pare Icari, junt amb el qual la dona viatjà a Mantinea: llà s‟uniria a Hermes i infantaria al démon Pan. Altres versions aseguren inclús que Penelopea oferí sos favors a „tots‟ els pretenents, i que d‟aquesta munió de relacions esdevingué „Pan‟.

40 Aquest és un passatge on es mostra el poder de l‟astúcia sobre la

força que per cert és l‟epitimi o la màxima al voltant de la qual versa tot el faulari esòpic, per exemple, i fet el qual ratifica la interpretació d‟aquesta narració de Demòdoc no com un relat mític que revela la natura dels déus, o com entenien la natura dels déus els antics, sinó com un relat fabulós que pretén advertir Odisseu del perill de l‟adulteri ―pel qual no hauria de romandre gaire temps al recer Feaci―, i alhora fer somriure als espectadors. Fet i fet, el motiu de l‟adulteri i l‟infidelitat de la muller al marit romana al llarg de l‟Odissea: si bé la guerra troiana (de la qual retorna Odisseu) es concertà per ajusticiar la impudícia de Paris vers Menelau, nogenysmenys Agamèmnon (segons refereix ell mateix quan Odisseu el troba a

28

Quan al voltant del llit hagué estès el parany, va fer veure que se n‟anava a Lemnos, la vila ben construïda, que és per a ell, de molt la més cara de totes les terres. No vigilava amb ulls clucs el déu de les àuries regnes, Ares: així que veié que Hefestos, artífex il·lustre, era fora, va córrer al palau de l‟ínclit Hefestos, aferrant-se a l‟amor de la ben coronada Citera. I ella tot just havia tornar del palau de son pare, el molt potent Cronió, i s‟havia assegut dins la cambra, i Ares entrà i, encaixant amb ella, digué, anomenant-la: “Vine, amorosa, al llit, colguem-nos junts i gaudim-nos; que ara Hefestos és lluny del seu poble, en camí, per ventura, cap a Lemnos, a estar-se amb els sintis de parla feresta”41. Tal va dir, i la dea sembla benvingut que jaguessin. I, pujant-se‟n al llit, es colgaren plegats; i tot d‟una va embolcallar-los amb art la xarxa de l‟hàbil Hefestos, que no podien moure cap membre i tampoc aixecar-se; i llavors conegueren que no tenien fugida.

I en això es presentà el gloriós Traçut dels dos Braços, que tornà enrera abans d‟atènyer la terra de Lemnos; car li ho havia dit el Sol que feia guaita; se‟n tornà al casal, amb l‟ànima tota torbada, i va aturar-se a l‟entrant, i una ira feresta el prenia, i va fer uns crits horrorosos, clamant a tots els celestes: “Pare Zeus i els altres feliços déus que sou sempre! Ah, veniu, que unes coses veureu per a riure, un escàndol! Com que sóc coix, és clar, la filla de Zeus, Afrodita, sempre m‟afronta i s‟entén amb Ares, l‟esborra-nissagues, per la raó que és gallard i adret; però si vaig néixer contrafet, no me‟n té la culpa ningú, sinó els pares, pare i mare, tots dos: ¿perquè em donareu la vida? Vull, però, que vegeu on folga la nostra parella: en el meu propi llit, que de veure-ho tot jo m‟apesaro. Oh, no espero que així els agradi ja gaire de jeure, no, per molt que s‟estimin: bentost no voldran l‟un i l‟altre dormir plegats; però els retindrà l‟arteria i la xarxa, fins que el pare m‟haurà tornat els presents, fins a l‟últim, que li vaig consignar per la cara de gos de sa filla42: era bonica la noia, però el seu cor no s‟atura”.

l‟Hades) fou mort a traïció per sa pròpia muller, Clitemnestra, en conxorxa amb son amant, Egist, en revenja per la mort de sa filla Ifigènia.

41 A diferència de com es comporta Hefest, o sia emprant l‟astúcia

Ares es posseït per son excés, és a dir, la insolència que rebasa tota mesura. 42 No obstant, segons un altre versió Hefest té per dona a la Gràcia .

Fora com fos, si bé és molt probable que desposés a ambdues, de cap manera mai serà cert el relat que aquí es narra, per molt que distregui i alliçoni: aquesta distinció

29

Diu; i s‟apleguen els déus davant la llindera de bronze. Ve Posidó, el qui la terra circumda; ve el tan benèfic Hermes, i ve el senyor dels trets que van lluny, que és Apol·lo. Per pudor femenil, les deesses restaren a casa.

Eren tots a l‟entrada dels déus que ens dispensen les gràcies, i un riure inextingible sorgí entre els déus venturosos, mentre es miraven l‟obra d‟enginy de l‟hàbil Hefestos. I tal deien entre ells, canviant l‟un amb l‟altre mirades: “Un malifet no prospera; i el ranc atrapa el qui vola, com ara aquest rancallós Hefestos, veieu, ha fet presa d‟Ares, que és el més ràpid dels déus que l‟Olimp posseeixen: ell, el coix, amb ses manyes; i haurà de pagar-li cugúcia”43.

Mentre s‟anaven els déus parlant així l‟un a l‟altre, diu a Hermes el fill de Zeus, el príncep Apol·lo: “Hermes, fill de Zeus, missatger, que les gràcies dispenses, bé t‟avindries a veure‟t destret per lligams poderosos per dormir en un llit al costat d‟Afrodita daurada!”. I llavors, responent, li digué el missatger Argifontes: “Jo m‟hi veiés, oh príncep que al lluny fereixes, Apol·lo! I tres vegades més de lligams infinits em cenyissin, i ho estiguéssiu vosaltres mirants, tots els déus i deesses, mentre, el que és jo, dormís al costat d‟Afrodita daurada! Tal digué; i entre els déus sorgí una rialla. Sol Posidó no reia i pregava tota l‟estona Hefestos, l‟ínclit per ses obres, que alliberés el déu Ares. I, fent sentir la veu, li digué paraules alades: “Solta‟l, i jo prometo que pagarà, com tu manis, tot allò que és dret en presència dels déus que no moren”. I al seu torn li digué l‟egregi Traçut dels dos Braços: “No, Posidó que la terra circumdes, no em manis tal cosa: a pagador coquí, coquina és també la manlleuta. ¿Com et podria lligar en presència dels déus que no moren, si mai Ares fugia esquivant el deute i la xarxa?”. I al seu torn li digué Posidó, el que sorolla la terra: “No, Hefestos, si mai passava que Ares fugia desentenent-se del deute, llavors seré jo qui te‟l pagui”. I llavors respongué l‟egregi Traçut de dos Braços: “No pot ser ni està bé que jo negui la teva paraula”.

Tal havent dit, afluixà els lligams la força d‟Hefestos. I ells, en ser deseixits dels lligams tanmateix poderosos, de seguida partiren d‟un vol, ell camí de la Tràcia, i ella a Xipre arribà, l‟amant de somriure, Afrodita, fins a Pafos, on té el seu clos i l‟ara encensada; i allí les

la efectuaven els antics amb tota naturalitat, atèsa la seva fonda pietat, en canvi, els impius i ateus que en l‟actualitat inflen la terra no distingeixen per manca de pietat.

43 En efecte, aquí apareix la moralitat de la faula, el qual confirma la interpreta-ció del relat en tant que faula alliçonadora, i en absolut en tant que mite teològic.

30

Gràcies banyaren la dea i la ungiren amb l‟oli no envellidor, que relluu sobre el cos dels déus que són sempre; i li posaren robes gentils, que encisaven de veure.

HOMER . Traducció CARLES RIBA.


44Gea, enutjada per la sort dels Titans, dóna a llum els Gegants45, concebuts d‟Úranos: uns éssers insuperables per la grandària de llurs cossos i invencibles per llur força, i que oferien un aspecte terrorífic, tant pel llarg pèl que els penjava del cap i del mentó com per les escates de dragó que tenien per peus. Nasqueren, segons uns autors, a Flegres, o a Pal·lene, segons uns altres46. Llançaven contra el cel roques i alzines enceses. Entre tots destacaven Porfirió i Alicioneu; aquest darrer fins i tot era immortal sempre que combatés a la terra on havia nascut; i també s‟havia endut d‟Eritia els bous d‟Hèlios.

Ara bé, per als déus era profecia47 que cap dels Gegants no sucumbiria a mans dels déus, però que, si tenien per aliat un mortal, aquells finarien. Com que Gea s‟assabentà d‟això, cercava un remei perquè ni tan sols a mans d‟un mortal no poguessin sucumbir. Però Zeus impedí que fessin claror Eos, Selene i Hèlios, s‟anticipà a collir ell mateix el remei i, a través d‟Atena, requerí Hèracles com a aliat48.

44 Aquesta narració versa sobre la Gigantomàquia, lluita la qual s‟emmarca dins

dels mites de Sobirania. Tanmateix, la següent narració d‟Apol·lodor (text 13) versa sobre la Tifonomàquia, i s‟emmarca en el mateix tipus de mites.

45 Recordi‟s que, segons Hesíode, els Gegants, junt amb les Erínies i les Nimfes Mèlies, sorgiren de la sang del membre d‟Úranos vessada damunt la terra, o sia, damunt Gea. De fet, la gigantomàquia és un intent endegat per Gea, que té la in-tenció de restablir l‟odre anterior, ordre el qual es caracteritzava per estar constituït d‟éssers monstruosos o híbrids (desmesurats), que barregen diverses natures en una, que repten.

46 Així doncs, prop de Flegres o de Pal·lene hagué de néixer també Afrodita, si més no en la part marina més próxima a aquells indrets.

47 És a dir, que fins i tot els déus es troben sota el poder del destí, deificat en la figura de la Moira (el Lot) o bé les Moires Cloto, Làquesis i Àtropos, deas del pre-sent, passat i futur respectivament.

48 Aquí un cop més Zeus mostra perquè ell mereix ésser el sobirà de tots els déus i perquè els mites de successió finen amb ell: en efecte, novament empra

l‟astúcia per tal d‟anular l‟escreix de força dels seus enemics. En efecte, els Olímpics vencen no per la força tan sols ―com actuen els Gegants―, sinó fent ús

31

Aquest primerament disparà el seu arc contra Alcioneu, el qual, però, en caurà damunt la terra encara s‟envigorí més; per consell d‟Atena, l‟arrossegà fora de Pal·lene i així aquell finà. Ara bé, en el curs del combat, Porfirió atacà Hèracles i Hera. Però Zeus li infongué desig per Hera, i aquesta, quan el Gegant li esquinçà la roba i pretenia violar-la, es posà a demanar ajuda; aleshores Hèracles disparà el seu arc contra ell, que ja prèviament havia estat ferit pel llamp de Zeus, i el matà. Quant als altres Gegants, Apol·lo disparà el seu arc contra l‟ull dret d‟Efialtes, i Hèracles contra l‟esquerre; Dionís matà Èurit amb un tirs; Hècate matà Clici amb torxes, i Hefest, disparant metall roent, Mimant. Per la seva banda, Atena, quan Encèlad intentava fugir, li llançà al damunt l‟illa de Sicília, i escorxà Pal·lant i amb la pell es protegia el seu propi cos en el curs del combat49. Polibotes fou perseguit per Posidó a través del mar i arribà a Cos; però Posidó esberlà l‟illa i li llançà al damunt una part, l‟illot anomenat Nísiros50. D‟altra banda, Hermes, proveït del casc d‟Hades, matà, en el curs del combat, Hipòlit, i Àrtemis, Gració, i les Moires, que combatien amb maces de bronze, Agri i Toant; quan als altres, Zeus, usant els llamps com a projectils, els anorreà: contra tots ells Hèracles disparà amb el seu arc mentre expiraven51.

APOL·LODOR . Traducció de JAUME ALMIRALL.

també de l‟astúcia: per exemple, Zeus s‟avança arramassant la planta que li hagués donat la immortalitat als Gegants; a més, com que aquests només podien morir a mans d‟un mortal, Zeus recabà l‟ajut d‟Hèracles, el qual

(APOLODOR . 49 Segons alguns, per aquest fet es anomenada també „Pal·las‟. 50 En els mites és molt sovint trobar referències aitiològiques, és a dir, narraci-

ons que expliquen la causa divina de les coses mundanes, ja sia una font, una mun-tanya, sia una illa o un recer, sia el nom d‟una ciutat sia la natura d‟un animal. De fet, aquesta pràctica rep el nom de „etiologia‟, o „aitiologia‟ si és que es prefereix

conservar la morfologia del mot grec . 51 És de notar per tant com la sobirania de Zeus s‟aconsegueix amb lluita, i es

manté nogensmenys mitjançant lluita. Aquest fet és fonamental, puix que revela trets definitoris de la cosmovisió grega: els déus no són estàtics ni inabarcables ni inconmovibles (com en certa manera ho és el déu judeo-messiànic o altres déus orientals), sinó que es troben immersos en els esdeveniments d‟un destí que els sobrepassa. Per tant, doncs, els déus són alhora factotum de la creació i part activa en la creació, en tant que són manifestacions de les causes primeres que romanen abans del Caos (Forat).

32


Quan els déus s‟imposaren sobre els Gegants, Gea, encara més enutjada, s‟uní amb Tàrtar i infantà, a Cilícia, Tifó, el qual posseïa una naturalesa mixta d‟home i de bèstia52. En grandària i en força, ell superava totes les creatures nascudes de Gea. De les cuixes en amunt tenia forma humana, però d‟unes proporcions enormes, tant que sobrepassava totes les muntanyes i, encara més, cada dos per tres el cap li topava amb les estrelles; si allargava els braços, arribava amb una mà a ponent i amb l‟altre a llevant53; de les espatlles li naixien cent testes de dragó. De les cuixes en avall, tenia cargolades unes grandioses cues d‟escurçó, les quals en desenroscar-se en tota la seva llargària emetien un fort xiulet. Tot el seu cos estava cobert d‟ales; un aspre pèl, al cap i a la barba, s‟agitava al vent; el foc lluïa als seus ulls. L‟aparença i les dimensions de Tifó eren tals que les roques enceses que disparava arribaven ben bé al cel, juntament amb els xiulets i crits que deixava anar, i de dins la gola perbocava un gran doll de foc.

Quan els déus van veure‟l que assaltava el cel, es donaren a la fuga cap a Egipte, i en trobar-se que els perseguia van canviar les seves formes per les d‟animals54. Però Zeus, primer de lluny estant disparava contra Tifó els seus llamps, després des de més aprop l‟amenaçava amb una corbella d‟adamant55, i com que fugia l‟aquissà fins al mont Casi, que és la muntanya més alta de Síria. Allà, en veure‟l ferit, se li abraonà. Però Tifó se li entortolligà amb les seves cues i l‟immobilitzà, i prenent-li la corbella li extirpà els nervis de mans i peus, i carregant-se‟l a l‟espatlla el transportà a través del mar fins a Cilícia56, on penetrà dins la cova Corícia i el deixà guardat57.

52 Aquest és un tret característic dels éssers desmesurats que incòrren en

(insolència): en efecte, aquesta desmesura ja és palesa en sa pròpia fisonomia, que no és uniforme, homogènea i equilibrada, sinó deforme, mesclada i desequilibrada.

53 De fet, Tifó era tan enorme com ho és Úranos, i sembla que aquest nou bro-tó de Gea evoca un nou intent de restablir el primitiu ordre de coses anterior a Zeus i a Cronos, quan Úranos cobrint la terra tota, no deixava que res s‟hi escapés d‟ella. No obstant això, no es creïble que Gea pretengués tornar a patir el que patí amb Úranos; més aviat sembla que son propòsit fora restaurar en el poder a son fill Cronos.

54 Vegis text següent (Text 15). 55 Aquesta corbella serveix de reminiscència a la falç adamantina emprada per

Cronos per emascular Úranos. En aquest cas, és Zeus qui pretén emprar-la contra Tifó, que sembla ser un nou Úranos d‟aspecte bestial.

56 Localitat de l‟Àsia Menor, precissament on nasqué Tifó.

33

Així mateix, amagà els nervis dins una pell d‟ós i els desà allà dins, i hi posà com a guardià la dragona Delfine, que era una donzella meitat bèstia. Però Hermes i Egipan subreptíciament58 van sostreure els nervis i els inseriren a Zeus. Zeus recobrà la seva força d‟abans i súbitament, des del cel, muntat en un carro de cavalls alats, disparant contra Tifó amb els seus llamps, el perseguí fins a la muntanya anomenada Nisa, on les Moires enganyaren el fugitiu59; i és que, convençut que encara havia de ser més fort, tastà els fruits efímers60. Per això, novament encalçat, arribà a Tràcia i, combatent pels volts de l‟Hemos, llançava muntanyes senceres. Però com que aquestes, per l‟acció del llamp, es veien impulsades altra vegada contra ell, es vessà per la muntanya una gran quantitat de sang, i diuen que és per això que la muntanya rebé el nom d‟Hemos. I quan anava a fugir a través del mar Sícul61, Zeus llançà damunt seu el mont Etna de Sicília, que és una muntanya enorme, de la qual encara avui dia,

57 Novament es repeteix una mateixa successió d‟esdeveniments: Gea provocà

la rebel·lió contra un dels seus fills mitjançant la conxorxa amb el fill petit, i sempre perquè se sent indignada pel tracte rebut. En efecte, amb l‟ajut del seu fill menor Cronos, es rescabala del poderós Úranos (perquè aquest no deixava sortir de dins seva els Titans), i governant Cronos incita amb sa filla Rea la rebel·lió de Zeus (perquè Cronos engolia els fills de rea per temor que sorgís qui el destronés), un fill menor, altra vegada (Titanomàquia). Finalment, primer amb l‟ajut dels Gegants (Gigantomàquia) i després infantant Tifó (Tifonomàquia), Gea pretén destronar Zeus (perquè aquest manté els seus fills, els Titans, confinats al Tàrtar), però aquest cop no ho aconsegueix i Zeus imposa justícia.

58 Hermes és déu del furt, i per això és capaç de sostreure els nervis i així erigir-se en decisiu per a mantenir l‟hegemonia de Zeus. En quan al nom d‟Egipan, cal

considerar que sembla compost pels termes (caprí) i (Pan, el fill d‟Hermes o de Zeus, démon dels pastors), fet pel qual significaria „Pan caprí‟.

59 Certament, tot i que Tifó dona mostres de fer servir l‟astúcia o (enerva les mans de Zeus, i amaga els nervis dins d‟una pell), en canvi li manca el que ara esdevé decissiu: la companyonia entre els altres déus. En efecte, Zeus mereix ser el sobirà de l‟Olimp no tan sols perquè posseix molta força, ni tampoc perquè a més de la força es valgui de l‟astúcia (engolí Metis), sinó perquè a més de la força i l‟astúcia Zeus sap guanyar-se les voluntats dels altres déus, que el reconeixen com a sobirà.

60 Aquests fruïts que Tifó tastà ―enganyat per les Moires, o sia, pel destí―, el farien mortal, i per tant les Moires s‟erigiren decisives per tal de mantenir la jerar-quia de Zeus.

61 Mar situat entre Sicília i la Mar Jònica.

34

segons diuen, sorgeixen exhalacions de foc provinents dels llamps que foren disparats62.

APOL·LODOR (cfr. HESÍODE . Traducció de JAUME ALMIRALL.

15. ANTONÍ LIBERAL (S.II A.C.)

Tifó, fill de Gea, fou una divinitat d‟una força desmesurada i d‟un aspecte inusual: li havien sortit multitud de caps, de mans i d‟ales, i unes enormes espires de serpent li sorgien de les cuixes; emetia tot de veus diferents, i no hi havia res que pogués resistir el seu ímpetu. Tal monstre tingué en cor d‟haver el poder de Zeus, i, en el escometre, cap dels déus no resistí, sinó que, esporugits, tots fugiren a Egipte, i els únics que quedaren foren Atena i Zeus. Tifó els encalçà. Però ells reeixiren a sostreure-se‟n perquè per precaució s‟havien transfigurat en animals. Així, Apol·lo es convertí en milà, Hermes en ibis, Ares en peix escatós, Àrtemis en gata; Dionís prengué forma de boc, Hèracles de cérvol, Hefest de bou, Leto de musaranya, i cadascun dels altres déus es transformà com pogué63. Quan Zeus li engegà un llamp, Tifó, arborant-se, se submergí i apagà les flames dins el mar. Però Zeus no desistí del seu propòsit, sinó que llançà damunt Tifó una enorme muntanya, l‟Etna, i dalt del cim

62 La rebel·lió de Tifó contra el poder de Zeus serà el darrer intent aquissat per

Gea de tornar a un ordre de coses originari. Més tard, tan sols Apol·lo intentarà per dos cops enfrontar-se al magne poder de Zeus, però no per tornar a un ordre pri-mitiu, sinó per tal d‟engiponar un nou ordre.

63 Aquestes transformacions dels déus representen l‟estret contacte entre els pobles helè i egipci. En efecte, en època arcaica el faraó admeté l‟establiment de colònies gregues a la costa egípcia. De fet, els grecs solien equiparar els déus foranis amb els seus propis déus, i aquesta transformació dels déus en animals explicaria l‟aparença dels déus del poble egipci, que al cap i a la fi serien els propis déus olím-pics: certament, tots els pobles de l‟Antigor tenien en comú el politeisme i la estreta vinculació entre déus i naturalesa, no obstant això, als helens els hi costà molt més sentir-se germans del culte monoteista, el qual precissament és excloent de tot altre culte i de tot altre déu fora del seu. Fora com fos, la intenció del passatge és de tipus aitiològic, doncs pretén explicar el perquè de l‟aparença animalesca dels déus egipcis: altrament succeeix amb el cèlebre déu-vaca anomenat Apis, del qual es diu que en origen fou la donzella Io que, convertida en vaca pels cels d‟Hera, passà

através del Bòsfor ~ pas de la vaca) fugint d‟un tàbac enviat per Hera cap a Egipte, on des d‟aleshores la veneran com a deessa.

35

instal·là, com a guardià, Hefest. Aquest hi treballa el ferro roent amb l‟enclusa recolzada damunt la nuca del monstre64.

ANTONÍ LIBERAL . Traducció de JAUME ALMIRALL.

64 Així doncs, en l‟episodi de Tifó es torna a repetir un mateix esquema, propi

als mites de sobirania. En efecte, a més d‟ésser tots els protagonistes fills petits (Cronos de Gea, Zeus de Rea i Tifó altre cop de Gea), es torna a repetir la dicoto-mia entre la força bruta (representada en Úranos, Cronos i ara Tifó) i l‟ús de

l‟astúcia ara bé, Tifó emplea la seva força per tallar els nervis de Zeus, per així deixar-lo impotent, i a més es diu que Tifó dissimulà aquests nervis en una pell d‟ós, de manera que Tifó mostra certa astúcia, que sembla quelcom propi als fills menors. Tanmateix, sembla com si la successió en el poder només pogués succeir mitjançant la violència acompanyada d‟astúcia, i aquests trets ara els sembla posseir també Tifo; no obstant, Zeus es diferencia d‟aquest, com també dels seus predeces-sors en el tron, en que no obra mai tot sol, sinó amb el fidel ajut dels seus germans i fills, que ha aconseguit mantenir en concòrdia: Zeus aconsegueix l‟ajut d‟Hèracles contra els gegants, d‟Hermes i Pan contra Tifó, rebé endemés l‟ajut dels Ciclops quan aquests li atorgaren el tro, el llamp i el llampec (símbols del foc pur dominat),

etc. els Per últim, no s‟ha d‟oblidar mai la intervenció de la Providència que també en aquest episodi sembla decisiva.

LÁMINA II

LÁMINA IIIa

LÁMINA IIIb

LÁMINA IV

LÁMINA V

∞

Úranos ∞ Gea

6 TITANS 6 TITANIDES

Ocèan Tetis ∞

∞ Ceos

Hiperió

Crios

Jàpet

Febe

Tia

Cronos

Temis ∞ ZEUS

ZEUS ∞ Mnemòsine

Rea

50 OCEÀNIDES 3 OLÍMPIQUES 3 OLÍMPICS

H e r a ∞ ZEUS Posidó Hades Hèstia

Demèter ∞ ZEUS

Persèfone Ilitia

Ares Hebe (Hefest)

Letona ∞ ZEUS

Àrtemis Apol·lo

∞ Dione ZEUS

Afrodita (Pandemo)

Eurínome ∞ ZEUS ZEUS ∞ Metis

Atena

3 CÀRITES

Aglàia Eufrosine

Talia

3 MOIRES Cloto

Làquesis Àtropo

3 HORES Eunomia

Dice Irene

9 MUSES Calíope

Clio Polímnia Euterpe

Terpsícore Erato

Melpòmene Talia

Urània

43

16. HESÍODE (S.VIII A.C.): HIEROGÀMIES DE ZEUS

Zeus, rei de déus, prengué per esposa, la primera, Metis, més sàvia que cap dels déus o dels homes mortals. Però quan estava a punt d‟infantar la dea glaucòpide, Atena, aleshores aconseguí enganyar-la fent-li creure una altra cosa amb paraules astuciòses i se l‟allotjà dins el ventre, seguint les recomanacions de Gea i d‟Úranos estel·lat65: ambdós li ho recomanaren perquè la dignitat reial no la tingués ningú més, sinó Zeus, entre els déus eviterns66. I és que era cosa del destí que d‟ella nasquessin uns fills assenyats, en primer lloc la donzella glaucòpide Tritogenea67, proveïda d‟un coratge i d‟un discerniment com els del seu pare, i després tot seguit un fill, rei de déus i d‟homes, havia d‟infantar, proveït d‟un cor arrogant. Doncs bé, abans, Zeus se l‟allotjà dins el ventre, per tal que la dea li comuniqués els bons i els mals consells. En segon lloc, prengué l‟esplèndida Temis (llei natural), que infantà les Hores: Eunomia (Bona legalitat), Dice (Justícia) i Irene (Pau) floreixent, les quals vetllen pels treballs dels homes moridors, i les Moires68, a les quals Zeus provident atorgà la suprema dignitat, Cloto, Làquesis i Àtropos69, de les quals depèn que els homes mortals tinguin el bé o el mal. Tres filles més li infantà, les Càrites (Gràcies) de belles galtes, Eurínome filla d‟Ocèan, dea de formosor falaguera, Aglaia, Eufròsine i Talia gentil: de llurs parpelles s‟escola, quan miren, amor que els membres destesa, i llur mirada, sota les celles, és bella. Després s‟introduí al tàlem de Demèter, nodrissera de munions, que infantà Persèfone de blancs braços, la qual Adoneu arrabassà de

65 Cal recordar que Gea i Úranos són avis de Zeus. 66 Zeus, a diferència dels seus antecessors, no és enganyat, i no espera a engolir

el segon fill tingut amb Metis, sinó que engoleix a la pròpia Metis, amb el qual integra dins seu l‟astúcia divine i es fa impossible d‟enganyar, és a dir, es torna

(previsor, astuciós), ja que Metis queda operativa dins de Zeus i això li permet conservar la sobirania.

67 Atena rep l‟epítet de Tritogenea per haver nascut sobre el riu Tritó, a beòcia (riu en honor de Tritó, el fill de Posidó i Anfítrite), o bé per haver nascut del cap

„en dialecte beoci‟) de Zeus. 68 Les quals seran fonamentals per enganyar Tifó. 69 Cloto és la que fila per tant, és el Present, Làquesis és la atorgà

el fil, per tant és el Passat, i Àtropos és la que fa irreversible la filadura, per tant és el Futur.

44

mans de la seva mare: la hi concedí Zeus provident. Mnemòsine fou, encara, objecte del seu amor, la de formosa cabellera, de la qual prengueren naixença les Muses d‟àuria diadema, nou, que s‟adeliten amb festes i amb el goig del cant. Leto feu néixer Apol·lo i Àrtemis fletxera, prole encisadora per damunt de tots els altres Urànides, després d‟unir-se amorosament amb Zeus portaègida. I la última de totes, Hera uberosa féu esposa seva; aquesta parí Hebe, Ares i Ilitia, havent-se en amor unit al rei de déus i d‟homes70. I ell del seu cap féu néixer Atena glaucòpide, terrorífica, incitadora de bregues, invencible, sobirana, la dea que es complau amb el clamor, amb les guerres i els combats. I Hera féu néixer Hefest insigne ―però sense haver-se unit amorosament perquè plena d‟enuig altercà amb el seu espòs―, el déu que, per les seves habilitats, supera tots els Urànides.



Hera, sense contacte amb l‟espòs, infantà Hefest; segons Homer, en canvi, aquest fill també el concebé de Zeus71. I fou Zeus qui va llançar-lo daltabaix del cel perquè anava a ajudar Hera quan aquesta estava lligada. El cas és que Zeus va penjar-la de l‟Olimp perquè havia enviat un temporal contra Hèracles, quan aquest, després de prendre Troia estava navegant. Hefest, que va caure a Lemnos i va quedar coix d‟ambdues cames, fou salvat per Tetis.

D‟altra banda, Zeus s‟ajuntà amb Metis, per més que ella adopta multitut de formes a fi d‟evitar la unió72, i en ser que ella quedà embarassada, sense perdre temps se l‟engolí, perquè Gea deia que després de la donzella que estava a punt de néixer, faria néixer un fill que havia de ser el sobirà del món: per por d‟això, se l‟engolí. Quan fou arribat el moment del naixement, el colpí amb una destral al cap

70 Homer no sembla afirmar que d‟aquesta hierogàmia també hi naixé Hefest,

doncs Hefest diu usant l‟epítet de „pare Zeus‟ en tant que pare de de tots els déus

i tots els homes, no en tant que pare seu, i de la mateixa manera sembla que Hera parla a Zeus, en tant que Hefest és aleshores fill seu igual que un rei té per fills a tots els governats .

71 Vegis nota anterior. 72 Com a divinitat marina que és (Oceànide), posseeix la capacitat de transformació.

45

Prometeu, o Hefest73, segons altres autors, i del vèrtex, d‟un salt, en sortí Atena amb les seves armes, vora el riu Tritó74.


18. HERÒDOT (S.V A.C.)

Hi ha, a l‟esmentada acròpolis, un temple d‟Erecteu75 ―l‟anomenat nascut de la terra―, i en el seu interior hi ha una olivera i aigua marina76, que són, segons se sent dir als atenesos, els testimonis presentats per Posidó i Atenea en ocasió de la seva disputa pel país. Doncs bé, ocorregué que aquesta olivera es va cremar, juntament amb la resta del santuari, en l‟incendi provocat pels bàrbars; ara bé, l‟endemà de l‟incendi, els atenesos que havien rebut ordres del rei perquè oferissin sacrificis, quan van pujar al santuari van veure que de la soca havia rebrotat un lluc de prop d‟una colzada de llarg.

HERÒDOT . Traducció de JAUME ALMIRALL.


Cècrops, l‟autòcton, que posseïa unç cos fet alhora d‟home i de serpent, fou el primer a regnar sobre l‟Àtica, i la terra anteriorment coneguda com Acte l‟anomenà, a partir del seu mateix nom, Cecròpia. Durant el seu regnat, diuen, els déus decidiren prendre possessió de ciutats en les quals cadascun d‟ells hauria de rebre honors en particular. Doncs bé, Posidó fou el primer a presentar-se a l‟Àtica, i amb un cop del seu trident al mig de l‟acròpolis féu

aparèixer aigua marina que actualment anomenen „mar d‟Erecteu‟. Després d‟ell, es presentà a l‟Àtica Atena, que actualment ensenyen dins el Pandròsion. I com que entre ells dos esclatà una batussa per haver el país, Zeus hi posà fi i designà per jutges, no pas Cècrops i Crànau, ni tampoc Erisícton, com alguns afirmen, sinó els

73 Tant Prometeu com Hefest són divinitats de l‟artesania, però sembla que per

ésser més antic, l‟honor ha de correspondre al Japetònida Prometeu, malgrat el poder polític cultural atenès defensés atorgar-li-ho a Hefest. Fora com fos, el cas és que Atena és la primogènita de Zeus i la primera nascuda d‟un Olímpic.

74 Riu situat a la regió de Beòcia, al Nord de l‟Àtica. 75 L‟Erecteion. 76 El text diu (un mar).

46

dotze déus. Així, d‟acord amb llur veredicte, el país fou adjudicat a Atena, en consideració al testimoniatge de Cècrops que havia estat la primera a plantar l‟olivera. En fi, Atena anomenà la ciutat, a partir del seu mateix nom, Atenes; ara, Posidó, encès d‟ira, inundà la plana Triàsia i cobrí l‟Àtica sota les aigües marines77.


20. HISTORIAE FABULARES

Posidó i Atena es disputaven per l‟Àtica78. I si Posidó amb un patac del seu trident damunt l‟acròpolis de l‟Àtica féu sorgir un doll d‟aigua marina, Atena féu sorgir una olivera. Cècrops, que actuava com a jutge d‟ells i que era el rei del territori d‟Àtica, assignà el país a la dea al·legant que d‟aigua marina n‟hi ha arreu, mentre que l‟olivera és l‟arbre propi d‟Atenes79.

HISTORIAE FABULARES . Traducció de JAUME ALMIRALL.

21. VIRGILI (S.I A.C.)

Vosaltres, oh claríssimes llumeneres del món, que guieu el curs de l‟any dins el cel; vosaltres, Líber i nutrícia Ceres, si fou per la vostra mercè que la terra va canviar la gla caònia en la inflada espiga i va mesclar el corrent de l‟Aquelous amb el suc del raïm que descobríreu; i vosaltres també, divinitats favorables dels pagesos, Faunes, porteu aquí els vostres passos, Faunes, així com vosaltres, joves Dríades: són els vostres presents que canto. I tu, que la terra ferida pel teu gran trident feres sorgir, eguinant, el cavall, o Neptú; i tu, habitant dels boscos, per qui tres-cents jònecs blancs com la neu esbroten els grassos matolls de Cea; i tu també, deixant el boscatge de la teva pàtria i les gorges garrigoses del Liceu, oh Pan, guardià de les ovelles, si enyores el teu Mènal, assisteix-me, oh déu de Tègea, i

77 Cal recordar que Posidó rep l‟epítet de „Ennosieg‟ és a dir,

que „fa tremolar la terra‟ i, per extensió, les masses marines. 78 Al frontó occidental del Partenó hi havia esculpida la confrontació entre

Atena i el seu oncle Posidó.Aquest passatge serveix també per evidenciar la superi-oritat d‟Atena envers Posidó.

79 En efecte, a Atenes hi havien extensions immenses d‟oliveres consagrades a Atena, d‟on s‟extreia l‟oli per als santuaris d‟Atenes. Els branquillons d‟olivera tam-bé formaven part dels premis atorgats als athletes vencedors a les Panathenees.

47

sigues-me propici; i tu, Minerva, creadora de l‟olivera; i tu, infant, que ens ensenyares l‟ús de la corba arada; i tu, que portes, Silvà, un tendre xiprer arrencat de soca-rel; i vosaltres tots, déus i deesses, que afanyosament protegiu els camps, que nodriu les novelles plantes nascudes sense sement i que, del cel estant, envieu als sembrats una pluja generosa.

VIRGILI . Traducció de MIQUEL DOLÇ.


Es barregen allà filades d‟or mal·leable i les antigues faules s‟explanen sobre la tela80. Pal·las broda el penyal de Mart81, a l‟alcàsser cecropi, i la vella disputa pel nom d‟aquesta contrada. Sis parelles de déus al voltant de Júpiter seuen en magnifics seients be posats, cada déu amb el rostre que el distingeix entre tots: el de Júpiter és el més regi. Posa, allà dret, el déu de les ones, mentre colpeja l‟aspre rocam amb el llarg trident, i d‟aquella ferida brolla l‟aigua amb què vol tenir la ciutat favorable; ella hi porta l‟escut, hi porta la llança esmolada, porta el casc sobre el cap i amb l‟ègida el pit es defensa, i hi representa el moment que, clavant a terra la llança, fa que s‟aixequi fruitant un brot blanquinós d‟olivera mentre l‟admiren els déus. La Victòria l‟obra culmina82.


80 Es tracta del tapís que texeix Atena en la competició contra Aracne, després

d‟haver-li aconsellat de retirar el repte i la donzella no haver atès a raons. És l‟únic lloc on s‟explica el mite d‟Atena i Aracne.

81 És a dir, l‟Areòpag. 82 Amb la confecció d‟aquest tapís (aleshores no coneixien el brodat) Atena vol

demostrar a la jove Aracne que havent guanyat al propi Posidó a ella seria fàcil guanyarla també. Endemés, es relata que a les vores del tapís Atena hi afegeix esce-nes de càstigs famosos amb resultat de metamorfosis per als insolents: Aracne acavaria essent convertida en aranya. En efecte, amb les transformacions punitòries

a aquells que han gosat provocar la indignació dels déus aquests pretenen que els humans, tot contemplant les transformacions, recordian que als déus no se‟ls ultratja debades. Per la seva banda, Aracne dibuixa en el seu tapís tot de transformacions de déus captivats d‟enamorament per la bellesa de certs humans, tot provocant un altre cop la indignació de la verge deesa Atena. La insolència impiatosa d‟Aracne serà castigada merescudament, doncs la jove no considerà que el seu art era un do diví, i arribà a pensar que podia competir amb la dea de qui ella era deutora.

LÁMINA VI

LÁMINA VII

50


Atena anà a trobar Hefest83, perquè volia fabricar unes armes. Ell, que havia estat abandonat per Afrodita, caigué rendit de desig per Atena, i començà a perseguir-la; però ella fugia. Ara, quan pogué aconseguir-la amb penes i treballs, perquè era coix, intentà d‟ajeure-hi. Però ella, com a casta i pura que era, no hi consentí, i ell ejaculà sobre la cama de la deessa. Ella, però, de la repugnància, s‟eixugà el semen amb un borrall (de llana) i el llançà a terra. Ara, tot i que ella fugí i que la llavor caigué en terra, nasqué Erictoni84. Aquest, Atena el crià d‟amagat dels altres déus amb voluntat de fer-lo immortal; així, posat que l‟hagué dins d‟un cistell, el confià a Pàndrosos, filla de Cècrops, però prohibint-li que l‟obrís. Però les seves germanes, mogudes per la curiosistat, l‟obriren, i van veure un serpent cargolat entorn de la criatura85; aleshores, segons el que alguns conten, el serpent mateix les anihilà; però, segons uns altres, Atena, enfurismada, les féu perdre la raó i es llançaren daltabaix de l‟acròpolis. Pel que fa a Erictoni, criat que fou per Atena en persona dins el santuari86, va fer fora Amfictíon i fou rei d‟Atenes; i va fer col·locar a l‟acròpolis la imatge de fusta d‟Atena87, i va instituir el festival de les Panatenees, i es casà amb la nimfa nàiade Praxítea, de la qual tingué un fill, Pandíon.


83 Cal recordar que tant Atena com Hefest, sorgeixen de Zeus i Hera respecti-

vament, sense haver-hi sexe per enmig. Però hi ha més concomitàncies entre Atena i Hefest. Per exemple, Atena neix amb armes de coure, i Hefest és el patró dels forjadors; tanmateix, Atena és patrona dels fusters, que usen el foc i col·laboren estretament amb els ferrers, doncs junts fabriquen carros, naus, cases de fusta, etc.; però la dea també ho és dels ceramistes (on el foc intervé decisivament quan es cou la peça), de les teixidores i també de la guerra estratègica. Aquest darrer patronatge la vincula doncs amb Ares (el qual combat amb armes forjades de metall), i com que a més Atena és dea de la virginitat, en aquest sentit es troba vinculada també amb Ártemis, si bé la virginitat d‟aquella és civil, mentre que la d‟aquesta és ferèstec.

84 El nom del qual ja indica que el seu origen fou de la llana

i de la terra . 85 Tot i no tenir forma monstruosa i desmesurada, com la dels Gegants, el ser-

pent cargolat identifica Erictoni com a fill de la terra, i per extensió així queden identificats els atenesos, que es denominaven autòctons de l‟àtica.

86 El santuari després anomenat Erecteon. 87 L‟antiquíssim xoanon la primera talla de fusta que fou honorada

pels atenesos, la qual potser encara la veié el propi Apol·lodor.

51

24. ERATÒSTENES (S.III A.C.)

Conten que Zeus va veure que aquest, Erictoni, el fill d‟Hefest i de Gea, era el primer entre els homes a junyir un tronc de cavalls88. I admirant-se que [havent enjovat uns cavalls blancs, en] fes una conducció comparable amb la d‟Hèlios, i com que va ésser el primer a menar una processó a l‟Acròpolis en honor d‟Atena, i a més va fer cèlebre el seu artifici honorant***. També Eurípides parla del seu naixement d‟aquesta manera. Enamorat d‟Atena, Hefest va voler unir-se amb la deessa, però com que ella el defugí perquè s‟estimava més la virginitat, es va amagar en un indret de l‟Àtica, que per Hefest s‟anomena Hefesteu. Aquest, això no obstant, havia resolt de forçar-la i, quan s‟hi va ajuntar, fou colpit per la llança d‟Atena. Va desistir del seu desig, però el semen s‟escampà per terra. D‟aquest semen diuen que va néixer un nen, que per aquesta raó s‟anomenà Erictoni. En fer-se gran, descobrí els fets i es guanyà l‟admiració com athleta. Va menar amb destresa les Panatenees amb un palafraner que duia un escut i un casc amb tres plomalls al cap. És a partir d‟ell, per imitació, que hi ha el saltador del carro.

ERATÒSTENES . Traducció de JORDI

PÀMIAS.


Salut, oh Leto feliç, que has tingut uns fills tan esplèndids, Apol·lo sobirà i Àrtemis que llança sagetes: ella et va néixer a Ortígia i ell a Delos rocosa90, recolzant al pujol del Cinti, al llarg de la serra, ran mateix del palmer91, dessota els corrents de l‟Inopos. (...) Totes les viles que enclouen Creta i la terra d‟Atenes, l‟illa d‟Egina i Eubea, pels seus navilis famosa, la costera Pepàretos, l‟urbs d‟Irèsia, la d‟Egas, l‟Atos de Tràcia i del Pèlion les alteroses carenes, Samotràcia i els munts obagosos de l‟Ida, les illes d‟Imbros de bells casalicis i

88 Així doncs, a través d‟Erictoni, que fou un hàbil conductor de cavalls, Atena

i ell mateix es constitueixen patrns dels constructors de carros i dels aurigues. 89 En efecte, diuen que la constel·lació de l‟auriga representa Erictoni. 90 En canvi, altres versions afirmen que ambdós naixeren a Ortígia, illa la qual

després dels naixements dels déus passà a anomenar-se Delos. 91 Alguns diuen que aquesta palmera naixé precisament per tal d‟aixoplugar el

part de Leto.

52

Lemnos poc trepitjada, Lesbos sagrada, l‟indret que fou del fill d‟Èol, Macari, i Focea i Esciros i el cim escarpat d‟Autocane i Quios, l‟illa més fèrtil de les que jeuen al pèlag, l‟alta Mimas i els tucs encimbellats de Corica, Claros fulgent i el turó enlairat i rost d‟Esagea, la fresca Samos i els alterosos capcers de Micale, Cos i Milet, i la vila on viuen els homes meropis, Cnidos alta, igual que Càrpatos, l‟urbs ventejada, Naxos i Paros, també la plena de roques, Renea, a aquests topants s‟adreçà quan parterejava ja Leto, per si cap d‟aquestes contrades volia acollir-li el fill, però amb esglai tremolaren totes; cap d‟elles, per fèrtil que fos, no gosà de rebre-hi Apol·lo92. Mes quan l‟augusta Leto féu cap a l‟illa de Delos, li adreçà la pregunta i va dir-li paraules alades: «Si volies, oh Delos, del fill convertir-te en estada, on es drecés el temple opulent de Febus93 Apol·lo! Perquè ningú més no t‟ha de tocar ni d‟honrar-te, no penso que hagis d‟ésser rica en ramats o bouades, vinyes tampoc no tindràs ni has de llevar moltes plantes. Doncs si volies el temple del qui de

lluny darda d‟Apol·lo, tots els homes llavors durien llurs hecatombes fins aquí en bell aplec i el fum del greix ofert sempre s‟encelaria i els teus serien nodrits per mà d‟altri, certament, perquè tu no tens gens fèrtil la terra».

Així parla, i va alegrar-se‟n Delos, que féu en resposta: «Gloriosíssima Leto, d‟aquell gran Ceos nascuda, prou voldria de grat, el que és jo, acollir la naixença del Déu Arquer, perquè és ben cert que entre els homes pateixo mala fama, i així, seria molt honorada. Mes, oh Leto, tinc por del que es diu ―i no t‟ho podria amagar―, que Apol·lo serà d‟un orgull sense límit i que vindrà a governar sobre els déus que viuen per sempre i sobre tots els homes mortals de la terra espeltera95. Prou i massa em fa por en el meu esperit i en l‟entranya que no em vexi, bon punt haurà vist per primera vegada la llum del sol, ja que sóc una illa de terra molt rude, i que no em venti d‟una puntada a l‟obaga marina on m‟assotarien el cap les grosses onades sense parar; i ell un altre indret cercarà que li

92 No hi gosaren per por a la maledicció d‟Hera. 93 La seva àvia Febe ja prefigura l‟apel·latiu més cèlebre del déu „Febus‟

o sia, „el Brillant‟. 94 Tot i que durant l‟antiguitat l‟ús de les armes de projectils es considerava co-

vard, Apol·lo no és un déu guerrer, i l‟ús de l‟arc que ell en fa es de caire ben dife-rent i completament metafòric.

95 Alerta sobre la pèrdua de la sobirania cósmica, com respecte de Cronos, el propi Zeus, i, després, Tifó.

53

plagui, on li basteixin un temple i un clos sagrat reblert d‟arbres; i en mi els pops s‟hi faran el cau i plàcids refugis les foques negres, per tal com aquí no hi viu pas cap poble. Si, amb tot, volies jurar el gran jurament, oh deessa, que ell, de primer, farà aquí un temple esplendent que esdevingui l‟oracle dels seus, i, després, de la resta dels homes, com no fóra invocat amb tota mena de títols!».

Tal digué, i Leto el gran jurament des déus, doncs, va fer-li: «Ara que ho sàpiga tot la terra i el cel que als dalts s‟obre i l‟aigua desbordant de l‟Estígia96, car és el màxim jurament, el que és més greu entre els númens feliços! Certament romandrà aquí l‟ara olorosa de Febus i el clos sagrat, i, a tu, t‟honrarà més que cap altra terra!». I llavors que hagué jurat i perfet la gran jura, Delos molt s‟alegrà que nasqués el déu que l‟arc porta. Nou dies, Leto, i nou nits, parterejà amb indicibles sofrences i totes les dees s‟estaven prop d‟ella, les més preclares almenys, perquè hi eren Rea i Dione, Temis d‟Icnea i encara la brogent Amfitrita, amb les restants immortals, tret d‟Hera tan blanca de braços, que restà en el palau de Zeus que els núvols arrua. Ho ignorava només la qui en el part reconforta, Ilítia, que seia dalt a l‟Olimp entre boires daurades per engany d‟Hera de braços blancs, la qual l‟aturava tota gelosa del fill robust i sens tara que Leto tindria, la dea de rulls gentils. Llavors, elles Iris van enviar des de l‟illa d‟esplèndides cases perquè portés Ilítia, i li van fer la promesa d‟un gran collaret trenat d‟or, i, de llarg, nou colzades. Li manaren que ho fes amagant-ho a Hera, de braços blancs, per tal que així, no la fes tornar tot parlant-li. Iris, la dea de peus lleugers com el vent, va escoltar-les i hi va anar corrents; a l‟instant va salvar la distància. Quan arribà a la seu dels déus, a l‟abrupta muntanya de l‟Olimp, féu sortir Ilítia del seu casalici, a la porta, i llavors li va dir les alades paraules que li havien manat les que tenen estatges olímpics i que li convenceren el cor dins l‟entranya, a Ilítia. Partiren totes dues amb pas igual al dels tímids coloms. I quan Ilítia que en el part reconforta pitjà Delos, Leto, llavors, tingué el part que esperava. S‟abraçà a una palmera, recolzant amb fermesa els genolls a l‟herbei; somrigué, per sota, la terra, i el déu eixí la llum i totes les dees xisclaren. Benigne Febus, les dees allí et van banyar amb aigua clara, amb tota netedat i puresa t‟embolcallaren amb blancs bolquers, molt fins, tot just fets, que nuava un cinyell d‟or. A Apol·lo no l‟alletà pas la mare, ell que

96 Llac infernal pel qual sempre juren els déus, junt amb el cel, la terra i el sol.

54

l‟espasa té d‟or97, sinó que Temis va dar-li amb ses mans immortals, llavors, nèctar i amable ambrosia i Leto s‟alegrà d‟aquell fill robust que l‟arc porta.

I quan hagueres menjat l‟immortal nodriment, no et pogueren contenir ja més els bolquers fets d‟or; pernejaves, cap llaç ja no et nuava i se‟t desfeia la roba. I s‟adreçà tot seguit als númens Febus Apol·lo: «Doneu-me l‟arc recorbat98 i la meva lira estimada99, que seré oracle de Zeus, dels seus infal·libles designis»100.

Tal digué, i caminà pels amples senders de la terra el Déu Arquer de cabell no rapat101. S‟esglaiaren les dees i Delos es cobrí tot d‟or, quan veié el fill de Leto i de Zeus, pel goig que Apol·lo l‟hagués escollida d‟entre les illes i el continent per fer-s‟hi l‟estada i que així, al seu cor, l‟estimés: florí, aleshores, com floreix el cim quan els boscos hi lleven ufana.

HOMER . Traducció de M. BALASCH.


Canta, dea, la ira funesta del Pelida Aquil·leu, ira que causà als aqueus sofrences sens fi, enfonsà a l‟Hades les ànimes valeroses de molts herois, i, a ells, els féu presa dels gossos i de tots els ocells de

97 Epítet poc habitual per Apol·lo. 98 Apol·lo comparteix l‟ús de l‟arc amb sa germana Àrtemis, si bé el fan servir

de distinta manera un i altre. De fet, Àrtemis simbolitza el terme dels boscos, men-tre que Apolo el de la civilització.

99 Tanmateix, ambdós instruments necessiten de la tensió de les cordes i també de certa afinació, en el cas de la lira; a més, ambdós llancen projectils (l‟arc llança fletxes i la lira notes musicals), de mode que traspassen i eliminen l‟espai: aquesta anul·lació de l‟espai, a més, li servirà a Apol·lo per formular oracles, doncs abasta amb el seu arc el temps tot. Així doncs, Apol·lo es relaciona tant amb la música com amb afers divins entre homes i déus, per tant és patró tant dels aedes com dels endevins; de fet, per als antics grecs aedes i endevins no tenien labors molt dife-rents: en efecte, els músics canten allò passat i allò futur inspirats per la divinitat,

com fan els endevins, de manera que uns i altres aboleixen el temps. En darrer terme, el més gran aede (Homer) i el més gran endeví (Tirèsias) de l‟antiguitat eren cegs.

100 Aquestes són, doncs, les primeres paraules pronunciades pel déu. 101 Apol·lo sempre apareix jove sens haver-se tallat els cabells i sense

barba.

55

rapinya ―s‟acomplia el designe de Zeus!― des d‟aquell primer dia que, havent-se barallat, l‟Atrida, rei d‟homes, i el diví Aquil·leu van renyir.

¿Quin déu els dugué tots dos a enfrontar-se en una disputa? Fou el fill de Leto i de Zeus, que, enutjat contra el rei, portà la malèfica pesta a l‟excèrcit, i les hosts eren delmades pel greuge que l‟Atrida inferí a Crises, el sacerdot. Anhelós de poder alliberar la seva filla102, havia acudit aquest sacerdot a les ràpides naus dels aqueus amb un rescat immens. Duia a les mans, al capdamunt del ceptre d‟or, les ínfules d‟Apol·lo que de lluny fereix, i suplicava tots els aqueus i, més que a ningú, els dos Atrides, cabdills de guerrers: «Atrides i els altres aqueus de belles gamberes, que els déus que tenen l‟estatge a l‟Olimp us permetin devastar la ciutat de Príam i tornar feliçment a la pàtria! Però lliureu-me la filla estimada i admeteu aquest rescat, honorant així el fill de Zeus, Apol·lo que de lluny fereix!».

Llavors tots els altres aqueus van aprovar amb gran cridòria reverir el sacerdot i acceptar-li el rescat generós. Però, tanmateix, això no va plaure a l‟Atrida Agamèmnon dins el seu cor, ans el foragità de mala manera i l‟advertí durament: «Ancià, que no et trobi un altre vegada prop de les còncaves naus, ni perquè ara t‟hi demoris ni perquè de nou hi tornis més tard. No et valdran gens el ceptre ni les ínfules del déu. La noia, el que és jo, no la lliuraré, abans l‟aclapararà la vellesa teixint en el teler de casa i compartint el meu llit, a Argos, lluny del seu terrer. Vés-te‟n, doncs, i no m‟irritis si vols regressar sa i estalvi!».

Això va dir. I el vell, atemorit, va fer cas de les seves paraules i se n‟anà en silenci seguint la riba de la mar brogidora. Després, en un lloc apartat, amb pregàries constants invocà el déu Apol·lo, fill de Leto de cabells bonics: «Escolta‟m, déu de l‟arc d‟argent, que protegeixes Crisa i la molt divina Cil·la i domines Tènedos amb fermesa, Esminteu!103 Si mai t‟he bastit un temple agradós o bé t‟he cremat en ofrena grasses cuixes de braus o de cabres, compleix-me aquest desig: que els dànaus paguin les meves llàgrimes amb els teus dards».

Tals paraules deia implorant. I Febos Apol·lo, que el va escoltar, s‟enfurí cor endins, i, amb l‟arc i el buirac clos a banda i banda,

102 Agamèmnon l‟havia raptat fent-se-la part del botí, après d‟haver pres la ciu-

tat de Crisa. 103 Esminteu: déu dels ratolins o les rates, que per cert porten les pestes.

56

penjats a l‟espatlla, davallà dels cims de l‟Olimp. Ressonaven les fletxes a la seva esquena mentre, furibund, avançava. I feia via semblant a la nit104. Es deturà lluny de les naus i etzibà, ràpid, una sageta. Fou paorós l‟esclafit del seu arc argentí. De primer atacava les mules i els gossos rabents, però després apuntava el dard agut contra els guerrers i els l‟engegava. I eren nombroses les pires de morts que cremaven sens fi.

Nou diues seguits van ploure damunt l‟exèrcit les fletxes del déu105, i, al desè jorn, Aquil·leu convocà la tropa a una junta. Hera la dea de braços blancs, li ho va suggerir, afligida pels dànaus, que veia com sucumbien.

HOMER . Traducció de MONTSERRAT ROS.


Llavors Asteria, una de les filles de Ceos, havent-se convertit en una guatlla es precipità a la mar, havent defugit la còpula amb Zeus, i la ciutat on arribà primer fou anomenada „Astèria‟, però més tard „Delos‟. Atès que copulà amb Zeus, Letona fou assetjada per Hera a través de la terra tota, fins que havent anat cap a Delos parí primerament Àrtemis, per la qual fou llevada quan més tard infantà Apol·lo106.

Així doncs, mentre Àrtemis un cop entrenada vora la cacera romania verge, Apol·lo, havent après la màntica junt a Pan el de Zeus i Timbrea, anà cap a Delfos, on aleshores hi vaticinava Temis: llavors, com que el dragó Pitó107, guardià de l‟oracle, li prohibia

104 Apol·lo es déu de la llum, però també té la part fosca, tant en el moment de

purgar la contaminació com en el moment de les respostes oraculars. 105 Les fletxes engegades per Apol·lo provoquen una gran pesta. L‟arc és doncs

l‟eina d‟ajusticiament d‟Apol·lo. De fet, el seu nom segurament prové

del verb grec ~ (destruir, anorrear, expurgar). 106 És a dir, Àrtemis és una dea verge però que alhora exerceix de llevadora. 107 En realitat no és una serp sinó un dragó terme grec que

prové del verb que vol dir „mirar fixament‟. Així doncs, com succeeix amb la Gorgona, el tret característic del drac és la mirada captivadora amb la qual sotmet qui el mira. Apol·lo, no obstant, el venç perquè es immune a la terrible mirada, i, a la fi, s‟apodera del santuari per mitjà de la violència. Aquesta mort per violència i dins del santuari, però, li comportà una sutzura a Apol·lo, que certament havia de purificar; així doncs, Apol·lo ha de marxar lluny per assolir l‟expurgació.

57

atançar-se a l‟escletxa108, tot just la matà s‟apoderà de l‟oracle. No molt després també occeix Tició, el qual era fill de Zeus i d‟Elara, la filla d‟Ercomen, a la qual Zeus, després d‟unir-se-li, per temor d‟Hera l‟amagà sota terra, i al nen dut en prenys ―l‟enorme Tició―, el pujà cap a la claror. Aquest, mentre anava cap a Pitó contemplà Letona, i essent pressa del desig la seduí: ella doncs invoca als fills109 i l‟assageten. I és castigat més enllà de la mort110, doncs uns voltors li devoren el cor en l‟Hades.

Fou que Apol·lo també occí Màrsies el fill d‟Olimp, doncs, havent-se trobat una flauta, la qual llençà Atena per fer son rostre deforme, anà a rivalitzar sobre música contra Apol·lo. Un cop fou acordat que el vencedor d‟entre ambdós ordenaria al derrotat allò que volgués, quan l‟encontre esdevingué Apol·lo va i toca la cítara giravoltada, i manà de fer el mateix a Màrsies, i com que no fou capaç Apol·lo descobrí que era inferior: havent penjat Màrsies de cert pi que sobresortia, el féu morir tot despellifant-lo111.


En efecte, viatge a la terra dels Hiperboris, uns homes feliços que banqueteigen sempre de gust, i que li donen acollida; els quals, a més, com a commemoració de la relació amb Apol·lo, anaven periòdicament a Delos per tal d‟entregar carrega-ments d‟ambra. L‟ambra és originari del Bàltic i és de color daurat, precisament del color dels cabells d‟Apol·lo, els quals simbolitzen els raigs del sol. Apol·lo haurà de tornar a realitzar aquest peregrinatge cap als Hiperboris, i altre cop per tal d‟expurgar una sutzura: dos cops intentarà destronar Zeus, i dos cops serà castigat: la primera vegada haurà de construir les primeres muralles de Troia servint a un humà (Laome-dont, el fill de Ilió i pare de Príam), i la segona haurà de servir fent de pastor a les terres del rei de Tessàlia (fet durant el qual transcorre la tragèdia d‟Alcestis) i durant el qual portarà un gaiatu d‟or, que després donarà a un dels seus fills.

108 El terme exacte és terme emparentat amb el terme caos . Al santuari també hi havia, a més de la serp i l‟escletxa, una font de broll etern anome-nada „Castalia‟, la qual encara actualment perdura, i que era on abans d‟entrar-hi el visitant es purificava i es disponia piatosament a rebre el missatge de la pítia.

109 O sia, Àrtemis i Apol·lo. 110 Com altres personatges, així Tàntal o Sísif. 111 Aquest càstig de la insolència d‟un mortal vers els déus és un tret

propi no sols d‟Apol·lo, sinó de tots els déus, que reaccionen davant la indignació

fent justícia. Aquesta indignació dels déus sovint és tradueix per „enveja dels déus‟, el qual és una impietat d‟aquells que no entenen de déus, car és impossible que hom superior en tot a altri senti enveja de qui es manifestament inferior.

58


De Leucip foren filles Hilaïra i Febe: són les que els Dioscurs raptaren i prengueren per esposes. A més d‟aquestes, engendrà Arsínoe; amb aquesta s‟uní Apol·lo, i ella infantà Asclepi112. N‟hi ha, però, que afirmen que Asclepi no fou fill d‟Arsínoe, la filla de Leucip, sinó de Corònida, la filla de Flègias de Tessàlia. En tot cas, Apol·lo, afirmen, s‟enamorà d‟ella i tot d‟una hi jagué, però ella, contra el parer del seu pare, féu vida amb Isquis, germà de Ceneu. Apol·lo maleí el corb que li portà la notícia, i de blanc que havia estat fins aleshores, el féu negre113; a ella, la matà. Però, mentre l‟estaven cremant, arrabassà d‟enmig de la pira la criatura i la portà a Quiró114, el centaure, el cual, mentre el criava, li ensenyà les arts de la medicina i de la caça115. Esdevingut cirurgià i havent-se exercitat d‟allò més en aquest art, no solament impedia que alguns morissin, sinó que fins i tot revivia els morts. Heus ací que havia rebut d‟Atena la sang que brollà de les venes de la Gòrgona, i emprava la que brollà de les de l‟esquerra per a la destrucció dels homes, i la de les de la dreta per a la seva salvació116, i així és com revivia els morts. Però Zeus tingué por que els homes no en rebessin l‟art de guarir i es poguessin socórrer entre ells, i el fulminà117. Per això Apol·lo s‟enfurismà i matà els Ciclops que havien fabricat el llamp per a Zeus118. Zeus estigué a punt de precipitar-lo al Tàrtar, però, accedint a la súplica de Leto, li ordenà que treballés per a un home durant un any. Ell es presentà

112 Asclepi en un principi fou un déu menor, però amb el decurs del temps anà

creixent el seu culte fins a convertir-se en un déu molt important, tant en època hel·lenística com en època romana, culte del qual el temple d‟Epidaure és el màxim exponent. Endemés, cal dir que en tots els santuaris d‟Asclepi sempre hi havien serps (element ctònic) i fonts d‟aigua clara.

113 Com tants altres, aquest és un passatge aitiològic, que explica és clar la causa de que els corbs siguin de color negre.

114 Passatge similar al primer naixement de Dionís. 115 En efecte, al viure al camp, el centaure Quiró té contacte directe amb essèn-

cies farmacològiques, però si Asclepi arribà a dominar per complert l‟art mèdic fou per ésser fill d‟Apol·lo.

116 Passa el mateix amb les sagetes d‟Apol·lo, que serveixen tant per sanar com per propagar pestes.

117 Zeus fulminà Asclepi perquè els déus també han de sotmetre‟s a uns límits, i la ressurecció (que no l‟encarnació) suposa una greu alteració de l‟ordre còsmic.

118 Aquesta és la primera rebel·lió d‟Apol·lo contra Zeus.

59

davant Admet, a Feres, i es posà al seu servei fent de pastor, i heus ací que va fer que totes les vaques tinguessin bessonada.



D‟autònoe i d‟Aristeu fou fill Acteó, el qual, sota la tutela de Quiró, fou instruït com a caçador, però al capdavall, al Citeró, fou devorat pels seus propis gossos. Si finí d‟aquesta manera, fou, segons la versió d‟Acusilau, perquè Zeus s‟enfurismà amb ell per haver pretès Sèmele, si bé per a la majoria d‟autors fou perquè veié Àrtemis119 mentre es banyava120. Diuen, en efecte, que la deessa, sense més ni més, el transformà a ell en cérvol i féu tornar rabiosos els cinquanta gossos que el seguien, els quals, desesmats, el devoraren121. Davant la pèrdua d‟Acteó, els gossos udolaven tot buscant-lo, i cercant cercant arribaren fins a la cova de Quiró, el qual fabricà una imatge d‟Acteó que posà fi a la seva pena.



Eumel, entre altres autors, diu que Licàon tingué també una filla, Cal·listo; Hesíode diu que es tracta d‟una de les nimfes; Àsi [diu] que és filla de Nicteu; i Ferecides, que és filla de Ceteu. Aquesta, com a companya de caça que era d‟Àrtemis, anava vestida igual que ella, i li jurà que es mantindria verge122. Però Zeus, portat pel desig, s‟hi uní,

119 Àrtemis, junt amb Ilítia, és invocada en els parts, car ella manllevà a sa mare

Letona només néixer. Un cop paren, i només aleshores, les donzelles passan a ser dónes. Tanmateix, les morts prematures dels nadons o les dones durant el part eren atribuïdes a les sagetes d‟Àrtemis.

120 Aquesta escena mostra la natura íntimament virginal d‟Àrtemis, així com el seu rebuig al gènere masculí.

121 Altre cop la insolència d‟un mortal i l‟entrada en territori diví provo-

ca la indignació dels déus que implica un càstic sever a fi de mante-nir l‟ordre establert i la distinció entre homes i déus.

122 En efecte, Àrtemis és la deessa que resideix al i se‟n ocupa del marge exteri-or de la polis, lluny de les lleis civils, lluny del matrimoni i prop de les costums ferèstecs i de la solteria.

60

a desgrat d‟ella, després d‟adoptar l‟aspecte, segons alguns, d‟Àrtemis, o d‟Apol·lo, segons uns altres. I amb la intenció que passés inadvertida a Hera, (Zeus) la transformà en óssa. Però Hera persuadí Àrtemis perquè disparés amb l‟arc contra aquella suposada salvatgina. També n‟hi ha que diuen que Àrtemis li disparà amb l‟arc perquè no conservà la virginitat. Morta Cal·listo, Zeus prengué d‟una revolada la criatura, i, després de posar-li de nom „Arcas‟, la confià a Maia perquè la criés a Arcàdia123. Quant a Cal·listo, la transformà en

constel·lació i l‟anomenà Óssa .



Teseu prengué part en l‟expedició d‟Hèracles contra les amàzones i raptà Antíope, o Melanipe, segons alguns, o Hipòlita, segons Simònides. Per aquest motiu, les amàzones feren una expedició contra Atenes. Heus ací que, quan estigueren acampades vora l‟Areòpag, Teseu, juntament amb els atenesos, les vencé. Tot i que tenia un fill de l‟amàzona, Hipòlit, més endavant rebé de mans de Deucalió Fedra, filla de Minos125. Mentre s‟estava celebrant la seva boda amb aquesta, l‟amàzona primerament casada amb Teseu comparegué en so de guerra, juntament amb les seves pròpies amàzones, amb la intenció de matar els convidats allà reunits. Però aquells cuitaren a tancar les portes i la mataren a ella. N‟hi ha alguns que diuen, però, que va morir a mans de Teseu. Pel que fa a Fedra, després d‟haver donat a Teseu dos fills, Acamant i Demofont, s‟enamorà del fill de l‟amàzona, és a dir, d‟Hipòlit, i li demanà que jagués amb ella. Per contra, ell, com que tenia aversió a totes les dones, es negà a tenir-hi relacions126. Però Fedra, per por que no la

123 D‟aquí que Arcas es consideri el pare dels Arcadis. 124 Per a altres, en canvi, aquesta mateixa constel·lació és el carro . 125 Cal tenir en compte que Fedra i Deucalió són germans, ambdós fills de Mi-

nos i Pasífae; i d‟aquells també és germana Ariadna. 126 En efecte, Hipòlit sempre anava pel marge extern de la polis, totalment

consagrat a la dea Àrtemis, fins al punt d‟oblidar per complert a Afrodita: aquest

excés doncs, és castigat per obra de la dea Afrodita a fi de rescabalar-se de

la seva indignació que pot motivar-se tant perquè un mortal s‟endinsi en el territori d‟un déu com perquè el menystingui. Ocorrí quelcom molt semblant a Orió, que anà a l‟illa de Quios i, per encàrrec d‟Enopió, exterminà totes les feres del

61

delatés al seu pare, esberlà les portes de la seva cambra, esquinçà els seus vestits i presentà contra Hipòlit falsa acusació de violència. Teseu se la cregué i pregà a Posidó que anihilés Hipòlit127. I mentre aquest corria amb el seu carro, menant-lo ran del mar, el déu féu sorgir d‟entre les ones un toro128. Els cavalls foren preses d‟espant i el carro quedà esbocinat. Hipòlit s‟embullà amb les regnes i fou arrossegat fins a morir. Ara bé, quan el seu amor sortí a la llum, Fedra es penjà.


bosc, caient així en un greu excés contra Àrtemis, doncs l‟objectiu de la caça mai ha estat el d‟exterminar totes les feres, sinó el de preparar al baró per a la guerra i per a la subsistència fora de la polis; només així es garanteix que un baró sigui guerrer (bosc) i bon ciutadà (polis) alhora. Aquest excés d‟Orió s‟interpretà en tant que pretengué violar Àrtemis, i en resposta aquesta li envià un escorpí que li donà mort amb el seu fibló: així quedaren ambdós com a constel·lació.

Així doncs, Hera assegura el matrimoni i Afrodita la seva fertilitat, de manera que vetllen per l‟ordre a la polis; per un altre banda, Àrtemis i Atena aseguren la integritat i el respecte a la verge flor de les donzelles, de manera que també s‟assegura la part contraria a la polis i al matrimoni.

127 Teseu era en realitat fill de Posidó i Etra, si bé son pare putatiu era Egeu. 128 El toro, per cert, que era figura representativa de Creta, d‟on era Fedra pre-

cisament.

LÁMINA VIII

LÁMINA IX

LÁMINA X

LÁMINA XI

LÁMINA XII

LÁMINA XIII

68


D‟Atlas i de Plèione, filla d‟Ocèan, nasqueren, a Cil·lene d‟Arcàdia, set filles, les anomenades Plèiades: Alcínoe, Mèrope, Celeno, Electra, Estèrope, Taígete i Maia. (...) Doncs bé, Maia, la major, després d‟unir-se amb Zeus, infantà, en una cova de Cil·lene, Hermes. Aquest, si bé era tot just un infant de bressol, s‟escapolí i féu cap a Pièria, on robà les vaques que pasturava Apol·lo. Però a fi de no delatar-se per les petjades, els embolicà un calçat a les potes i les conduí fins a Pilos, on ocultà la major part dins una cova, tret de dues, que sacrificà; les pells, les clavà en unes roques, i la carn, en part la cogué i se la menjà, i en part la cremà129; i ràpidament se n‟anà a Cil·lene. I davant la cova trobà una tortuga que estava pasturant; va buidar-la, i, sobre la part còncava, va posar tibades unes cordes fetes dels budells de les vaques que havia sacrificat, i així confeccionà una lira; i també inventà un plectre. Apol·lo, buscant les vaques, arribà a Pilos, i començà a interrogar la gent del lloc; ells li responien que havien vist menant-les un infant, però que no podien dir-li on les havia menades, perquè no els era possible trobar-ne el rastre. Però gràcies que, per mitjà de l‟art endevinatòria, descobrí el lladre, comparegué davant Maia, a Cil·lene, i acusà Hermes. Ella al·legà com a evidència que es tractava d‟un infant en bolquers. Però Apol·lo el portà a presència de Zeus i reclamà les vaques. I per més que Zeus li ordenava restituir-les, ell negava que les tingués. Però com que no resultava convincent, conduí Apol·lo fins a Pilos i li restituí les vaques. Ara bé, en sentir la lira, Apol·lo li bescanvià per les vaques130. Mentre estava pasturant-les, Hermes tocava una flauta que novament havia construït. Apol·lo, com que també volia tenir-la, li oferia la vara daurada que emprava quan feia de pastor. Però Hermes, a canvi de la flauta, volia no solament posseir aquesta vara sinó també tenir accés a l‟art endevinatòria; aleshores, a canvi d‟ella, aprengué

129 En les versions més antigues i reputades, Hermes no menja la carn, sinó que

tan sols en crema dotze talls en honor dels dotze déus olímpics. 130 En tot aquest passatge es representa el bescanvi d‟atributs entre Hermes i

Apol·lo, per bé que ambdós déus comparteixen en certa manera alguns dels atri-buts, essent Hermes responsable de l‟esfera més mundana i Apol·lo de l‟esfera més divinal.

69

l‟endevinació per mitjà de les pedretes131. Zeus el féu missatger seu i dels déus subterranis.



―Circe, en aquest viatge, ¿qui ha de guiar-nos? A l‟Hades no hi ha fet cap ningú, fins avui, amb un negre navili.

Deia jo, i tot seguit respongué la divina entre les dees: ―Raça de Zeus, Laertíada, en ginys tan fèrtil, Ulisses! No, per

desig d‟un pilot no ronsegis prop del navili! Dreça l‟arbre i estén les veles blanques i asseu-te: tu veuràs com l‟oreig de la Tramuntana te‟l porta. Quan, però, el teu vaixell haurà travessat l‟Oceà, hi ha allí la punta baixa i els boscos de Persefonea, amb uns trèmols esvelts i uns saules de fruit que s‟afolla; doncs encalleu el vaixell tocant a les gorgues profundes de l‟Oceà, i tu vés a l‟estatge romàtic de l‟Hades fins a l‟indret on dins l‟Aqueront precipiten les aigües el Piriflegetont i el Cocit, que és un braç de d‟Estix. Hi ha la Roca, i, al peu, el conflent dels dos rius sorollosos; aleshores, senyor, acostant-hi a frec, com et mano, cava una fossa d‟un colze o així, tan llarga com ampla, i al seu entorn aboca per tots els difunts tres ofertes: la primera de llet amb mel, de vi dolç la segona, i la tercera d‟aigua; i ensalga-ho de blanca farina; i aleshores suplica els difunts i llurs testes inanes, prometent que, en tornar a Ítaca, dintre les sales immolaràs una vaca baciva, i serà la més bella, i acaramullaràs la foguera amb coses preades; i per Tirèsias sol mataràs de banda un xai negre, sense clapa, el que més a les vostres ramades llueixi. Quan hauràs implorat l‟il·lustre pobre de l‟Ombra, ofereix un anyell i una ovella negra, torcent-los cap a l‟Èreb el front; però tu també gira‟t d‟esquena, d‟ulls al corrent del Riu; i veuràs com en turba innombrable de seguida acudeixen els bufs dels difunts que moriren. Aleshores anima els companys i mana‟ls que escorxin els animals que jauran degollats pel bronze implacable, i en facin l‟holocaust, invocant els déus amb pregueres, Hades el fort, i, amb ell,

131 El qual és un mètode endevinatori de baixa categoria, més proper a l‟atzar.

Cal entendre que el conflicte entre Apol·lo i Hermes representa la col·lisió del poder de la saviesa (Apol·lo) contra el poder de l‟engany (Hermes). Hermes, en efecte, es val del seu enginy inventiu (lira, plectre, siringa) i del seu art de bescanvi-ar (lira pel ramat; siringa pel caduceu i per un art endevinatori menor).

70

l‟espantable Persefonea. Tu, traient-te l‟espasa de cotra la cuixa, resta assegut i no deixis que els morts de testes inanes s‟acostin a la sang abans que Tirèsies t‟informi. No trigarà el profeta a venir, capitost del teu poble, que ell et digui la ruta, i la mida també del viatge, i com podries tornar per la mar poblada de peixos.

(...) I Hermes en tant, el Cil·leni, cridava, de dintre, les ombres dels senyors pretendents. I tenia a les mans la vareta bella, d‟or, amb la qual els ulls dels homes encanta, dels que vol, i, quan vol, estant adormits, els desperta. Amb ella les mogué; i les ombres, xisclant, el seguiren. Com les rata-pinyades, al fons d‟una cova divina, voletegen xisclant, si una en cau per ventura del rastell de la roca, i es tenen unes amb altres, elles talment, xisclant, partiren alhora; i les duia Hermes el benefactor per les resclosides carreres. Van vorejar els corrents d‟Oceà, i la Roca Blanquina, van travessar els portals del Sol i el poble dels Somnis i des d‟allí tot d‟una arribaren al Prat de l‟Asfòdel, que és on habiten les ombres, imatges d‟aquells que es cansaren.

HOMER . Traducció de CARLES RIBA.

LÁMINA XIV

LÁMINA XV

73


Plutó, que s‟havia enamorat de Persèfone, la raptà d‟incògnit amb la col·laboració de Zeus. Però Demèter vagava per tota la terra buscant-la amb torxes132 de nit i de dia; assabentada pels d‟Hermíone que Plutó l‟havia raptada, s‟enfurismà amb els déus i abandonà el cel, i, adoptant la figura de dona, arribà a Eleusis. Doncs bé, de primer s‟assegué damunt la roca que a causa d‟ella rebé el nom d‟Agelastos („Privada del riure‟), prop del pou anomenat Cal·lícoros („De les belles danses‟); seguidament es dirigí a casa de Cèleos, aleshores rei dels eleusinis; el cas és que allà hi havia unes dones i que, quan la convidaren a seure amb elles, una vella, Iambe, amb les seves bromes va fer somriure la dea. Aquest és el motiu, diuen, perquè a les Tesmofòries les dones fan bromes.

Però la dona de Cèleos, Metanira, tingué un infant, i Demèter es féu càrrec de criar-lo, i, com que volia fer-lo immortal, cada nit el posava dins el foc i li extreia la seva carn mortal. Però com que de dia Demofont ―tal era el nom del fill― creixia d‟una manera sorprenent, Praxítea es posà a l‟aguait i en descobrir-lo colgat dins el foc deixà anar un crit; per aquest motiu la criatura fou devorada pel foc la dea es donà a conèixer. Per a Triptòlem, en canvi, el major dels fills de Metanira, fabricà un carro de dragons alats i li donà el blat, amb el qual, transportat a través del cel, sembrà tota la terra habitada. Paníasis, en canvi, diu que Triptòlem era fill d‟Eleusis, perquè, segons ell, Demèter anà a casa d‟aquest. I Ferecides afirma que era fill d‟Ocèan i Gea.

Tot i que Zeus ordenà a Plutó que restituís Core, Plutó a ella li féu menjar un gra de magrana, per tal que no es quedés gaire temps amb la seva mare. I ella, que no preveia les conseqüències, se l‟empassà. I quan la delatà Ascàlaf, fill d‟Aqueront i de Gorgira, si bé Demèter l‟esclafà amb una pedra feixuga, a l‟Hades, amb tot, Persèfone, any rere any, es veié obligada a romandre una tercera part del temps amb Plutó i la resta amb els déus133.


132 Duent torxes és com se sol representar a Demèter. 133 Aquest anar i venir de Persèfone de l‟Hades a l‟Olimp simbolitza el cicle de

la germinació vegetal. En efecte, com Persèfone, la vida que ha de brotar s‟amaga

sota terra durant l‟hivern, i així és com a sota terra hi ha la riquesa .

LÁMINA XVI

LÁMINA XVII

76


Després de la servitud, Atena disposà per a ell (Cadme134) el reialme, i Zeus li donà per esposa Harmonia, filla d‟Afrodita i Ares. I heus ací que tots els déus abandonaren el cel i assistiren, a la Cadmea, al banquet de celebració de les noces entonant himnes. Cadme li donà un peple i un collaret sortit de les mans d‟Hefest, que alguns afirmen que fou donat a Cadme per Hefest, però Ferecides diu que per Europa, que l‟havia rebut de Zeus. Cadme tingué filles, Autònoe, Ino135, Sèmele i Àgave, i un fill, Polidor. Ino fou esposada per Atamant, Autònoe per Aristeu, i Àgave per Equíon. Pel que fa a Sèmele, Zeus se n‟enamorà, i, d‟amagat d‟Hera, jagué amb ella. Però, enganyada per Hera, (Sèmele) demanà a Zeus ―el qual s‟havia compromès a realitzar tot el que li demanés― que es presentés a ella tal com es presentà a Hera quan era el seu pretendent. I Zeus, com que no podia desdir-se del seu compromís, comparegué dins la seva cambra nupcial dalt d‟un carro, entre llampecs i trons, i llançà un llamp. Però, en vista que, a causa de l‟esglai, Sèmele finà, (Zeus) arrabassà d‟entre el foc la criatura avortada, de sis mesos d‟edat, i se la cosí a la cuixa. Morta Sèmele, les altres filles de Cadme van fer córrer que Sèmele s‟havia allitat amb un mortal i que havia acusat falsament Zeus, i que era per això que havia estat fulminada. Arribat el dia, Zeus descosí la sutura i féu néixer Dionís136, i el donà a Hermes. Aquest el portà a casa d‟Ino i Atamant, i els convencé que el criessin com si fos una noia137. Però Hera, enfurismada, els provocà

134 El fundador de Tebes, germà d‟Europa, fill d‟Agènor el de Posidó. 135 No confondre aquesta Ino la de Cadme amb la de nom semblant Io, prin-

cessa d‟Argos. 136 S‟ha dit masses vegades que Dionís no és anomenat per Homer, tot i que sí

l‟esmenta a y a y també a . Aquest incomprensible prejudici féu que durant molt de temps es creiés que Dionís era un déu forani, que arribà a Grècia en èpoques més o menys tardanenques. No obstant, per tal de desacreditar en part aquesta ofuscació serviren les tauletes micèni-ques (escrites en llenguatge pictogràfic „lineal B‟, en canvi el „lineal A‟ és minoic i no ha estat encara desxifrat), on ja es troba anomenat el déu Dionís. Ara bé, sí que és cert que Dionís és un déu olímpic atípic: és fill de Zeus i d‟una mortal, i tot i això no es considera mai un heroi i assoleix la apoteosi de manera senzilla i natural, potser, perquè fou concebut tres mesos a la cuixa de Zeus. Així doncs, Dionís es pot consi-derar un déu per naixença, a diferència d‟Hèracles, que ho serà gràcies a les seves gestes. Ambdós, emperò, seran perseguits pel zel d‟Hera des del seu infantament.

137 El mateix passarà amb Aquileu, a fi que no hagués d‟anar a la guerra de Troia.

77

bogeria; així, Atamant va caçar el seu primogènit, Learc, com a un cérvol, i el matà; Ino tirà Melicertes dins una caldera bullent i seguidament, agafant-la juntament amb el cadàver del seu fill, es tirà al mar. Ella és coneguda com a Leucòtea, i l‟infant com a Palèmon: tals són els noms que han rebut dels navegants, perquè socorren els que es troben enmig d‟una tempesta. En honor de Melicertes foren instituïts, per iniciativa de Sísif, els jocs Ístmics138. Quant a Dionís, Zeus el transformà en cérvol139, i així evità la ira d‟Hera; després Hermes l‟agafà i el portà a les nimfes de Nisa140, a Àsia, les quals Zeus, més tard convertí en constel·lació i anomenà Híades.



Dionís havia estat el descobridor de la vinya, i, sota els efectes de la bogeria que li infongué Hera, anà errant per Egipte i Síria. En primer lloc, el rebé Proteu, rei dels egipcis; més tard, arribà a Cíbela141 de Frígia, i allà, després de ser purificat per Rea i d‟haver après els ritus iniciàtics, rebé de mans d‟ella el peplos142 i cuità a atacar els indis a través de Tràcia. Però Licurg, fill de Driant, que regnava sobre els edonis, els quals habiten vora el riu Estrimó, fou el primer que l‟ultratjà i l‟expulsà. Aleshores Dionís es refugià al mar amb Tetis, filla de Nereu, mentre les bacants quedaven presoneres juntament amb la multitud de sàtirs que el seguien. Més tard, però, les bacants quedaren lliures tot d‟una, i Dionís provocà la bogeria en Licurg. En la seva bogeria, aquest colpí amb una destral el seu fill Driant143, pensant-se podar un sarment de vinya144, i el matà, i

138 Ino la de Cadme desposà amb Atamant en segones noçes, el qual havia tin-

gut amb Néfele Frixos i Hel·le. Així, amb Atamant Ino (Leucòtea) tingué també dos fills, anomenats Learc (convertit en cérvol) i Melicertes (Palèmon). Ino és aque-lla que donà un vel protector del mar a Odisseu .

139 Aquesta transformació prefigura els ritus dionisíacs, on es ben palès l‟element salvatge e irracional.

140 Així doncs, Dionís s‟exilia i es criat per tercers, com ocorregué amb el propi Zeus.

141 Ciutat d‟Àsia amb el nom de la deessa que s‟assimilarà amb Rea. 142 És a dir, una túnica de dona. Segons els grecs, els asiàtics vestien de mode

afeminat, i així també Dionís, pel seu contacte amb orient. 143 Aquest nom està relacionat amb el mot (alzina), fruit

de la qual (la aglà) es diu era el que menjaven els primitius homes, desconeixedors

78

aleshores, després de tallar-li les extremitats, recobrà la raó. Però en ser que la terra es mantenia estèril, el déu féu saber que aquella llevaria fruit si feien morir Licurg. Quan els edonis ho sentiren, se l‟emportaren al mont Pangeu i el lligaren, i allà, per voluntat de Dionís, va morir destrossat per cavalls.

Després de recórrer Tràcia i tota l‟Índia, i d‟haver-hi dreçat fites145, arribà a Tebes146, i obligà les dones147 a abandonar les seves cases i a experimentar el deliri bàquic al Citeró. Però Penteu, que Àgave havia concebut d‟Equíon i que havia rebut de Cadme el reialme, intentà evitar aquestes accions; així, quan comparegué al Citeró amb ànim d‟espiar les bacants, la seva mare, Àgave, portada per la bogeria, l‟esquarterà148: cregué que era una bèstia. Demostrat que hagué als tebans que era un déu, anà a Argos, i allà novament, com que no li retien honors, féu embogir les dones. I aquestes, com que portaven amb elles els infants de pit, se‟n menjaven les carns.

Com que volia travessar d‟Icària a Naxos149, noliejà una nau pirata de tirrens. Aquests, però, després d‟embarcar-lo, passaren de llarg Naxos i cuitaren a dirigir-se cap a Àsia amb la intenció de vendre‟l. Però ell convertí el pal de la nau en arbre i els rems en serps, féu omplir-se el vaixell d‟heura i so de flautes, i els pirates embogiren i s‟afuaren dins el mar, i es transformaren en dofins. Els homes comprengueren així que era un déu i començaren a retre-li honors. Ell féu pujar de l‟Hades la seva mare (Sémele), que anomenà Tione, i amb ella pujà al cel150.


de l‟agricultura. Així, Licurg matà per boigeria a Driant (símbol doncs d‟un estat primitiu) pensant que era un cep de vinya (símbol de l‟agricultura i de la civilització).

144 Un cep que per cert és símbol de l‟agricultura. Així doncs, Dio-nís, tot i ésser un déu de l‟irracional, al portar als homes el conreu de la vinya també té cert valor filantrop i racional.

145 Aquestes fites són les que més tard Alexandre Magne seguiria, també em-bogit per complert.

146 És a dir, que Dionís tornà a la seva pàtria després d‟haver exil·lat. 147 Eren matrones venerables, no jovenetes precisament. 148 En això Dionís també es diferencia dels altres déus, que no reben sacrificis

cruents, sinó tan sols el fum del greix; en canvi, per a Dionís era tota la bèstia, que no es menjava.

149 A l‟illa de Naxos és on Dionís trobarà a Ariadna, sola, acabada d‟ésser abandonada per Teseu, i allí és on la prendrà per muller.

150 D‟aquesta manera és com Dionís assoleix la deificació (apoteosis) completa.

LÁMINA XVIII

LÁMINA XIX

LÁMINA XX

LÁMINA XXI

83


Jàpet prengué una jove Oceànida, Clímene151 de fins turmells, i pujà al seu mateix llit. Ella li infantà un fill, Atlant de cor forçarrut, li parí el molt il·lustre Meneci, així com Prometeu152, l‟astut de ràpida pensa, i Epimeteu de seny esguerrat, el qual, des del començament, fou un mal per als homes menjadors de pa153: sí, ell fou el primer que acollí a casa seva una dona modelada per Zeus, una donzella. El superb Meneci, Zeus de veu potent el precipità dins l‟Èreb d‟un tret del seu llamp fuliginós, a causa de la seva insensatesa i de la seva insolent gosadia. Atlant sosté l‟ample cel per dura necessitat, en els confins de la terra, davant de les Hespèrides de veu melodiosa, dempeus, amb el cap i les mans infatigables: tal és, sí, el destí que li asignà Zeus prudent. Lligà amb traves indesnuables Prometeu d‟astuta pensa, amb lligams dolorosos, clavant-lo al bell mig d‟una columna; i damunt d‟ell avià un àguila d‟amples ales, la qual tot seguit se li menjava el fetge immortal; aquest, però, creixia completament durant la nit, tant com de dia se n‟hi hagués menjat l‟au154.

(...) En efecte, quan els déus immortals i els homes feien la tria155 a Mecone, aleshores (Prometeu) dividí amb ànim ben disposat un gran bou i el presentà, amb intenció d‟enganyar la ment de Zeus156. A ell, d‟una banda, li oferí la carn i les grasses vísceres dins la pell,

151 En efecte, Clímene és una de les cinquanta Oceànides. 152 Per tant, Prometeu és un cosí de Zeus. Endemés, el nom de Prometeu

vol dir „Previsor‟ o „Previngut‟ o fins i tot „Preocupat‟, en el sentit que

s‟anticipa gràcies a la seva astúcia. En canvi, el nom de son germà

indica precisament el contrari, que s‟en ocupà després un cop el mal ja ha esdevingut.

153 El punt de partida per a Hesíode és aquell temps on els déus i els homes convivien plegats. El que explica, doncs, és la separació entre ambdues natures, per tal de distingir l‟origen dels dos elements del cosmos: l‟immortal i el mortal. En aquesta separació, endemés, Prometeu és el personatge fonamental, com a essència de la natura humana primordial.

154 Així doncs, els Japetònides jalonen el món conegut: Atlant a l‟extrem occi-dental sostenint el cel, Prometeu a l‟extrem oriental estintolat al Caucas, Meneci en l‟extrem subterrani ben prop del Caos, en l‟Èreb, i Epimeteu damunt la terra, con-demnat a haver de conviure i sobreviure amb la dona, essent mortal.

155 Aquí comença la separació entre déus i homes, els quals en un principi par-ticipaven del foc per igual.

156 Potser perquè Zeus encara no havia engolit Metis Prometeu podia enganyar-lo.

84

recobrint-ho amb l‟estómac del bou; a ells, en canvi, els oferí els blancs ossos del bou, component-los amb artifici enganyós i recobrint-los amb el greix blanquinós. I aleshores li parlà el pare de déus i d‟homes: “Japetònida, il·lustre entre tots els senyors, amic cordial, sí que has fet tendenciosament les parts!”. Així digué, mofeta, Zeus, que coneix designis imperibles; i al seu torn li parlà Prometeu de pensa retorta, amb un lleu somriure, i no oblidava el seu artifici enganyós: “Zeus il·lustríssim, el més gran dels déus que són sempre, tria, d‟aquestes, la part que, en el pit, el cor et mani”. Digué, en veritat, amb ànim d‟engany; i Zeus, que coneix designis imperibles, se‟n va ben adonar i no ignorà l‟engany; en el seu cor preanunciava desgràcies per als homes mortals, i en veritat es disposava a portar-les a terme. Amb les dues mans prengué el blanc greix, però s‟enfurismà en el seu pit, i la còlera penetrà fins al seu cor, quan veié els blancs ossos del bou compostos amb artifici enganyós. Des de llavors, a la terra, l‟estirp dels homes per als immortals crema els blancs ossos damunt els flairosos altars157. Però a aquell l‟interpel·là, molt irat, Zeus, que els núvols aplega: “Japetònida, que de tota cosa coneixes els designis, amic cordial, no has pas oblidat, no, el teu artifici enganyós!”. Així digué, encolerit, Zeus, que coneix designis imperibles. A partir d‟aquell dia, com que tothora tenia present la seva rancúnia, no donava als freixes la força del foc incansable158 per als homes mortals que habiten damunt la terra. Però va enganyar-lo l‟ardit fill de Jàpet robant159 l‟esclat que al lluny resplendeix del foc incansable dins d‟una fèrula160 buida: fiblà, en veritat, en el fons del seu pit, Zeus que trona en l‟altura, i el féu encolerir-se en el seu cor quan veié entre els homes l‟esclat que al

157 Aquesta cremació es fa amb una mica de greix, però no amb tot, i, certa-

ment, es realitza com a commemoració de la manera de fer de Prometeu en el primer sacrifici, el qual inaugura la nova naturalesa humana, que pasa de divina a mortal. Tanmateix, cal observar que, com pasarà amb Tifó, els humans comencen a nodrir-se de menges caduques, extretes de sacrifici violent; a més, el fum del sacri-fici ofert als déus que s‟enfila vers l‟èter, evidencia la separació insalvable ja entre els déus i els humans.

158 Es tracta dels bastonets de fusta de freix amb els quals es produïa el foc, mitjançant fricció, és a dir, el foc tècnic, no pas el foc diví de Zeus.

159 El robatori del foc a una divinitat és un lloc comú en moltes altres cultures arreu del món.

160 O bé „canyaferla‟: planta umbelífera que s‟emprava per aquest fi a les vora-nies del Mar Egeu.

85

lluny resplendeix del foc. Aleshores, en escanvi del foc, forjà per als homes un mal: en efecte, l‟il·lustre Ambidextre (Hefest) modelà amb terra una forma semblant a una donzella virtuosa, per voluntat del Crònida; li posà cinyell i l‟adornà la dea Atena glaucòpide amb un vestit argentat; per sobre del cap la cobrí amb les mans amb un vel brodat, meravella de veure; i entorn de les temples garlandes de flors tot just brotades, delicioses, li posà Pal·las Atena; i al cap li posà una corona d‟or, que havia forjat, en persona, l‟il·lustre Ambidextre, obrant amb les seves mans, fent complaure Zeus pare. En ella hi havia en gran nombre forjats en relleu ―meravella de veure― tots els monstres que crien, terribles, la terra i el mar; d‟aquests n‟hi posà ell un gran nombre, i en tots alenava l‟encant, meravellosos, semblants a animals que fessin sentir les veus. Llavors, tot seguit que hagué forjat la bella desgràcia en escanvi del bé, la conduí on hi havia els altres déus i els homes, ornada amb l‟adreç de la glaucòpide filla del Pare potent; i l‟admiració s‟apoderà dels déus immortals i dels homes mortals, quan veieren l‟engany abismal, insuperable per als homes. D‟ella ve, en efecte, la nissaga de les femenívoles dones, i és seva la nissaga funesta i l‟estirp de les dones, gran calamitat per als mortals, ja que habiten amb els barons, companyes no de la perniciosa Pobresa, sinó de la Sacietat161.



Els déus tenen ocults, en efecte, els mitjans de vida dels homes. Podries fàcilment treballar ni que fos un sol dia per a tenir per a tot l‟any, per més que estiguessis ociós; a l‟instant col·locaries el timó sobre el fum i seria despatxat el treball dels bous i de les sofertes mules. Però Zeus va ocultar-ho, irritat en el seu pit, perquè va enganyar-lo Prometeu de pensa retorta; per aquest motiu, doncs, medità penoses cuites per als homes, i ocultà el foc; però, al seu torn, l‟ardit fill de Jàpet el robà per als homes a Zeus prudent dins d‟una

161 No obstant, sense l‟aparició providencial de Pandora i les dones, en efecte,

els homes s‟haguessin extingit per sempre més, doncs a partir de les menges mor-tals arrel del sacrifici inaugural del bou, els homes havien esdevingut mortals. Abans d‟aquest fet, però, se suposa que els homes eren immortals o quasi bé im-mortals (Edat d‟Or), època en la qual vivien sens afliccions i perien sens dolor, després d‟una llarga i plàcida vida.

86

canyaferla buida, ocultant-lo a la vista de Zeus que en el llamp es complau. Però a aquell l‟interpel·là, irat, Zeus, que els núvols aplega: “Japetònida, que de tota cosa coneixes els designis, t‟alegres d‟haver robat el foc i d‟haver enganyat la meva voluntat: gran calamitat per a tu mateix i per als homes que han de venir. A ells jo els daré, en escanvi del foc, un mal, del qual tots ells gaudeixin en els seus cors mentre facin moxaines al seu propi mal”. Així digué, i esclafí el riure el pare d‟homes i déus; i manà a l‟il·lustre Hefest que, al més aviat possible, mesclés terra amb aigua, i que hi infongués veu humana i vigor, i que posés un rostre semblant al de les deesses immortals en la bella, encantadora figura d‟una donzella; tot seguit a Atena que la instruís en les seves obres, a teixir teles obrades amb molta traça; i a la daurada Afrodita que vessés sobre el seu cap l‟encant, el desig turmentós i les angúnies que consumeixen les forces; i a Hermes, el missatger Argifontes, ordenà que li infongués un tarannà desvergonyit i un caràcter voluble. Així digué, i ells obeïren Zeus Cronió, el sobirà. (...) I aleshores, dins el pit, el missatger Argifontes li forjà mentides, mots fal·laços i un caràcter voluble, per voluntat de Zeus del ronc fragor, i li infongué veu el missatger dels déus, i anomenà aquella dona Pandora, puix que tots els qui posseeixen olímpics estatges li donaren un do ―calamitat per als homes menjadors de pa―. Llavors, quan hagué enllestit l‟engany abismal, insuperable, el pare envià a Epimeteu l‟il·lustre Argifontes, ràpid missatger dels déus, portant-li el do; i Epimeteu no pensà que Prometeu li havia dit que mai no acceptés un do vingut de Zeus Olímpic, sinó que se‟n desprengués retornant-lo, perquè no sobrevingués cap mal als mortals. Però ell, després d‟acceptar-lo, quan ja posseïa el mal, llavors se n‟adonà.

Abans, en efecte, vivia damunt la terra l‟estirp dels humans lliure de mals i lliure de l‟ardu treball i de les penoses malalties que als homes porten la perdició. [En efecte, els mortals, enmig de la desgràcia ràpidament envelleixen]. Però la dona amb les mans llevà la gran tapa de la gerra i els deixà escampar-se i medità penoses cuites per als homes. Només l‟Esperança, allà, en l‟infrangible morada, restà dintre, sota la boca de la gerra, i no s‟afuà enfora: abans, en efecte, entaforà la tapa de la gerra per voluntat de Zeus portaègida, que els núvols aplega162. D‟altres, però, incomptables, penosos, vagaregen

162 Potser l‟esperança quedaria entaforada perquè és un mal „en potència‟, i no

„en acte‟, precisament per la seva intrínseca naturalesa.

87

entre els homes: plena és, així, la terra de mals, i el mar n‟és ple; les malalties freqüenten els homes, sia de dia, sia de nit, lliurement, portant mals als humans en silenci, puix que els privà de veu Zeus prudent. Així és com enlloc no es pot evitar la voluntat de Zeus.


39. ÈSQUIL (S.VI-V A.C.)

PROMETEU.― I gràcies als meus consells, el negre-pregon recer del Tàrtar amaga avui l‟antic Cronos amb els seus aliats163. Vet aquí els serveis que el tirà dels déus ha tingut de mi, i que ha pagat amb aquesta cruel recompensa164; perquè sens dubte és una xacra inherent a la tirania la manca de fe en els amics! Ara, el que em demaneu, per quina culpa m‟ultratja, us ho aclariré. Tantost assegut al patern setial, de seguida reparteix entre els déus el seu privilegi a cadascun i comença a alinear el seu imperi; però als mísers mortals, no va fer-ne cap compte; ans desitjava anorrear-ne tota la raça, per a crear-ne una altra de nova. Contra aquest propòsit ningú no sortia, sinó jo. Jo vaig tenir audàcia: vaig alliberar els mortals, que no anessin, esbocinats, a l‟Hades. Per això avui em vinclo sota aquestes tortures, doloroses de sofrir, llastimoses de veure. Per haver posat els mortals davant en la meva llàstima, a mi mateix no me n‟han cregut digne, ans mireu com estic despietadament compassat espectacle infamant per a Zeus!

CORIFEU.― Ferreny d‟entranyes ha d‟ésser i fet de roca, Prometeu, el qui no s‟indigni amb tu de les teves penes. Jo mateixa no hauria desitjat contemplar-les; però ara que les contemplo, se m‟adoloreix el cor.

PROMETEU.― Sí, per als amics faig pietat de veure. CORIFEU.― ¿No has anat pas, tal vegada, més lluny que això? PROMETEU.― He fet que els mortals deixessin de tenir els ulls fits

en la mort. CORIFEU.― ¿Quina medicina has descobert per a aquest mal? PROMETEU.― He estajat en ells cegues esperances165. CORIFEU.― Quin gran bé, aquest que has dispensat als mortals!

163 Així doncs, també segons Èsquil, la victòria dels Olimpis sobre els Titans

fou gràcies a Prometeu, que els hi digué la fórmula per vèncer‟ls. 164 L‟escena inicial presenta Prometeu encadenat per Hefest, que ha rebut l‟ajut

de (Poder) i (Força). El cor està format per les Oceànides. 165 Segurament es refereix a l‟Esperança que restà entafonada dins la gerra.

88

PROMETEU.― Encara més: jo els he fet present del foc. CORIFEU.― ¿I ara el foc, amb els seus ulls de flama, és en mans

dels efímers? PROMETEU.― I el que és d‟ell, aprendran moltes arts. CORIFEU.― És per càrrecs com aquests, doncs, que Zeus... PROMETEU.― ...m‟ultratja, i no afluixa un moment els meus mals. (***) PROMETEU.― No us penseu que calli per mollesa ni per

infatuació; però un pensament em devora el cor, quan em veig vilipendiat així. Tanmateix, aquests déus nous, ¿qui sinó jo els ha determinat llur privilegi? Però, sobre aquest punt, callo: sabeu el que podria dir-vos. Escolteu, en canvi, les misèries dels mortals, com d‟infants que eren n‟he fet uns éssers intel·ligents, dotats de raó. Us ho contaré, no per denigrar els homes, sinó per mostrar-vos la bona voluntat dels meus dons. A la primeria, veien sense veure-hi, oïen sense sentir-hi, i, semblants a les formes dels somnis, de cap a cap d‟una llarga vida ho mauraven tot junt a l‟atzar. No coneixien les cases d‟obra assolellades, ni la fusteria; vivien sota terra, com les ventisses formigues, en el fons de coves sense sol. Per a ells no hi havia cap signe segur ni de l‟hivern ni de la primavera florida ni de l‟estiu fruitós; ho feien tot sense criteri, fins que jo vaig ensenyar-los les sortides dels astres i llurs postes de tan mal discernir. Després vingué la ciència del nombre, la més alta de totes, que vaig inventar per a ells, i el componiment de les lletres, memòria de tota cosa, treball que infanta les Muses. El primer, encara, vaig lligar sota el jou animals fers, asservits a un arnès o a un cos, perquè fossin successors dels mortals en les fatigues més grans, i vaig dur sota el carro els cavalls amants de la regna, orgull de l‟opulenta mollesa. Ningú més sinó jo inventà el vehicle dels mariners, que corre el mar amb les seves ales de tela. I pobre de mi, jo que he trobat aquests artificis per als mortals, no tinc avui l‟ardit que pugui alliberar-me de la present misèria.

CORIFEU.― Sofreixes una humiliant desventura: lliscat del teu bon seny, divagues, i, com un mal metge caigut al seu torn en malaltia, et descoratges i no pots trobar per a tu mateix els remeis que et guarissin.

PROMETEU.― Escolta la resta i t‟admiraràs més: les arts i els recursos que he imaginat. Això sobretot: si algú queia malalt, no hi havia cap defensa, ni menja, ni untura ni beuratge; privats de medicaments, s‟acanyaven, fins que jo vaig ensenyar-los les mescles de remeis clements amb què ara fan funy totes les malalties. Vaig

89

alinear també per a ells mil maneres de conèixer el futur. El primer, vaig discernir, dels somnis, el que han de convertir-se en vetlla, i vaig fer-los conèixer els sons d‟obscur presagi i els encontres del camí. Vaig determinar fixament el vol dels ocells d‟urpa ganxuda, els que són favorables de mena i els sinistres, la vida que fa cadascun, els odis i els amors que es tenen, llurs aplegaments sobre la mateixa branca; i la llisor de les vísceres, quin color necessiten per a ésser plaents als déus, i el variat aspecte propici del fel i del lòbul. Vaig fer cremar els membres embolcallats de greix i la llarga espinada, per encaminar els mortals en un art difícil d‟entendre, i vaig obrir als signes de la flama els ulls fins aleshores coberts d‟un tel166. Vet aquí la meva obra. I els beneficis que la terra amaga als mortals, bronze, ferro, argent, or, ¿qui pretendria haver-los descobert abans que jo? Ningú, ho sé bé, si no és que vol xerrar debades. En un mot curt, sàpigues-ho tot a la vegada: totes les arts per als mortals vénen de Prometeu.

ÈSQUIL . Traducció de CARLES RIBA.


Prometeu, havent emplastat humans a partir d‟aigua i terra els hi atorgà també el foc, ocult en una fèrula167, d‟amagat de Zeus. Però quan Zeus s‟adonà, preceptuà a Hefest estintolar-li el cos al mont Caucas, que per cert és una muntanya d‟Escítia. Ja estintolat en aquell indret, durant un gran nombre d‟anys, dia rera dia, Prometeu rebé la visita d‟un àliga que sobrevolant li queia al damunt i li esbocinava els lòbuls del fetge, el qual li creixia durant la nit. Prometeu, doncs, per haver robat el foc, endurà tal justícia fins que més tard Hèracles el deslligà, com mostrarem en els relats sobre Hèracles.


41. PLATÓ (S.V-IV A.C.)

PROTÀGORAS.― Era en aquell temps en què els déus existien, però les nissagues mortals no existien encara. Quan arribà també el

166 Es tracta del sacrifici cruent. 167 La „ferula comunis‟ o canyaferla és una planta umbelífera el llarg tall de la

qual té una polpa blanca i seca en la que el foc és viu sense apagar-se. S‟usava per transportar el foc d‟un indret a un altre.

90

dia assenyalat per al naixement d‟aquestes, els déus les modelaren a l‟interior de la terra168, barrejant terra i foc i totes les coses que es poden combinar amb la terra i el foc. Quan les hagueren de fer sortir a la llum, ordenaren a PRometeu i a Epimeteu d‟atribuir i repartir totes les qualitats de la faisó més convenient. Epimeteu, però, demana a Prometeu que el deixi repartir: “Quan jo hauré fet ―digué―, tu ho revisaràs”.

I aconseguit el reconeixement, es posa a repartir. En la distribució dóna als uns la força sense velocitat; als més febles concedeix la rapidesa; els uns, els arma; als qui no són armats per natura disposa alguna qualitat que els salvi. A aquells que revesteix de petitesa, els concedeix la fugida o el vol o l‟habitació sota terra; aquelles als quals augmenta la grandària, els salva per aquesta mateixa; i, en fi, anava repartint bo i servant un equilibri. Tot això ho combinava tenint força cura que cap espècie no desaparegués. Quan les hagué socorregudes contra llurs destruccions recíproques, s‟ocupà de llur defensa contra les intempèries que vénen de Zeus, abillant-les de pèls espessos i de pells gruixudes suficients contra el fred i capaces per altra banda contra la calda, i per a anar a dormir, procurà jaç propi i natural per a cadascuna; i per a calçat donà als uns peülla, als altres pells gruixudes i sense sang. Després d‟això s‟ocupà de donar a cadascú un aliment diferent: als uns donà les herbes de la terra, als altres fruits dels arbres, a d‟altres les arrels; a alguns donà per aliment la carn dels altres, i aquells donà una descendència limitada, mentre que llurs víctimes tingueren en canvi gran fecunditat, tot per tal d‟aconseguir la salvació de l‟espècie. Però Epimeteu, que no tenia prou saviesa, no s‟adonà que havia despès totes les qualitats amb els irracionals: restava sense part en la distribució el gènere humà, i Epimeteu estava perplex sobre què faria.

Trobant-se en el dubte, compareix Prometeu a fer la inspecció i veu tots els animals proveïts harmoniosament de tot i l‟home, en canvi, nu, descalç, sense jaç i desarmat. Ja havia arribat el dia assenyalat a l‟home per a sortir de la terra a la llum. Prometeu, trobant-se en la dificultat de no saber quina mena de defensa trobaria per a l‟home, roba a Hefest i a Atena l‟habilitat tècnica i el foc ―perquè sense el foc no era possible que aquella qualitat fos adquirida per ningú o esdevingués útil― i en fa do a l‟home. Així fou

168 Es de notar que, segons Plató, foren els déus que conjuntament modelaren

l‟home, i no Prometeu.

91

com l‟home adquirí les arts útils a la vida, però la política li mancava, perquè era amb Zeus. I Prometeu no tenia ja temps de penetrar a l‟acròpolis que habitava Zeus; altrament, les guardes de Zeus eren terribles; però pogué penetrar d‟amagat a l‟obrador d‟Hefest i Atena, on ells dos es dediquen a llurs arts preferides, talment, que, havent robat les arts del foc a Hefest i la resta a Atena, pogué donar-les a l‟home, i així l‟home es trobà ben equipat per a la vida. Prometeu després, segons que es conta, fou acusat de robatori per culpa d‟Epimeteu.

Com que l‟home participava de la condició divina, començà per ésser l‟únic de tots els animals que honorà els déus, i s‟emprengué de construir altars i imatges divines; després adquirí de seguida l‟art d‟emetre sons i mots articulats, i inventà l‟habitació i el menjar i el jaç i la manera de treure aliments de la terra. Proveïts així, els homes vivien al començament dispersos, perquè no hi havia ciutats. Així doncs eren destruïts per les bèsties, per tal com elles eren en tot més fortes que l‟home i l‟art d‟aquest li era un ajut suficient per a nodrir-se, però deficient per a la lluita amb els animals; perquè no posseïa encara la tècnica política, de la qual l‟art de la guerra és una part. Així cercaren d‟aplegar-se i de salvar-se fundant ciutats; però quan s‟aplegaven es feien mal mútuament, perquè no tenien l‟art de la política169, talment que es dispersaven novament i eren destruïts. Zeus, aleshores, tement per la nostra espècie que no desaparegués del tot170, tramet Hermes portant als homes la vergonya i la justícia, per tal que hi hagués a les ciutats l‟harmonia i els lligams creadors de l‟amistat. I Hermes aleshores preguntà a Zeus:

“¿De quina manera cal donar als homes la justícia i la vergonya? ¿Talment com s‟havien repartit les altres virtuts repartiré aquestes? Perquè han estat repartides així: un de sol que posseeixi l‟art de la medicina serveix a molts profans, i així mateix s‟esdevé amb els altres artesans. ¿Establiré així la justícia i la vergonya entre els homes, o les repartiré entre tots?”.

“Entre tots”, féu Zeus, “que tots en participin; perquè no subsistirien les ciutats, si només uns pocs n‟estiguessin proveïts, com s‟esdevé amb les altres arts. Altrament, imposa de part meva la llei,

169 Per tant, tan sols amb la tècnica material no hi ha suficient per sobreviure,

sinó que cal una tècnica política. 170 Així doncs, Plató evita la versió tradicional hesiòdica, segons la qual Zeus

castiga a Prometeu i als humans.

92

que l‟incapaç de participar de la justícia i de la vergonya sigui exterminat com una plaga de la ciutat”.

Vet aquí, Sòcrates, com i per què els atenesos, igual que els altres pobles, quan es tracta del talent constructiu o d‟alguna altra tècnica, creuen que pocs es poden ficar en la discussió, i si algú de fora d‟aquests pocs vol prendre part en la discussió, no ho toleren, com tu dius, i, naturalment, dic jo; però en canvi, quan van a tractar de virtut política, en què l‟important és la justícia i el seny, naturalment accepten el parer de qualsevol, per tal com tothom ha de participar d‟aquesta virtut, o altrament les ciutats no podrien subsistir. Vet aquí, Sòcrates, la raó d‟aquest fet―.

PLATÓ . Traducció de JOAN CREXELLS.

42. PÍNDAR (S.VI-V A.C.)

Que algú ―per a Cleandre i la seva jovenesa, en rescabalament gloriós dels seus fatics― deixondeixi, minyons, el seguici amb els càntics vers el pòrtic esplèndid del seu pare Telesarc, com a guardó de la corona Ístmica i perquè en els certàmens de Nemea va atènyer el triomf. Car també jo, per bé que amb el cor amargós sóc request d‟invocar l‟àurea Musa. Alliberats d‟un dol immens, no ens aclofem en la manca de garlandes ―ni afalaguis les meves tristors―. Ara que reprenem alè d‟uns destrets sense esmena, domen lloure en comú a un mode més dolç, fins i tot després de la prova: perquè la pedra de Tàntal, un numen l‟ha esbargida de damunt dels nostres caps171, el malastre incomportable per a Grècia. L‟esglai, en esvair-se, m‟ha deslliurat dels neguits més punyents i sempre és millor joc de parar esment en allò que hom té entre mans. El temps dolent s‟atueix sobre els homes, terbolinant el curs de llur viure; però amb la llibertat també això es pot guarir. Escau als mortals de servar una bella esperança; escau al poeta nodrit a Tebes, la de les set portes, de garlejar Egina172, abans de tot, amb el toís de les Gràcies; puix que d‟un mateix pare nasqueren, filles ambdues d‟Asop, les més jovençanes, i trobaren grat als ulls de Zeus sobirà. El qual bastí, vora les correnties amables de Dirce, l‟una, com a mestressa d‟una vila que s‟agrada dels carros; i a tu, emmenant-te vers l‟illa d‟Enòpia, se t‟uní

171 Es diu que amb aquesta pedra Píndar al·ludeix a l‟amenaça persa sobre Grè-

cia, i en concret a la batalla naval de Salamina, en la qual vencé la flota grega. 172 En efecte, Egina i Dirce eren unes nimfes filles del riu beoci Asop.

93

en la colga; i allí vas infantar Èac, que fou, per al seu pare del pregon retruny, el més car dels moridors. Ell arranjà els litigis fins i tot dels immortals173; els teus fills, i dels seus fills els infants bel·licosos, soberguejaren en ardidesa, a l‟hora de regir la batalla que esclata d‟aram i gemecs; i es feren un cor endurant i assenyat. D‟això, hom en féu memòria fins i tot al col·lotge dels Feliços, llavors que Zeus i el famós Posidó renyiren per les núpcies de Tetis; car la volia cascú per esposa florent; i els destrenyia el desig. Tanmateix, no van donar compliment a llurs noces, els designis immortals dels déus, perquè tingueren esment dels oracles. Entre ells digué Temis, la sàvia consellera174, que era del fat que la dea del mar infantés un nodrissó senyor i major del seu pare, amb un braç que brandaria un tret més puixant que el llamp i la fitora inlassable, si és que ella es maridava amb Zeus o amb algun dels seus germans. “Doneu-vos treva, per tant; que, junyida a una colga mortal vegi el seu infant caure a la guerra, un heroi que pel vigor del braç retiri a Ares175, i als llampecs pels seus peus rabents. El meu consell és d‟atorgar el do divinal d‟aquest connubi a Peleu Eàcida176, que la brama assenyala com el més pietós de tots els homes que ha nodrit la plana de Iolcos. Pervinguin tot seguit a l‟antre immortals de Quiró noves nostres; i que la filla de Nereu no ens forci a esfullar altra volta els pètals de la Discòrdia; ans al primer llostre de la lluna plena, que desbridi per l‟amor de l‟heroi l‟arnès amable de la donzellesa”. Tal digué la dea, adreçant-se als Cronides; i ells, de llurs palpebres immortals, feren gest d‟avinença. La saó dels seus mots no es va afollar: hom diu que ambdós sobirans van proveir en bon acord les noces de Tetis. I així, la llengua dels poetes ha revelat als ignars el jove coratge d‟Aquil·les, que ensangonà els vinyers de la Mísia, arrossant la plana amb la fosca sang de Tèlef; va pontar el retorn dels Atrides i deslliurà Helena, segant els braons de Troia amb la pica, els guerrers que li tenien cara quan hissava en la lliça el pes de l‟homeiera batalla: la vigor de Mèmnon i d‟Hèctor coratjós i d‟altres cabdills, als quals ell mostrà l‟estatge de Persèfone Aquil·les, baluard dels Eàcides, enaltint

173 Es diu que Èac jutjava les ànimes en vot decisiu, després dels veredictes

pronunciats per Minos, a les ànimes d‟Europa, i Radamantis, a les ànimes d‟Àsia. 174 Això ho digué Temis durant una assemblea dels déus; en canvi, segons Ès-

quil, aquest fat ho sap també Prometeu, però no ho fa saber Temis malgrat conei-xer-lo també, sinó que li serveix a Prometeu per aconseguir el seu alliberament.

175 „Retiri a Ares‟, és a dir, „s‟assembli a Ares‟. 176 Peleu, fill d‟Èac, fill d‟Egina, fill del riu Asop de Beòcia.

94

Egina177 i el seu casal. Per això, un cop mort, els cants no el deixaren, sinó que al voltant de la seva pira i del túmul es dreçaren les verges de l‟Helicó i deixaren escolar els dolls d‟un plany gloriós: perquè sembla avinent als Immortals de lliurar l‟home brau, fins i tot un cop finat, al cant de les deesses.

Cosa que també té dita, avui: i el carro de les Muses s‟avia per a festejar el record de Nicocles al pugilat. Gloriejeu-lo, perquè en els fondals de l‟Istme va conquerir les garlandes de l‟api dòric i abans havia vençut la seva gent veïnada blegant-los amb braó irresistible. Altrament, no el desment el rebrot de l‟il·lustre germà del seu pare: per a ell, per a Cleandre vencedor a la lluita, que algun dels companys treni una tendra corona de murtra, puix que el certamen d‟Alcatous, i, abans, el jovent d‟Epidaure, l‟han acollit per a un bell reeixir. Escau a l‟home honest de celebrar-lo, car no ha sollat la seva jovenesa, malbaratant-la sense nobles accions.

PÍNDAR . Traducció de JAUME PÒRTULAS.

43. ÈSQUIL (S.VI-V A.C.)

PROMETEU (a la vaca Io)―. (...) Hi ha una ciutat, Canobos, a l‟extrem del país, a la boca mateixa i sobre un alfac del Nil. Allí Zeus et tornarà la raó178 imposant-te una mà serena, tocant-te només; i, nom que recordarà la manera del diví infantament, deslliuraràs el fosc Èpafos179, que recollirà el fruit de tot el país que arrosa l‟ample corrent del Nil. La cinquena generació després d‟ell, sembra femenil de cinquanta infants180, tornarà a Argos, no pas de bon grat, fugint

177 Així és com Píndar vincula la glòria d‟Aquil·les i la glòria de l‟athleta Clean-

dre: aquella enaltida per Homer, aquesta pel propi Píndar. De fet, Egina, la filla del riu Asop que donà nom a l‟illa Egina, tingué amb Zeus Èac, pare de Peleu, pare d‟Aquil·leu.

178 És a dir, que la tornaria a la forma humana. 179 Infantarà Èpafos de Zeus, només pel contacte de la ma del déu sobirà; en

efecte, el nom d‟Èpafos conté l‟arrel del substantiu (contacte; tocament).

180 Aquestess cinquanta donzelles són les cinquanta Danaides, filles del rei Dà-naos, germa d‟Egipte, pare de també cinquanta fills barons delitosos de carsar-se amb ses cinquanta consinetes. Aquestes cinquanta Danaides són les mateixes que protagonitzen la tragèdia d‟Èsquil intitulada .

95

d‟unes consanguínies noces amb els seus cosins. Ells, en l‟esverament del desig, esparvers no deixats lluny per unes colomes, vindran també, a la caça d‟unes noces velades; però el cel els tindrà enveja d‟aquells cossos, i els acollirà la terra pelasga, retuts per l‟homei de cara de dona, amb una audàcia que vetlla en la nit; perquè cada núvia llevarà la vida al seu nuvi, tenyint una espasa de dos tallants en la degolla. Tal vingui Cipris als meus enemics! Una de sola, el desig d‟infants la seduirà de no matar el companyó del seu llit i li deixarà esmussar-se el seu propòsit; de dos noms, en triarà un: sentir-se dir covarda més que no pas assassina. I aquesta és la que a Argos infantarà un llinatge reial181. Caldria un llarg discurs per a exposar clarament tot això; sàpigues almenys que de la seva llavor naixerà l‟home ardit, il·lustre pel seu arc, que m‟alliberarà d‟aquestes penes. Tal és l‟oracle que m‟ha contat la meva mare, la Titània Temis d‟antic nascuda. Com i per quins mitjans, caldria una llarga estona per a dir-ho, i tu, assabentant-te de tot, no hi guanyaries res. (...)

PROMETEU.― Dia vindrà, sí, que Zeus, per obstinat que tingui el cor, serà humil, vist quina unió es prepara a contreure, que el llançarà a l‟oblit daltabaix del seu poder i del seu tron. Aleshores serà punt per punt acomplerta la maledicció amb què el seu pare Cronos va maleir-lo, el dia que va caure del seu antic setial. Contra aquestes misèries, cap déu, sinó jo, no podria mostrar-li el remei clarament182: jo ho sé, i de quina manera. Després d‟això, doncs, que segui allí tranquil, refiat dels seus aeris espetecs, brandant en les seves mans el tret que respira foc. Res d‟això no li bastarà per a no caure ignominiosament, amb una caiguda intolerable: tal és l‟adversari que ell en aquesta hora es prepara contra ell mateix, prodigi de mal lluitar-hi, que inventarà una flama més poderosa que el llam i un espetec formidable, que eixordi el tro; per qui la pesta marina

181 Es tracta d‟Hipermestra, que deixà viure a Linceu. La resta de Danaides es

casarien amb joves d‟Argos, pàtria de la princessa Io, donant lloc així a l‟estirp dels dànaus, que amb el decurs del temps acabarien substituint la dels pelasgs.

182 El discurs de Prometeu a Ino arribarà a escoltes de Zeus, el qual enviarà a Hermes per preguntar-li qui serà aquell que es diu ha de destronar-lo. Aleshores, Prometeu bescanviarà la informació pel seu alliberament, que s‟encarregarà de portar-lo a terme Hèracles. De fet, Prometeu ho sap perquè és fill de Temis, segons Èsquil, deessa que, com a divinitat primordial coneix l‟esdevenidor. Així doncs, Èsquil no segueix la genealogia hesiòdica, en la qual la mare de Prometeu és Clíme-ne. Fora com fos, aquest coneixement el permetrà ésser alliberat per Hèracles a instàncies de Zeus.

96

sotragadora de la terra, la fitora, llança de Posidó serà feta estelles. El dia que ensopegarà contra aquest mal, aprendrà com està lluny „regnar‟ de „servir‟.

ÈSQUIL . Traducció de CARLES RIBA.


El quart treball que li ordenà (Euristeu a Hèracles) fou de portar-li viu el senglar erimanteu: aquesta bèstia assolava la Psòfide, prenent com a punt de partida la muntanya que anomenen Erimant. Així, en travessar Fòloe, fou acollit com a hoste pel centaure Folos, fill de Silè i d‟una nimfa mèlia (de les freixes). Aquest oferia a Hèracles la carn rostida, mentre ell se la menjava crua. Però en posar-se Hèracles a demanar vi, aquell digué que temia obrir la gerra que pertanyia al comú dels centaures; però Hèracles li assegurà que podia estar tranquil i l‟obrí, i al cap de no gaire, en flairar l‟olor, els centaures, armats amb roques i amb avets, comparegueren davant la cova de Folos. Aleshores, els primers que havia gosat penetrar a l‟interior, Anqui i Agri, Hèracles els féu girar cua aviant-los teies enceses, i els altres els perseguí amb els trets del seu arc fins a Malea. Allà es refugiaren prop de Quiró, el qual, expulsat del mont Pèlion pels làpites, s‟havia establert prop de Malea. Amuntegats com havien quedat els centaures al voltant d‟aquest, Hèracles amb el seu arc els engega d‟un tret, però aquest passà de través del braç d‟Élat i es clavà al genoll de Quiró. Hèracles se‟n dolgué, i, en una correguda, s‟hi arribà i li extragué la fletxa, i li aplicà un remei que li havia donat Quiró. Però, com que la ferida que tenia era incurable183, es retirà dins la cova. I allà, com que desitjava morir però no podia perquè era immortal, gràcies que Prometeu s‟oferí a Zeus per esdevenir immortal en comptes d‟aquell, és així que aconseguí morir. Els altres centaures fugiren, els uns per aquí, els altres per allà, i n‟hi hagué que arribaren fins al mont Malea, Eurició fins a Fòloe, i Nessos al riu Evè. Posidó acollí a Eleusis els restants i els ocultà en una muntanya. Quant a Folos, arrencà d‟un cadàver la fletxa i es preguntava, fascinat, com allò tant petit havia pogut exterminar uns éssers tan grans; però li lliscà de la mà i se li enfonsà en el peu, matant-lo a

183 La ferida era incurable perquè les fletxes d‟Hèracles estaven mullades de la

sang verinosa de l‟Hidra de Lerna, la qual matà l‟heroi amb l‟ajut del seu cosí Iolau.

97

l‟instant. Per la seva banda, tornat a Fòloe, Hèracles descobrí Folos mort i l‟enterrà, abans d‟emprendre la cacera del senglar; aquest, el tragué a crits d‟un amagatall, el deixà córrer fins a fer-lo penetrar dins una espessa capa de neu, i, lligat amb un llaç, el portà a Micenes.


45. SÒFOCLES (S.V A.C.)

COR.― Hi ha moltes meravelles, i no n‟hi ha de més [aterridora] que l‟home. Ell, fins enllà de la canuda mar alta, amb el llebeig tempestuós fa via, en el buit de les aigües inflades que entorn s‟apregonen; i de les divinitats, la suprema, la terra inconsumible, infatigable, és ell que la turmenta, amb l‟anar i venir de les relles d‟any en any, quan la gira amb la força de l‟eguina nissaga.

I la tribu dels ocells de cor lleuger, i les hordes de les bèsties salvatges, i la marina gernació del pèlag, tot, insidiant, ho captura dins els torterols de la xarxa teixida, l‟home inventiu. Domina també amb els seus ginys el feréstec animal muntanyà; i el cavall de pelut bescoll, el menarà sota un jou que la tossa li volta, i així mateix l‟infatigable brau de la serra.

I la paraula, i el pensament que és com un vent, i l‟impuls d‟habitar ciutats, tot això, s‟ho ha ensenyat ell mateix; com a defugir els trets dels glaços, incòmodes per al qui dorm al ras, i els de les males pluges, amb recursos per a tot: sense recursos, no s‟aventura a res del futur; només de la mort no es procurarà una fugida; però de les malalties intractables, ha imaginat com evadir-se‟n.

Tenint en la inventiva d‟art un saber que supera tota esperança, adés cap al mal, adés cap al bé camina. Fent una part a les lleis del país i a la justícia fundada en els juraments dels déus184, ocuparà el cim de la pàtria185; s‟exclou de la pàtria el qui s‟acompanya del crim per la bravata186. Que no s‟assegui a la meva llar ni amb mi tingui un pensament igual, el qui obra d‟aquesta manera!

SÒFOCLES . Traducció de CARLES RIBA.

184 Potser es refereix a la llei i al jurament establerts per Creont. 185 Segurament es refereix a Creont, tot i que l‟argument supera el context. 186 Pot valer per Polinices, que inicià una guerra civil contra son germà, i així

fou que atemptà contra Tebes, la seva pròpia pàtria.

LÁMINA XXII

LÁMINA XXIII

100


D‟or fou, en primer lloc, la generació187 d‟homes mortals que crearen els immortals, habitants de mansions olímpiques. Eren en temps de Cronos188, quan aquell regnava al cel, i

com déus vivien, amb un cor despreocupat i lliures de fatigues i de misèria, i ni la infeliç vellesa no els amenaçava, sinó que sempre iguals de cames i braços gaudien als festins, aliens a tota mena de mals; i morien com aclaparats de son; béns de tota mena tenien a l‟abast; i la terra espeltera llevava espontàniament una sega abundant i generosa; i ells, volenterosos, gaudien serenament dels fruits dels seu treball entre molts béns [rics en ramats, grats als déus benaurats]. Però després que la terra finalment ocultà aquesta generació, ells són dèmons purs, terrenals, benignes, guardes dels mals i custodis dels homes mortals, [ja que ells custodien les sentències i les obres malvades, rondant per tot arreu de la terra embolcallats d‟aire], donadors de riqueses: també aquesta prerrogativa reial obtingueren.

En canvi, seguidament una segona generació, molt pitjor, de plata, crearen els habitants de mansions olímpiques, a la d‟or no comparable ni en cos ni en esperit. No, l‟infant

prop de l‟atenta mare cent anys es criava, portant una vida pueril, d‟allò més ingenu, dins la casa. Quan, però, finalment els arribava de madurar i d‟atènyer la joventut, vivien ben poc temps, amb dolors per les seves insensateses, ja que eren incapaços d‟evitar mostrar-se entre ells obstinadament arrogants, i als immortals retre culte no volien, ni fer ofrenes sobre els sagrats altars dels benaurats, segons és llei atàvica per als homes. Aquests, després, Zeus Crònida els ocultà, encolerit, perquè no retien honors als déus benaurats que posseeixen l‟Olimp. Però després que la terra també ocultà aquesta generació, ells reben el nom de benaurats mortals de sota terra189; secundaris, però, així i tot, també els acompanya un honor.

187 Aquest relat s‟anomena „Mite de les Generacions o Rases . 188 Una edat anterior a la de Zeus, doncs. 189 Aquests són els de sota terra els humans, per contra són els

de damunt la terra .

101

El pare Zeus encara una tercera generació d‟homes mortals, de bronze, creà, a la de plata en res igual, a partir dels freixes190, terrible i forçarruda. A aquests importaven les obres

deplorables d‟Ares i els actes arrogants, i no menjaven pa, sinó que tenien un cor intrèpid d‟adamant. [Inabordables: una força gran i uns braços imbatibles els naixien de les espatlles sobre uns membres robustos]. Tenien de bronze les armes, de bronze les cases, i treballaven amb el bronze: no hi havia el negre ferro. També aquests, per llurs pròpies mans doblegats, entraren dins la romàtica casa del glacial Hades, mancats de nom191; la mort, per més que eren temibles, els prengué, negra, i deixaren l‟esclat del brillant del sol.

Però després que la terra també ocultà aquesta generació, en canvi, Zeus Crònida encara en creà una quarta sobre la terra nutrícia, més justa i millor, divina generació d‟herois que

reben el nom de semidéus, l‟estirp precedent sobre la terra sense límits. Són aquests els que la maligna guerra i l‟atroç batussa anorreà, els uns sota Tebes de set portes, a la terra Cadmea, combatent pels ramats d‟Èdip; uns altres, també, després de portar-los en naus per damunt de l‟abisme del mar fins a Troia, per Hèlena de formosa cabellera. [Allà, certament, l‟acabament de la mort n‟embolcallà uns]; a uns altres concedí d‟establir-se i de viure lluny dels homes Zeus Crònida, emplaçant-los als confins de la terra. Són aquests els que habiten, amb un cor despreocupat, a les Illes dels Benaurats, prop d‟Ocèan de profunds corrents, herois feliços, als quals una sega melosa que floreix tres cops l‟any els lleva la terra fèrtil [lluny dels immortals; i sobre ells regna Cronos, car l‟alliberà el mateix pare de déus i d‟homes; i ara per sempre entre ells té honor, com pertoca. Zeus, en canvi, disposà una altra generació d‟homes

mortals, tots els que ara hi ha damunt la terra nutrícia]. Després, jo ja no hauria hagut de formar

part dels cinquens homes, sinó o bé haver mort abans, o bé haver nascut després. L‟actual és certament una generació de

190 També de la sang del membre d‟Úranos caiguda a la terra sorgeixen les nimfes

Mèlies (de les Freixes), a més, aquesta era la fusta preferida per afaiçonar les armes. 191 Per tant, aquesta generació és l‟estirp dels Anònims, i queda sens cap funció

concreta.

102

ferro192: mai no deixaran de consumir-se de fatiga i de misèria, ni de dia ni tampoc de nit; i els déus els donaran dures preocupacions. I, amb tot, també per a ells hi haurà béns barrejats amb els mals.

Zeus anorrearà també aquesta generació d‟homes mortals, quan sigui que en néixer se‟ls tornin blanques les temples: el pare no s‟assemblarà als seus fills, ni els fills a ell; no

hi haurà estimació entre l‟amfitrió i l‟hoste, ni entre el company i el company, ni entre germans, com era abans. Menysprearan els pares tan bon punt es facin vells, els faran, sí, retrets, parlant-los amb dures paraules, necis!, sense tenir consciència de la venjança dels déus; no seran capaços de correspondre als seus pares ancians per l‟aliment rebut d‟ells. [Seguint la llei del més fort, l‟un arrasarà la ciutat de l‟altre]. No hi haurà gratitud per al qui respecti el jurament, ni per al just, ni per a l‟honest, sinó que tindran en més consideració el malfactor i l‟arrogant; serà la llei del més fort; de pudor no n‟hi haurà, i el malvat danyarà l‟home millor pronunciant paraules retorçades, i encara hi afegirà juraments. Els homes miserables de tota mena tindran per companya la Gelosia maligna, amiga del mal d‟altri, repugnant. Serà aleshores quan de la terra d‟amples camins vers l‟Olimp, embolcallat el bell cos amb blancs vels, aniran a trobar

l‟estirp dels immortals, abandonant els homes, Pudor i

Ajusticiament quedaran els luctuosos dolors per als homes mortals, i contra el mal no hi haurà defensa.


47. ARAT DE SOLOS (S.III A.C.)

Sota els peus del Bouer pots distingir la Verge, que duu a la mà una Espiga resplendent. Doncs bé, tant si és de la nissaga d‟Astreu ―que diuen és l‟antic pare dels astres― com si ho és de qualsevol altra, faci en pau la seva via. Corre una altra dita entre els homes: sembla que antany (la Verge) habitava a la Terra, es trobava cara a cara amb els humans, i mai no menyspreà els llinatges d‟homes ni de dones de l‟antigor, sinó que s‟establia entremig d‟ells, immortal i tot com era. I de nom li deien Justícia. Aplegava els vells adés potser en una plaça, adés en un carrer espaiós, i amb els seus requeriments

192 Εl relat no aclara si aquesta generació fou creada per Zeus o per algú altri.

103

cantava lleis en pro del poble. En aquell temps encara no coneixien la funesta discòrdia, ni la blasmable disputa, ni el tumult: vivien senzillament. La mar restava ignorada en la seva inaccessibilitat, i les naus encara no traginaven l‟abast de fora193, sinó que els bous, les arades194 i la sobirana dels pobles, Justícia atorgadora del dret, fornien de tot en abundor. Això era durant el temps en què la Terra encara nodria la raça d‟or. Amb la de plata, però, ja no hi tenia gaire tracte, i amb ben poca avinentesa, perquè enyorava el tarannà de la gent d‟abans. Nogensmenys, aquella situació perdurava encara durant la raça de plata. Cap al tard, baixava de les ressonants muntanyes, sola, i a ningú no deia un mot abellidor. Però quan havia omplert d‟homes uns amples cimadals, aleshores sí, els amenaçava, aferrant-se a llur maldat, i els deia que no tornaria a comparèixer quan la invoquessin: “Els vostres pares de l‟edat d‟or deixaren rere seu una raça tan inferior...! Però vosaltres engendrareu uns fills encara pitjors. Vet aquí que per als homes ben segur hi haurà guerres, i, per tant, també implacable vessament de sang; i sobrevindrà l‟infaust dolor”. Així havent dit, feia per pujar a les muntanyes, i deixava, doncs, la multitud, que encara la sotjaven tots. Però quan a l‟últim també aquells finaren, i uns altres foren nats ―la raça de bronze, uns homes més funestos que els d‟abans, els primers que forjaren la malfaent espasa, eina dels camins, i els primers que devoraren els bous de llaura195―, aleshores Justícia, avorrida de la raça d‟aquells homes, s‟instal·là d‟un vol en el cel, i ocupà aquesta regió en què, de nit, encara es mostra als humans la Verge, prop del molt vistent Bouer.

ARAT DE SOLOS . Traducció de JAUME

ALMIRALL.


Cap regió no estarà mancada per res dels seus éssers: d‟astres l‟espai sideral es poblà, i de formes divines, les transparents onades van ser l‟habitacle dels peixos, a la terra hi ha feres, i ocells pels aires

193 Es diu que la primera nau en solcar la mar fou la nau Argo, pilotada per Jà-

son i els Argonautes. 194 En Hesíode, en canvi, durant l‟edad d‟Or no hi ha agricultura, sinó que re-

cullen l‟aliment de tot un any sens l‟esforç de més enllà d‟un dia. 195 Al·lusió al primer sacrifici endegat per Prometeu, el qual configurà ja per

sempre la natura humana.

104

es mouen. Però encara hi faltava aquell ésser més noble, de clara intel·ligència i que ha de tenir sobre tots el domini: l‟home va néixer, doncs, ja fos creat per l‟artífex de les coses, que a un món més alt donava l‟origen amb la divina llavor, ja fos de la terra novella separat mentre encara hi havia restes de l‟Èter, quan de Jàpet el fill, barrejant-la amb aigües de pluja, va donar-li la forma dels déus que tot ho dominen, i mentre els animals tots abaixen la vista a la terra l‟home va ser dotat d‟uns ulls que miren enlaire per aixecar-los al cel i veure millor les estrelles. Fou així com la terra, abans deforme i inculta, va transformar-se acollint l‟estranya figura dels homes. L‟edat d‟or va ser la primera, quan no s‟imposava l‟autoritat, i la fe i el bé sense lleis produïa. No es coneixen la por ni la pena, ni en bronze es guardaven comminadors decrets, ni temia els criteris dels jutges la multitud suplicant, i vivien segurs sense càstigs. De la muntanya cap pi per buscar ben lluny l‟aventura no s‟havia arrencat i baixat a les líquides ones: cada mortal només coneixia les seves riberes. Cap ciutat no s‟havia cenyit de muralle si fosses ni hi havia trompetes ni corns que, de bronze, sonessin; sense espases ni elms, sense haver d‟armar cap exèrcit, duia la gent un lleure segur i una vida tranquil·la. Sense la rella al damunt ni cap aixada ferint-la dava espontàniament els seus productes la terra, i, satisfets amb els fruits que sense conreu s‟oferien, tots agafaven cireres d‟arboç i maduixes de mata i es delien pels gerds i les móres collits als arbustos i les aglans que sovint de l‟arbre de Júpiter queien. La primavera era eterna, i els zèfirs d‟oreig agradable agombolaven les flors que sense pol·len naixien; els cereals oferia la terra no cultivada i incessantment el camp s‟inundava d‟espigues curulles; rius de llet per aquí, per allà de nèctar, rajaven, i la daurada mel destil·laven les verdes alzines. Quan va caure Saturn llançat a la fosca del tàrtar, ja sota Júpiter tot, els segles de plata vingueren: era més vil que l‟or, però més valuosa que el bronze. Júpiter va reduir la daurada a la primavera fent que l‟hivern, i l‟estiu, i la tardor compartissin amb la fugaç primavera per quarts el curs de l‟anyada. Per primer cop llavors els aires van ser xardorosos per la calor, i els vents penjaven el glaç que se‟ls feia; per primer cop va ser necessari buscar-se un refugi i vivien en coves, joncars i cabanes d‟escorça; per primer cop no varen fruitar les messes de Ceres sense treball, i amb el jou al coll patien els toros. La tercera, que va succeir-la, fou l‟era del bronze, més disposada al combat i inclinada a les armes terribles, però no pas criminal; la darrera va ser la de ferro. A l‟edat del metall més vil arribaren de sobte totes les malvestats; sense

105

fe, veritat ni vergonya, les desplaçaren el frau, la mentida, la malfiança, la violència i l‟esbiaixat afany de riqueses. Va desplegar les veles a uns vents que poc coneixia el navegant, i, per molt de temps, del cim de la serra van davallar les naus a les ones encara ignorades; i, comunes abans com la llum del sol i com l‟aire, l‟agrimensor malfiat va marcar a les terres uns límits. Poc satisfets amb els fruits de la terra i les seves collites en abundor, van buscar els tresors que du a les entranyes i les ombres a prop d‟Estige es varen commoure per desenterrar la riquesa que crida al desordre. L‟àvol ferro, per tant, i l‟or, més àvol que el ferro van aparèixer; tots dos impulsaren la gent a la guerra i amb sanguinària mà prengueren les armes que xoquen. Viu tothom de robar: l‟hostaler es malfia de l‟hoste com el sogre del gendre, i ni els germans no s‟avenen. Contra l‟esposa el marit, contra l‟home aquesta, conspiren, administra el verí de l‟acònit l‟horrible madrastra i descobreix el fill els dies deol pare abans d‟hora196. La pietat jeu vençuda, i la terra en sang ofegada l‟última dels immortals, la verge Astrea197, abandona.



Aleshores Prometeu infantà un noi anomenat Deucalió. Aqueix, senyorejant els indrets girientorn a Ftia desposà Pirra, la d‟Epimeteu i Pandora, la qual fou la primera dona moldejada pels déus198. Quan Zeus pretengué anorrear l‟estirp bronzívola, advertit per Prometeu Deucalió es construí un arca, i un cop fou introduit el necessari, hi embarcà junt amb Pirra. Tot seguit Zeus, havent desfermat del cel un gran ruixat assolà una enorme porció de l‟Hèlade, fins al punt d‟aniquilar tots els humans, llevat d‟uns pocs els quals fugiren junts cap a unes elevades muntanyes propinques. I aleshores es dividiren també les tessàlies muntanyes, i totes les foranies de l‟Istme i del Peloponès s‟inundaren. Mentrestant, Deucalió en l‟arca essent portat

196 Aquest passatge és un clar paral·lel bíblic amb certs passatges del posterior

pathemangeli on es diu que el galileu vingué per acavar de tras-tocar-ho tot; per tant, el Galileu fou el relleu antitètic de la Justícia i vingué a pre-gonar la imminent era del Petroli.

197 Com en relat anterior d‟Arat, s‟identifica la Verge amb Astrea i amb la Justícia. 198 Cal observar com els homes foren creats per Prometeu, mentre que les do-

nes ho foren pels déus.

106

per mar durant nou dies i les mateixes nits féu cap al Parnàs, i allí quan advertí la cessació dels aiguats, tan bon punt desembarcà al Zeus dels fugidors hi sacrificà. Llavors Zeus, havent-li enviat Hermes li concedí d‟escollir allò que volgués: ell, doncs, escollí engendrar homes de si mateix. I com que Zeus assentí, exaltat llençà pedres per damunt son cap, i si bé de les que llençà Deucalió naixeren barons, de les de Pirra, dones. Per això la pedra metafòricament també és anomenada „peny‟199 a partir de „penya‟200.

Amb Pirra Deucalió tingué fills, el primer Hèl·len, que alguns diuen que fou fill de Zeus, i el segon Amficcíon, que regnà a l‟Àtica després de Crànaos, i una filla, Protogenea, que amb Zeus tingué Aetli. D‟Hèl·len i Orseida, una nimfa, nasqueren Doros, Xutos i Èol. Precisament fou el qui, a partir de si mateix, designà els que es deien grecs amb el nom d‟hel·lens, i repartí entre els seus fills el país. Així Xutos rebé el Peloponnès i de Creüsa, filla d‟Erecteu, tingué Aqueu i Ió, d‟on prengueren nom els aqueus i els jonis. Doros rebé el país d‟allèn el Peloponnès i a partir de si mateix n‟anomenà els habitants doris. Finalment Èol, com que era rei de la regió entorn de Tessàlia, n‟anomenà els pobladors eolis201, i després de prendre per muller Enàrete, filla de Deímac, tingué set fills: Creteu, Sísif, Atamant, Salmoneu, Deíon, Magnet i Perieres; i cinc filles: Cànace, Alcíone, Pisidice, Càlice i Perimeda.

APOL·LODOR . Traducció de MARC PAGÀ I

JAUME ALMIRALL.


DEUCALIÓ.― “(...) Ah, si pogués repoblar jo mateix el món amb destresa, com el meu pare202, animant el fang després de pastar-lo! Ara, però, dels mortals nosaltres dos som els únics (és voluntat dels déus!) per donar testimoni dels homes”.

Diu, i ploren tots dos. Decideixen pregar perquè els númens celestials els ajudin amb el manament de l‟oracle. Sense esperar-se

199 Bloc de pedra. 200 Grup de gent. 201 Cal observar que no es diu que els homes provinguin d‟aquesta estirp

d‟herois, sinó que els homes reberen aquests noms tan sols perquè allí s‟establiren aquells herois.

202 Prometeu, en tant que terrissaire dels primers humans.

107

més fins al curs del Cefís203 s‟encaminen, tèrbol encara, malgrat que ha tornat a les velles riberes. Van a prendre d‟allà una mica d‟aigua, que aboquen sobre el seu cap i els vestits, i així s‟adrecen al temple de la sagrada deessa, encara plena de molsa la teulada, tot brut i sense foc a les ares. En arribar als graons del temple tots dos es prosternen amb temor per besar les seves lloses gelades i supliquen dient: “Si els precs dels justos commouen la voluntat dels déus i la ira dobleguen, oh Temis, digues què podem fer perquè el nostre poble es recobri, i, pietosa com ets, el món submergit auxilia”204. Commoguda els respon la deessa: “Sortiu d‟aquest temple i un cop a fora cobriu-vos el cap, el cinyell deslligueu-vos i de la vostra gran mare llanceu els ossos enrera”.

Varen quedar torbats força temps, fins que Pirra al silenci va posar fi tot negant-se a complir el dictat de l‟oracle, i li demana perdó neguitosa, perquè li repugna ultratjar l‟esperit d‟una mare llançant els seus ossos. Mentrestant van dient de nou les obscures paraules de la deessa, i per treure‟n algun entrellat les regiren. Fins que ho trobà el Prometides i va calmar les angoixes de l‟Epimètida205: “O jo m‟equivoco”, li diu, “o l‟oracle és sagrat, i per tant no ens mana cap fellonia: la gran mare és la terra, i al cos de la terra les pedres són com els ossos: ja veus què ens ha dit que llancem per l‟esquena”.

Amb el parer de l‟espòs la Titània es veu commoguda, tot i que encara n‟està dubtant, i tots dos desconfien dels manaments divins; però ¿què hi perdran si ho intenten? Surten, es cobreixen el cap206, el cinyell es deslliguen207 i així llancen les pedres prescrites damunt els seus passos. Tot caient (si no fos un vell mite, ¿qui s‟ho creuria?) començaren a perdre la seva duresa compacta, i a estovar els seus cantells i a prendre una altra figura. Varen créixer, després, i mentrestant adoptaven una natura més lleu, i podia semblar que assolien forma humana, malgrat que no era del tot manifesta, com el marbre incomplet d‟una estàtua mig cisellada. Totes les parts que hi ha dins els rocs, terroses o humides, es converteixen en carn, que modela el cos i l‟aguanta, mentre les parts més dures, que no es dobleguen, són ossos i conservant el seu nom canvien de forma les

203 Riu de la regió sita entre l‟Àtica i la Fòcide. 204 Es diu que Deucalió i Pirra eren ja massa ancians com per a procrear. 205 Pirra és, en efecte, filla d‟Epimeteu. 206 Cobrir-se el cap és gest de reverència realitzat en moments solemnes. 207 També durant els parts se solien deslligar tots els nussos de la casa, no fos

cas que per simpatia algun nus impedís o dificultés el naixement.

108

venes. Així, doncs, en un temps escàs i per ordre dels númens totes les pedres que ell ha agafat es transformen en homes i les dones resulten de totes les que ella carrega. Som per això una gent molt dura, que tot ho suporta i demostrem amb els fets de quin origen nasquérem.

OVIDI . Traducció de JORDI PARRAMON.

51. JAUME ALMIRALL: EPÍTOMA I (LA SAGA TEBANA)

Fill de Posidó i de Líbia, Agènor, procedent d‟Egipte, s‟establí com a rei de les ciutats de Sidó i Tir; allà es casà amb Telefassa, que li donà quatre fills, Cadme, Fènix, Tasos i Cílix, i una

filla, Europa. Zeus s‟enamorà d‟Europa i decidí raptar-la. Un dia que la noia, juntament amb les seves companyes, passejava i collia flors, ran de mar, Zeus es transformà en toro i s‟ajagué prop d‟elles; era un magnífic animal, d‟una blancor resplendent, amb les banyes en forma de lluna creixent. Captivada pel seu aspecte i trobant-lo encantadorament mansuet, Europa anà agafant confiança amb el toro: primer li tirava flors a la boca, després li trenava garlandes entre els corns, i finalment gosà enfilar-se damunt seu. Això és el que el

109

toro esperava: al moment es dirigí cap a l‟aigua, sense deixar que la noia pogués reaccionar. Europa, aferrant-se amb una mà a una de les banyes de l‟animal i subjectant-se amb l‟altre el vestit, mirant amb ulls aterrits en direcció a la costa, es perdé en l‟horitzó, mar enllà.

El toro lliscà suaument damunt les ones fins arribar a l‟illa de Creta. Allà, prop de Gortina, Zeus es manifestà a la noia i jagué amb ella. Europa va concebre tres fills de Zeus: Minos, Radamantis i Sarpèdon. Finalment, el déu deixà Europa; però abans la donà en matrimoni al rei de Creta, Asterió, i li féu tres obsequis: un gos de caça que sempre atrapava la seva presa, una llança que mai no errava el tret, i Talos, l‟autòmat de bronze208. En record del seu amor per Europa, Zeus col·locà en el cel nocturn una constel·lació amb la figura d‟un toro.

Agènor va enviar els seus quatre fills en busca d‟Europa: “I no torneu pas sense ella”― els va dir. Mai no la van trobar, i tots van decidir instal·lar-se en algun indret, fundant ciutats:

Fènix a Fenícia, Cílix a Cilícia, Tasos a Tasos, i Cadme...; Cadme, igual que els seus germans, havia seguit les ordres d‟Agènor i buscava la desapareguda Europa. Però, passat un temps, també ell va

208 Aquest Talos recorria el perímetre de l‟illa de Creta tot vigilant les fronteres.

110

renunciar a trobar-la. Aleshores va consultar l‟oracle de Delfos sobre què li calia fer. La resposta del déu fou: “Trobaràs una vaca; segueix-la, i allà on veuràs que s‟ajeu per primera vegada, funda-hi una ciutat”―.

Cadme va trobar una vaca i la va seguir fins que, esgotada, es va ajeure a l‟indret de Beòcia on havia d‟alçar-se la ciutat de Tebes. Cadme es disposava, abans de res, a sacrificar l‟animal als déus, i va enviar alguns dels seus homes a buscar aigua a la propera Font d‟Ares; però un dragó que custodiava la font els va matar. Aleshores ell va matar el dragó, i, per consell d‟Atena, li va arrencar les dents i les va sembrar209. De les dents van néixer homes armats; Cadme va llançar enmig d‟ells una pedra i va provocar una gran confusió: es van enfrontar entre ells mateixos tan aferrissadament que només en

van sobreviure cinc. Els cinc Homes Sembrats es van posar al servei de Cadme, que havia d‟esdevenir rei de Tebes210. Abans, però, per pagar la mort del dragó d‟Ares, va haver de ser servent d‟aquest déu durant vuit anys. Després d‟aquest temps, va obtenir per esposa Harmonia, filla d‟Ares i Afrodita. Tots els déus van assistir a les bodes de Cadme i Harmonia, i els van portar regals magnífics. Fet i fet, Cadme i Harmonia van tenir quatre filles: Àgave, Autònoe, Ino i Sèmele (amb la qual Zeus va engendrar Dionís), i dos fills, Polidor i Il·liri.

Després de Cadme, el tron de Tebes va passar al seu fill Polidor; de Polidor, al seu fill, Làbdac211 (però alguns diuen que, abans, a Penteu, fill d‟Àgave, el qual va morir jove i

sense fills); de Làbdac, al seu fill, Laios212.

209 Cadme sembrà la meitat de les dents del dragó; l‟altre meitat acabarien en

mans de Jàson. 210 En els mites pertanyents al cicle tebà un dels trets que el caracteritzen és el

de la succesió impròpia, que comença en la generació dels Sembrats

nascuts de la pròpia terra sense posseir doncs una mare concreta a part d‟aquesta. Les primeres nissagues, però, són certament prometedores fins arribar a Laios.

211 No és debades que aquest nom es relacioni amb el mot que també denominava la lletra lambda (L), la qual en un principi s‟escrivia de manera que

una de les potes quedava coixa, per ser més curta que l‟altre, sense mantenir doncs una simetria.

212 Tampoc és debades que aquest nom signifiqui „l‟esquerrà‟, „el sinis-

tre‟ . Una versió de la contalla, no la de Sòfocles, diu que Laios s‟enamorà

111

Laios es va casar amb Iocasta (que alguns anomenen Epicasta); però un oracle diví el va prevenir: “Qualsevol fill que infanti Iocasta està destinat a matar el seu propi pare”―. Malgrat tot, Iocasta va concebre un fill de Laios. N‟hi ha que diuen que van desatendre deliberadament l‟oracle; n‟hi ha que diuen que el rei va obrar sota els efectes del vi. També es donen explicacions diferents del motiu que la descendència del casal reial de Tebes fos maleïda213. Sigui com sigui, quan Iocasta va donar a llum, Laios va agafar el nadó, li va travessar els turmells amb un clau, li va lligar les cames i ordenà que l‟abandonessin al mont Citeró. Però el destí de la criatura era arribar a vell.

El nounat fou trobat per un pastor dels ramats de Pòlibos, rei de Corint. L‟home portà l‟infant al seu senyor, i com que aquest i la reina, Peribea, no tenien fills, el criaren i educaren com si aquell ho

fos, i l‟anomenaren Èdip ~„Peus Inflats‟). Passats els anys, un dia, algú a Corint tractà Èdip de fill bord. Ell,

amb el dubte en el cor, anà a consultar l‟oracle de Delfos, ja que volia estar segur de la seva filiació. Però allà el déu va fer sentir aquestes paraules: “Ves-te‟n immediatament d‟aquest lloc sagrat, perquè tu mataràs el teu pare i el casaràs amb la teva mare!”―. Èdip, que estimava amb devoció els seus pares, s‟horroritzà de pensar que podria fer res d‟allò, ni que fos involuntàriament; de manera que va decidir no tornar mai més a Corint. Caminant a la ventura, en un punt on el camí es feia estret, va topar amb un carro que anava en direcció contrària. “Aparta‟t d‟aquí, miserable”―, el va interpel·lar algú des del carruatge. “¿Com goses interferir en el meu camí?”―. Però Èdip, ferit en el seu orgull, no cedia. I quan els acompanyants del desconegut rei van fer per atarcar-lo amb les seves armes, ell els va matar tots, tret d‟un que aconseguí fugir. Tampoc no li va costar gens matar Laios, que era un home ja vell.

d‟un jovenet anomenat Crisip, i que, havent-lo raptat, hi tingué relacions, essent aquesta la primera relació homosexual de la humanitat. El cas és que Crisip era fill de Pèlops, que assabentat de l‟abús el maleí, i com Zeus l‟escoltà, Laios (el Sinistre) fou condemnat pel destí a tenir un fill que el mataria i que s‟uniria a la seva muller tot i ésser sa mare.

213 Una de les explicacions és que Laios perdé el seny per un noi, Crisip, fill de Pèlops, i que tingué relacions homosexuals amb ell, essent aquesta la primera còpu-la entre dos barons. Assabentat d‟aquest fet, Pèlops el maleí iradament, i Zeus escoltà el seu preg creient que era just.

112

Laios havia emprés el camí de Delfos per tal de consultar l‟oracle. Heus aquí que, des de feia un temps, una terrible desgràcia s‟havia abatut

sobre la ciutat de Tebes, on ell regnava. Aquest monstre era l‟Esfinx (l‟Estranguladora), i Laios volia saber la manera de desempallegar-se‟n. Tenia rostre de dona, però cos de lleó, amb ales, i la cua era una serp. Estava a l‟aguait dalt d‟una roca, no lluny de la ciutat, sobre el camí, i a tothom que hi passava formulava el mateix enigma: “¿Sabries dir-me quin és l‟únic ésser que pot caminar amb dues, amb tres o amb quatre potes, i que com més potes té més feble és?”―. Eren molts els qui, en no haver pogut trobar la resposta, havien perdut la vida: l‟Esfinx els escanyava i els devorava.

Alguns diuen que l‟Esfinx havia estat enviada per Hera a fi de castigar Laios, ja que aquest havia raptat Crisip, un noiet del qual s‟havia enamorat. En tot cas, ara Laios jeia mort en la pols del camí, o potser algú, compadint-se‟n, ja l‟havia enterrat.

Èdip, que havia seguit caminant sense rumb, arribà casualment prop de Tebes. També a ell l‟abordà l‟Esfinx; però res no podia impedir que el seu destí es realitzés del tot, fatalment, i Èdip sabé la resposta a l‟enigma: “És l‟home, que abans d‟aprendre a caminar dret sobre les seves cames va a quatre grapes, i quan és vell necessita recolzar-se en un bastó”―. Immediatament, l‟Esfinx es llançà daltabaix i s‟esclafà al fons del barranc. Aquesta bona notícia arribà a Tenes poc després que n‟hi arribés una de dolenta: el rei Laios havia estat assassinat en el camí de Delfos. Els tebans, donada la situació, no van saber trobar una millor manera de recompensar Èdip que nomenant-lo rei; i com a tal es va casar amb la vídua del rei mort, Iocasta.

En la versió més antiga del mite, Iocasta reconeixia el seu fill per les cicatrius que aquest tenia als turmells, i se suïcidava; però és molt més coneguda la versió elaborada pel dramaturg

Sòfocles. Heus-la aquí: Tebes havia estat governada, durant uns anys de pau i prosperitat,

per Èdip, el qual havia tingut de Iocasta dos fills, Etèocles i Polinices, i dues filles, Antígona i Ismene; però un dia una epidèmia començà a devastar el país, destruint les collites, els ramats i també la gent. Èdip envià el seu cunyat, Creont, a consultar l‟oracle de Delfos: “El mal no cessarà ―respongué el déu―, fins que no expulseu de Tebes l‟assassí de Laios”. Aleshores el rei maleí l‟assassí, fos qui fos, i en va

113

decretar l‟exili. El dissortat d‟Èdip, que continuava ignorant-ho tot, tampoc no sabia que aquelles paraules les proferia contra ell mateix. Tot seguit, ordenà que es presentés Tirèsies, un endeví cec. Tirèsias, que sabia la veritat, es resistia a revelar-la a Èdip, perquè coneixia el desenllaç des fets; però amb la seva actitud va provocar la ira del rei. La discussió s‟abrandà de tal manera que, quan Tirèsias per fi va afirmar que l‟assassí de Laios era Èdip, aquest ho interpretà com un insult i acusà l‟endeví d‟estar conxorxat amb Creont per a prendre-li el tron. Aleshores intervingué Iocasta: “Estimat espòs ―digué―, no hem de fer cap cas dels oracles o dels endevins; també en altre temps vaticinaren a Laios que el mataria son propi fill, i en realitat el mataren uns bandits en el camí de Delfos”.

Èdip, en sentir aquelles paraules demana més detalls del fet, i, horroritzat, recorda l‟epiodi del desconegut que ell va matar. Quan insisteix a saber més coses, s‟assabenta que un dels acompanyants de Laios, testimoni de l‟assalt, va salvar-se. El rei ordena que el facin venir del camp per a interrogar-lo. Mentrestant un missatger procedent de Corint li anuncia que el vell Pòlibos ha mort de mort natural; però Èdip vol evitar d‟aproximar-se a la seva mare, Peribea, per por que encara es compleixi la segona part de la maledicció. Aleshores el missatger, volent tranquil·litzar-lo, li revela que no era fill dels reis: “Jo mateix et vaig recollir al Citeró ―li diu― i et vaig donar a ells en adopció; allunya, doncs, aquest temor de tu”. Amb l‟arribada del vell servent de Laios, però, tota la veritat surt a la llum: l‟home no solament havia reconegut Èdip quan aquest arribà a Tenes (raó per la qual abandonà la ciutat i marxà al camp), sinó que ara acaba revelant que a ell mateix li havia estat encomanada la missió d‟abandonar al mont Citeró l‟infant nascut dels reis. Iocasta es retira silenciosament a les seves estances i es penja. Èdip, amb una agulla del vestit de Iocasta, es destrossa els ulls, i, obeint la seva pròpia proclama, abandona Tebes. Només Antígona el va acompanyar a l‟exili, ja que els altres fills no volgueren intervenir a favor seu; per aquest motiu, Èdip els va maleir: “L‟herència que us deixo ―digué― us la repartireu amb l‟espasa”.

Després que Èdip abandonés Tebes, el tron passà als seus dos fills, Etèocles i Polinices, els quals acordaren regnar alternativament un any cascun. Però quan arribà a la seva fi el primer

any del regnat d‟Etèocles, aquest es negà a abandonar el tron, i, valent-se d‟excuses, expulsà de la ciutat son germà.

114

Polinices es refugià a la ciutat d‟Argos; al cap d‟un temps, el rei Adrast li donà per esposa una de les seves filles i es comprometé a ajudar-lo a recuperar el tron que legítimament li pertanyia. Organitzaren doncs un gran exèrcit per atacar Tebes: l‟excèrcit dels Set, perquè estava dividit en set seccions, cadascuna amb el seu comandant: un d‟ells era Polinices. La defensa de Tebes estava organitzada al voltant de cadascuna de les set portes de les seves muralles; cadascuna de les seccions tebanes també estava dirigida per un comandant: un d‟ells era Etèocles. D‟aquesta manera, en produir-se la lluita, Etèocles i Polinices es trobaren de front. Els tebans resistiren amb fermesa i l‟excèrcit argiu fou derrotat. En la lluita moriren tots els comandants argius. Els dos germans es mataren l‟un a l‟altre.

En quedar novament vacant el tron, s‟en féu càrrec Creont, germà de la difunta Iocasta. La primera decisió del nou rei fou en relació als dos

germans morts. Per a Etèocles decretà uns funerals solemnes, amb tota la pompa i majestat que pertoquen a un rei mort; en canvi, per a Polinices decretà expressament que no se‟l podia enterrar, sinó que el seu cos havia de quedar insepult, com a pastura de gossos i ocells carronyaires: tal era, segons ell, el càstig que merexia per haver volgut destruir la seva pròpia pàtria. Per tal d‟assegurar-se que ningú no contravindria la seva voluntat, disposà que el cadàver fos vigilat per guàrdies; a més, si algú gosava infringir aquella llei, seria condemnat a mort.

Antígona, després de la mort d‟Èdip, havia retornat a Tebes. Quan sentí la llei que el rei Creont, son oncle, havia proclamat contra Polinices, s‟horroritzà. Si un cos no és degudament enterrat, d‟acord amb els ritus i cerimònies que ordenen els constums ancestrals, no pot trobar la pau, i l‟ànima, aleshores, inquieta, es veu condemnada a vagar entre els vius, pertorbant-los. Així doncs, sense témer les conseqüències del seu acte de desobediència, Antígona realitzà sobre el cadàver del seu germà uns gestos, mínims però suficients, que equivalien a un enterrament digne. Descoberta, sigué portada a presència del rei.

De res no va valer a Antígona el ser parenta de sang del rei, ni tampoc el fet que estava promesa en matrimoni al fill d‟aquest, Hèmon. Creont es mostrava inflexible i no estava disposat a desdir-

115

se ni a fer excepcions: per a ell, la seva llei214 estava per damunt de tot. Hèmon intentà, amb bones paraules, convèncer son pare que havia pres unes decisions injustes; però només aconseguí que aquell l‟insultés i l‟acusés de titella de les dones. Finalment, quan Antígona va retreure al rei que les lleis més antigues, les lleis eternes que no estan escrites i que no depenen de ningú, estaven per damunt de qualsevol llei dels homes, aleshores Creont encara s‟enfurismà més i ordenà que la fessin morir. La mort no feia por Antígona.

Per un escrúpol religiós, però, Antígona no fou executada, sinó que sigué tancada en una cova, amb una mica de menjar, perquè acabés morint sola, sense que cap sang vessada pogués recaure sobre el rei. Però aleshores comparegué Tirèsias, el famós endeví tebà, que comunicà a Creont les visions espantoses que havia tingut, i que, segons ell, significaven que cometia un error gravíssim no enterrant Polinices i condemnant Antígona: “Encara ets a temps de rectificar, Creont” ―li digué― “Enterra els morts i desenterra els vius!”.

El prestigi de Tirèsias era indiscutible; de manera que Creont hagué de reconèixer el seu error. S‟apressà a la cova on Antígona havia estat tancada, però quan hi entrà la noia ja s‟havia penjat i era morta. També hi havia Hèmon, que en veure el seu pare se li va llançar al damunt per matar-lo; però com que no ho aconseguí, es clavà el punyal i es matà. La notícia d‟aquest desenllaç arribà de seguida a oïdes de la reina Eurídice, que també es penjà. Quan Creont entrà al seu palau portant en braços el cadàver de son fill, li comunicaren la mort de la seva esposa. Creont, doncs, pagà ben car ésser rei de Tebes.

Pel que fa a Tirèsias, ni la ceguesa ni les dots profètiques li eren congènites. De jove, un dia que anava per la muntanya, vegué dues serps

que s‟aparellaven, i amb un bastó les separà. A l‟instant es convertí en dona, i fou dona durant set anys: fins un dia que tornà a veure dues serps aparellant-se i novament les separà. Així recuperà el seu sexe primer. El seu cas es va fer famós, perquè ningú no havia tingut mai una experiència semblant. Uns dies més tard, la gelosa Hera, enfurismada, omplia de retrets el seu espòs, Zeus, a causa de la seva infidelitat amb tantes dees i dones mortals: “Però, estimada Hera,”

214 En realitat, la llei de no enterrar els traidors no era de Creont, sinó un cos-

tum habitual en les polis gregues, que pretenia dissuadir la traiduria.

116

―li replicà― “són elles les que de debò hi troben un gran plaer, com, d‟altra banda, també tu saps perfectament...”.

Hera no estava disposada a acceptar aquella afirmació; més encara, opinava que eren precisament els barons els que gaudien molt més que les dones en l‟acte sexual. Finalment, decidiren cridar Tirèsias, l‟únic que podia opinar per pròpia experiència: “Si dividim en deu parts el plaer en l‟amor,” ―respongué ell― “nou corresponen a la dona, i només una a l‟home”.

Un somriure de satisfacció es dibuixà en els llavis de Zeus; però Hera es sentí tan contrariada que es venjà en Tirèsias, i el privà de la vista. Zeus, però, li atorgà el do de la profecia i una vida tan llarga com set generacions d‟homes.

Fins i tot després de morir Tirèsias, la seva ànima conservava el do profètic. És a ella que Odisseu anà a consultar, quan anava perdut pels mars intentant retornar a la seva pàtria després de la guerra de Troia.

LÁMINA XXIV

LÁMINA XXV

LÁMINA XXVI

120

52. JAUME ALMIRALL: EPÍTOMA II (LA LLEGENDA DELS AR-

GONAUTES)

A la ciutat portuària de Iolcos, a Tessàlia, regnava Èson; però el seu germanastre, Pèlias, usurpà el tron. Èson tenia un fill, Jàson

~„el Guaridor‟), i tot i que encara era un infant, va témer que el nou rei no li volgués cap mal; així doncs, l‟envià lluny de la ciutat, a la muntanya del Pèlion, perquè se‟n fes càrrec i l‟eduqués el centaure Quiró. A diferència dels altres centaures, brutals i salvatges, Quiró era savi, honest i prudent, per això fou mestre d‟alguns grans herois, als quals ensenyava no només les arts del guerrer, sinó també música i medicina. Jàson estigué uns anys amb Quiró, seguint els seus consells i ensenyaments, i així que assolí el vigor físic retornà a la seva pàtria. Quan Jàson arribà a Iolcos tot el poble estava reunit perquè el rei, Pèlias, es disposava a realitzar un sacrifici públic. Ningú no coneixia aquell jove estranger; Jàson havia crescut, i, a més, anava estranyament vestit: portava una pell de pantera, dues llances i només una sandàlia. Pèlias, però, en veure‟l es va sobresaltar, perquè temps enrere havia rebut aquest advertiment dels déus: “Ves amb compte amb l‟home que vindrà a tu descalç d‟un peu”. Jàson feu saber a Pèlias qui era i que exigia per a ell el tron de Iolcos, com a fill del rei legítim. Llavors Pèlias, que era astut, digué: “Si quan siguis rei descobreixes que hi ha un home que conspira contra tu, què faries?”.

“Evitaria matar-lo jo;” ―respongué Jàson, amb la prudència apresa de Quiró― “l‟enviaria a una missió impossible, com ara a buscar el velló d‟or a la Còlquida”.

“Això és el que t‟ordeno de fer, Jàson,” ―digué Pèlias― “si és que vols recuperar el tron de Iolcos”.

Naturalment, Pèlias confiava que Jàson moriria en l‟intent, i de fet tothom sabia que els perills d‟un viatge a la Còlquida eren insuperables. Però la deessa Hera alhora era enemiga de Pèlias i favorable al jove coratjós Jàson; amb la seva ajuda potser no seria tan impossible aconseguir el famós velló d‟or. Alguns diuen que quan Jàson es dirigia a Iolcos, Hera havia volgut posar-lo a prova: sota la figura d‟una anciana, li demanà ajut per atravessar un riu que baixava molt crescut; Jàson se la carregà a coll i la portà a l‟altra riba; i així és com havia perdut una sandàlia.

121

Una generació abans d‟aquests fets, a la ciutat d‟Orcomen, a Beòcia, regnava Atamant215; aquest havia tingut amb Nèfele dos fills, Frixos i

Hel·le, però després havia repudiat la seva esposa i s‟havia casat amb Ino, que també li havia donat dos fills. Ino, per tal que els primers fills d‟Atamant no poguessin disputar el tron del regne als seus propis fills, en va tramar la mort. Astutament convencé les dones del país que fregissin blat: quan el blat sigué sembrat, naturalment no en va créixer res, i la fam amenaçava el país. Atamant envià emissaris a consultar l‟oracle de Delfos, però aquests havien estat subornats per Ino i tornaren amb una resposta falsa: “Els camps brotaran quan sobre l‟altar siguin sacrificats Frixos i Hel·le”. Pel bé del seu poble, el rei accedí al sacrifici; en el moment, però, que el ganivet anava a caure sobre el noi i la noia, aparegué un moltó; era un obsequi d‟Hermes a Nèfele: tenia la llana d‟or i volava. Frixos i Hel·le s‟hi van enfilar i desaparegueren volant pels aires.

El moltó atravessà el mar Egeu i es dirigia cap al mar Negre; i quan volava sobre el primer estret que separa Europa d‟Àsia, Hel·le caigué al mar: per això, els grecs anomenaven Hel·lespont („mar d‟Hel·le‟) aquell estret. Frixos arribà finalment a Eea, a la regió de la Còlquida, a l‟extrem oriental del mar Negre. Allà regnava Eetes, que rebé hospitalàriament el noi; Frixos, en agraïment, sacrificà el moltó a Zeus i oferí el velló d‟or al rei. Eetes consagrà a Ares aquell velló diví: el penjà d‟una alzina, en un bosc sagrat del déu216, i un dragó el custodiava, de dia i de nit, sens que mai no s‟adormís.

Per a la realització de l‟empresa, Jàson necessitava una nau i una tripulació. D‟una banda, envià emissaris per tot Grècia perquè convoquessin voluntaris per a l‟expedició; al

mateix temps, encarregà a Argos217 que construís un vaixell de cinquanta rems. Argos emprà fusta del mont Pèlion; Atena dirigia el seu treball, i, a més, va portar una branca del roure profètic del santuari de Zeus a Dodona: va servir per fer part de la proa de l‟embarcació, i tenia la virtut de parlar. La nau s‟anomenà „Argo‟, a

215 Atamant, fill d‟Hel·lè, fill de Deucalió. 216 Recordi‟s el passatge en que Cadme s‟enfronta al drag de la font d‟Ares. 217 Alguns consideren que Argos era fill de Frixos, el que arribà a Eea, i que

hauria retornat de la Còlquide a Iolcos.

122

partir del nom del seu constructor, però també perquè „argo‟ significa „veloç‟ o „blanca/brillant‟.

Cinquanta homes, el bo i millor de Grècia, acudiren a la proclama de Jàson: se‟ls anomenà „Argonautes‟ („nautes de l‟Argo‟). Alguns eren herois coneguts per altres llegendes; en general, posseïen alguna habilitat o virtut especial, i, en alguns casos, la seva intervenció fou vital per a l‟expedició. Entre els cinquanta, destaquen Hèracles, l‟home més fort que mai no hagi existit, el més famós de tots els herois; Orfeu, músic i cantor extraordinari; Peleu, que més tard tingué per esposa Tetis, de qui naixerà un altre gran heroi; Càstor i Polideuces, anomenats Dioscurs („fills de Zeus‟), fills de Zeus i Leda; Càlais i Zetes, fills del vent Bòreas, que posseïen ales; o Linceu, que gaudia d‟una vista d‟agudesa sobrehumana. També s‟hi van embarcar Argos, el constructor de la nau, Tifis, el pilot, i Acast, fill del rei Pèlias218.

Abans de salpar l‟Argo, es realitzaren sacrificis solemnes. L‟endeví Ídmon, que formava part dels expedicionaris, profetitzà: “Tornarem sans i estalvis, tots, excepte jo

mateix, que moriré durant la travessia”. I així fou. Després de travessar el mar de Tràcia, la nau arribà a Lemnos; és

una illa extensa i fèrtil, però quan els Argonautes desembarcaren s‟adonaren que només hi havia dones: no hi havia ni un sol baró. Heus aquí el que havia succeït: es diu que les dones de Lemnos havien desatés el culte a Afrodita, i que, per aquest motiu, la deessa les havia castigades: totes feien una pudor insuportable. Els barons de l‟illa, en conseqüència, defugiren les seves dones i només tenien relacions amb noies que raptaven fent incursions a la costa de Tràcia. Enfurismades, les lèmnies es posaren d‟acord, i, una mateixa nit, occiren tots els barons, de totes les edats. Només Hipsípila, la filla del rei Toant, d‟amagatotis, estalvià son propi pare, fent que abandonés l‟illa, tot sol, en una barca.

A l‟aribada dels Argonautes, les lèmnies, amb Hipsípila al capdavant, en qualitat de reina, els convidaren a establir-se a l‟illa. Jàson s‟excusà al·legant que havien de portar a terme una misisó; tot i així, els homes foren convençuts de retardar la seva partida:

218 Sembla que la major part d‟aquests s‟hi anaren afegint amb el decurs del

temps, a causa de la popularitat del relat; de fet, en un primer estadi de la llegenda potser hi participaven només Jàson i pocs més, de vàlua irrelevant.

123

cadascun d‟ells es va trobar envoltat i sol·licitat per unes quantes dones (començant per Jàson, que fou reservat per a Hipsípila)219. De manera que poc se‟n va faltar perquè el velló d‟or no es quedés per sempre a la Còlquida. Diuen que Hèracles, amb grans crits i donant cops de maça a les portes de la ciutat, obligà els Argonautes a embarcar-se. A conseqüència del pas dels Argonautes, una nova generació de lemnis repoblà l‟illa.

Seguidament, els Argonautes arribaren a l‟illa de Samotràcia, on, sota el guiatge d‟Orfeu, realitzaren unes cerimònies rituals secretes (Orfeu coneixia els misteris del món subterrani,

perquè havia baixat a l‟Hades). Des d‟allà entraren per l‟estret de l‟Hel·lespont i arribaren al regne de Cízic. Aquest rei, amb tot el seu poble, els acollí esplèndidament: els oferí un gran banquet i valuosos regals. Aquella nit salparen; però una tempesta arrossegà la nau fins a un lloc desconegut. Desembarcaren, i, enmig de la fosca, s‟enfrontaren a uns guerrers i en mataren molts. Quan clarejà descobriren, horroritzats, que la tempesta els havia fet tornar enrere i que els enemics nocturns que ara jeien morts eren Cízic i els seus. Entristits, enterraren els morts i els tributaren solemnes honres fúnebres. Els habitants del país, des de llavors, celebren cada any uns Jocs, durant els quals no encenen foc i només mengen cru.

Des d‟allà arribaren a la regió de Mísia. Hèracles, que amb la seva enorme força havia trencat el seu rem, es dirigí al bosc a buscar un arbre per a reemplaçar-lo. Mentrestant, els Argonautes començaren a preparar el sopar i Hilas, un noiet que acompanyava Hèracles, que se l‟estimava amb bogeria, anà a buscar aigua. Quan Hèracles tornà, arrossegant un immens pi, s‟adonà que Hilas no havia comparegut; amb l‟ai al cor, es precipità dins el bosc cridant “Hilas!, Hilas!”. Al cap de poc, trobà un altre Argonauta, Polifem, que li digué que havia sentit Hilas demanant auxili. Finalment arribà a un estany i hi van trobar la gerra d‟aigua d‟Hilas, però ni rastre del noi. Les nimfes de l‟estany, quan havien vist Hilas, que era extraordinariament bell, l‟arrossegaren amb elles cap al fons de l‟aigua, a la cova on vivien. Hèracles i Polifem seguiren buscant tota la nit i obligaren tothom que trobaven a buscar amb ells. A punta de dia, s‟alçurà un bon vent; Jàson frisava per salpar. Tots cridaren llarga estona Hèracles i Polifem, sens obtenir resposta. Finalment es varen fer a la mar sens

219 Es diu que per aleshores la pestilència ja havia cessat.

124

ells. Hèracles féu jurar als habitants del país qu continuarien buscant Hilas fins a trobar-lo, viu o mort; molts anys més tard, un cop a l‟any, els sacerdots del lloc criden tres vegades el nom d‟Hilas, i la gent fingeix buscar-lo dins de bosc220. Hèracles continuà a peu les seves gestes, atacà la ciutat de Troia i retornà a Grècia. Per la seva banda, Polifem fundà una ciutat en aquella regió.

La següent escala dels Argonautes fou el país dels bèbrices, a Bitínia, a l‟extrem de a Propòntida. Allà regnava Àmic, un gegant violent, groller i presumptuós, fill de Posidó.

Quan alguna nau d‟estrangers arribava al seu país, Àmic es refusava a proveir-los d‟aigua i de queviures si abans no en designaven un per enfrontar-se amb ell al pugilat; indefectiblement, sempre vencia ell, que colpejava cadascun del successius adversaris fins a la mort. El millor pugilista d‟entre els Argonautes era Polideuces: ell fou el designat per a enfrontar-se al gegant. Tot i que no era pas tan fort ni tan pesant com Àmic, Polideuces era molt més lleuger i hàbil: va esquivar-ne els cops, el va fatigar i finalment el va sorprendre amb cops ràpids i precisos, amb l‟últim dels quals el va matar a l‟acte221. Veient el seu rei mort, els bèbrices intentaren atacar els Argonautes, però aquests en van matar molts i els varen fer fugir.

Des d‟allà, els expedicionaris arribaren a Salmidessos, a la riba europea del Bòsfor, on vivia l‟endeví Fineu. Els déus havien castigat Fineu per haver revelat als homes massa secrets divins: li arrabassaren la vista i li varen enviar les Harpies, que el turmentaven. Les Harpies eren tres terribles ocells de presa amb cap de dona. Quan els seus servents portaven el menjar a Fineu, les Harpies n‟hi prenien la major part i empudegaven la resta amb els seus excrements, fent-los incomestibles. Fineu estava a punt de morir d‟inanició quan se li atançaren els Argonautes. Jàson li digué: “Noble Fineu, aconsella‟ns, t‟ho prego, de quina manera arribaren a la Còlquida i ens podrem apoderar del velló d‟or”.

220 Aquest és un de tants motius aitiològics que jalonen el relat, el qual en con-

cret explica un ritus que certament s‟efectuava a Mísia un cop l‟any. Mísia, a més, és la regió on es diu la primera expedició dels aqueus arribà, errant el camí devers Troia, fet el qual els obligà a retornar a Grècia i preparar una segona expedició, gastant en tot aquest procediment deu anys.

221 L‟extermini de malvats que successivament s‟enfronten als herois és també un lloc comú en les llegendes.

125

“Ho faré amb molt de gust, Jàson,” ―respongué ell― “si em desempallegues de les maleïdes Harpies”.

Una vegada més, fou servida la taula de Fineu; però quan les Harpies, com sempre, varen irrompre, Càlais i Zetes s‟hi precipitaren al damunt, volant pels aires; així, les perseguiren enllà de terres i mars, fins que, exhaustes, imploraren que els perdonessin la vida a canvi de deixar tranquil Fineu.

Agraït, Fineu informà Jàson sobre els detalls del viatge fins a la Còlquida. “Però abans de res” ―afegí― “no lluny d‟aquí, haureu de passar entre les Roques Simplègades; mai abans no hi ha pogut passar cap vaixell, perquè aquelles roques xoquen l‟una amb l‟altra i esclafen qualsevol nau que hi passi. Tu podràs saber si els déus us són favorables; deixa anar un colom: si passa volant a través de les Roques, l‟Argo també hi passarà...”.

En arribar davant les Roques Simplègades, els Argonautes deixaren anar un colom. L‟ocell es llançà volant entre les Roques i encara que aquestes, tancant-se, li arrencaren les plomes extremes de la cua, se salvà222. Tot just quan les

Roques es tornaven a separar, els Argonautes remaren amb totes les seves forces i l‟Argo aconseguí igualment passar, havent sofert tan sols alguns danys a l‟extrem de la popa. Des de llavors, les Roques quedaren immobilitzades i ja no tornaren a amenaçar les naus.

Poc després, els Argonautes abordaren al país dels mariandins, on foren ben rebuts. Allà, però, un enorme senglar es llançà sobre Ídmon, l‟endeví, i el matà amb els seus ullals. Així mateix, Tifis, el pilot, va emmalaltir i morí. Entristits, els Argonautes enterraren els seus companys i celebraren solemnes cerimònies fúnebres.

L‟Argo continuà la travessia ran de la costa sud del Pontos Euxí. Toparen un enorme estol d‟ocells que els llançaven, com projectils, les seves plomes d‟aram; però ells les varen foragitar fent un gran rebombori amb les seves armes, També recolliren quatre nàufrags, que resultaren ésser fills de Frixos que es dirigien a Orcomen a reclamar el tron de son avi.

Finalment, remuntant el riu Fasis, que baixa del Caucas, els Argonautes arribaren prop d‟Eea223, on habitava Eetes, rei de la

222 Aquesta pèrdua de les plomes extremes en realitat és una espècie de primí-

cia als déus, la qual permetrà obternir son favor per superar el perill. 223 La vila és diu Eea, igual que l‟illa de Circe, germana d‟Eetes.

126

Còlquida. Mentrestant, Hera i Atena rumiaven com fer que el seu estimat Jàson pogués aconseguir el velló d‟or. Així, decidiren demanar ajut a Afrodita, que els prometé que el seu fill, Eros, dispararia fletxes al cor de Medea, la filla d‟Eetes, i li provocaria una sobtada passió amorosa per l‟heroi224. Afrodita trobà son fill jugant a daus amb Ganimedes (i fent-li sempre trampes), i el convencé prometent-li una meravellosa pilota d‟or que havia pertangut a Zeus infant.

Jàson, acompanyat tan sols dels fills de Frixos, es presentà davant d‟Eetes i li exposà obertament la seva petició. El rei respongué: “No et nego el velló d‟or, Jàson; però abans

d‟obtenir-lo hauràs de superar una prova. Hauràs de junyir a l‟arada una parella de bous, llaurar amb ells un camp i sembrar-lo.

La prova era aparentment molt senzilla: qualsevol pagès l‟hauria realitzada sense dificultat. Però els toros d‟Eetes eren dues bèsties monstruoses, de peülles de bronze, que alenaven foc pels narius. I les llavors que calia sembrar eren dents del drac de Tebes, que temps enrere Cadmos havia matat225: quan queien a terra en naixien bel·licosos homes armats. La tasca era, doncs, impossible.

Mentre tenia lloc l‟audiència real, Medea sortí de la seva cambra i veié Jàson; Eros, que estava amagat rere una columna, disparà les seves fletxes daurades directament al cor de la princesa, i aquesta s‟enamorà immediatament de l‟heroi. En sentir la prova que Eetes plantejava a Jàson, Medea decidí ajudar-lo; anà a trobar-lo en secret i feu amb ell un tracte: “Jàson, els toros de mon pare, si t‟hi acostes, et destruiran amb el seu foc; només hi ha una cosa que te‟n pot salvar: el suc que conté aquest flascó. Jura‟m que te m‟enduràs per esposa i que em seràs sempre fidel, i tindràs aquest poderós ungüent”.

Medea tenia coneixements de tota mena de plantes i filtres màgics. Aquell ungüent era fet d‟una flor que la sang que havia regalimat de la ferida de Prometeu havia fet néixer al cim del Caucas. Jàson jurà solemnement en els termes que Medea li demanava. Seguidament, s‟untà tot el cos i també les armes amb l‟ungüent protector. Així, aconseguí sense dany enjovar els toros a l‟arada i llaurar el camp tot un dia; al tard, hi escampà les dents del dragó; no trigaren a néixer-hi una gran multitud de ferotges guerrers. Jàson,

224 Aquest és un afegir posterior, però que resulta determinant pel desenvolu-

pament de la narració. 225 Aquest és un afegitó procedent del cicle tebà.

127

aleshores, tal com abans havia fet Cadmos amb les dents del dragó, llençà un roc enmig dels homes armats i aquests es mataren entre ells.

Eetes, que no esperava l‟èxit de Jàson, demostrà que no estava disposat a lliurar-li el velló d‟or sota cap circumstància: “Aneu-vos-en immediatament” ―li digué― “si no vols que cali foc a la vostra nau i que et mati a tu i a tots els teus”.

Però Medea conduí Jàson i alguns dels seus companys fins al bosc sagrat d‟Ares; allà, amb encanteris amansí el dragó guardià i l‟adormí amb substàncies narcòtiques; llavors, Jàson s‟apoderà del velló d‟or i tots cuitaren a retornar a l‟Argo226. Tot i que els colquideus els perseguien i que alguns d‟ells foren ferits, finalment reeixiren a embarcar-se i a fugir. Medea curà els ferits amb pocions i ungüents que preparà.

De la ruta que seguiren en el seu viatge de tornada Jàson i els Argonautes n‟hi ha unes quantes versions diferents. Algunes d‟aquestes

versions es basen en la creença antiga que tota la terra està circumdada per un gran corrent, l‟Oceà, i que tots els grans rius s‟hi comuniquen227; així, segons alguns, l‟Argo remuntà el riu Fasis, arribà fins al mar Caspi, davallà fins a l‟Índic i des d‟allà retornà a la Mediterrània. D‟altres afirmen que remuntà el riu Don fins al mar Bàltic, recorregué l‟Atlàntic i penetrà a la Mediterrània a través de les columnes d‟Hèracles. Uns altres sostenen que els fugitius remuntaren el Danubi i retornaren a la Mediterrània pel riu Po, o bé pel Roine. D‟altres, finalment, cruen que l‟Argo senzillament tornà pel mateix camí pel que havia anat, a través del Bòsfor.

Sigui com sigui, tothom admet que els Argonautes pogueren escapar-se dels seus perseguidors gràcies a Medea. Diuen, en efecte, que Medea matà son germà, Apsirt, i anà llançant al mar, a trossos, el seu cadàver, de manera que Eetes hagué de renunciar a la persecució a fi de recuperar i enterrar degudament el cos del seu fill228. La

226 Certament, el viatge de Jàson i els Argonautes representa un viatge iniciàtic.

De fet, per una pintura en una cràtera se sap que una versió de la llegenda explicava com Jàson era engolit pel dragó, aconseguint sortir després. En aquest sentit succe-eix el mateix amb l‟escena de Teseu entrant i sortint del laberint del Minotaure.

227 Cosa la qual és certa. 228 Aquesta acció hauria de causar gran impressió a Jàson i a la resta, que veien

el costat fosc de Mèdea expressat de forma horrible. Potser el record d‟aquest acte macabre impel·leria a Jàson a prendre per segona muller Glauce, la filla de Creont de Corint.

128

presència d‟Apsirt al costat dels Argonautes també s‟explica diversament.

Fins arribar a Iolcos, els Argonautes passaren encara tot un seguit d‟aventures. En primer lloc hagueren de dirigir-se a l‟illa d‟Eea, on hi vivia la fetillera Circe, germana d‟Eetes, perquè purifiqués Medea de la mort del germà. Després hagueren de passar prop de les funestes Sirenes. Aquests monstres, aus de rapinya amb rostre de dona, entonen uns cants tan melodiosos que els navegants no poden evitar acostar-s‟hi; llavors elles fan estavellar-se contra les roques l‟embarcació i devoren els nàufrags. També els Argonautes haurien sucumbit a l‟encant de les Sirenes, però aleshores Orfeu es posà a cantar una tonada tan extremadament bella que elles emmudiren.

Després d‟altres aventures, arribaren a Creta, on regnava Minos. L‟illa estava defensada per un autòmat gegant, tot de bronze, obra d‟Hefest, anomenat Talos, que recorria tres vegades al dia el circuit sencer de l‟illa; si alguna nau s‟hi acostava, aquell sentinella invulnerable li llançava enormes pedrams fins que l‟enfonsava. Però Medea, amb les seves arts de fetillera, aconseguí ensopir-lo; llavors li afluixà una clau que tenia al turmell ―el seu únic punt vulnerable― i per allà s‟escolà tot l‟icor (la sang divina) que el feia viure.

Quatre mesos després de la seva partida, els Argonautes tornaven a Iolcos. Però a Tessàlia havia arribat el rumor que tots havien mort en el

viatge. Refiant-se d‟aquesta notícia, Pèlias decidí eliminar tots els parents de Jàson: Èson demanà poder triar la seva mort, i begué sang de toro; la seva esposa també se suïcidà; i Pèlias mateix occí el germà baró, encara petit, de Jàson.

Aquests fets arribaren a oïdes dels Argonautes, tot just desembarcats, i tots conveniren que Pèlias mereixia morir. Però eren molt pocs per assaltar una ciutat fortificada i ben defensada com Iolcos. Aleshores, Medea, una vegada més, va actuar. Mentre els Argonautes s‟ocultaven en una platja apartada, ella anà a trobar les filles de Pèlias, que ignoraven la seva identitat: “El vostre pare és vell” ―els digué― “i el seu únic fill baró ha mort; però amb la vostra ajuda jo li retornaré el vigor juvenil, i, així, podrà regnar encara molts anys i engendrar altres fills”.

Mentre deia això, prengué un vell marrà, el degollà i el féu a trossos; tot seguit posà els trossos a bullir en una caldera, amb herbes màgiques, al mateix temps que entonava cançons d‟encanteri. Al cap d‟una estona, de dins la caldera en va sortir saltironant un anyell,

129

d‟una llana blanca i suavíssima. Amb aquella demostració, les filles de Pèlias quedaren convençudes del poder de Medea, i, seguint els seus consells, degollaren i trossejaren son pare: aquesta fou l‟espantosa mort de Pèlias.

El tron de Iolcos, però, no fou recuperat per Jàson: els habitants de la ciutat l‟expulsaren juntament amb Medea, i el reialme passà finalment a Acast.

Sembla que Jàson portà el velló d‟or a Orcomen, on el dedicà en un santuari de Zeus. Seguidament, realitzà amb l‟Argo la seva última travessia, fins a l‟istme de Corint; allà tragué la

nau a una platja i la dedicà a Posidó. A la ciutat de Corint havia regnat Eetes abans d‟emigrar a la Còlquida; allà s‟establiren per fi Jàson i Medea, els hi van néixer alguns fills i hi van viure feliçment durant deu anys.

Però el rei de Corint, Creont, oferí a Jàson per esposa la seva filla, Glauce, i Jàson acceptà aquest casament: amb la seva nova posició, deia, els seus fills hi sortien guanyant. Medea va recordar a Jàson el seu jurament de ser-li sempre fidel; va recordar-li també que sense ella mai no hauria reeixit a apoderar-se del velló d‟or, ni a retornar amb vida a Grècia. Les seves queixes i els seus plors no tingueren cap efecte; aleshores fingí que es resignava i que acceptava la situació. Fins i tot demanà als seus fills que portessin a Glauce uns esplèndids regals: “Fills meus, preneu aquesta corona i aquest vel i porteu-ho com a regal de noces, de part meva, a la dona que serà l‟esposa del vostre pare i la vostra mare”.

Tan bon punt Glauce es va haver posat el vel i la corona, s‟encengué en una flamada inextinguible que la matà a ella i també a son pare, el rei, que intentava auxiliar-la; tot el palau reial fou presa del foc.

Però la còlera venjativa de Medea encara no estava satisfeta. Tot seguit, agafà els seus propis fills, tinguts de Jàson, i els va matar. Després desaparegué. Alguns diuen que se‟n va anar volant pels aires muntada en un carro tirat per dragons alats: un regal, segurament, de son avi, el Sol. D‟allà se n‟anà a Atenes, on es convertí en l‟esposa del rei Egeu.

Pel que fa a Jàson, alguns diuen que, trist i sol, vagava pels sorrals de l‟Istme. Un dia, s‟assegué, com solia, a redós de l‟Argo, mig podrida ja, amb la mirada perduda en l‟horitzó marí, malenconiós, quan de sobte un fragment de la nau, potser la branca profètica, es desprengué, i, caient-li damunt, el matà.

LÁMINA XXVII

LÁMINA XXVIII

LÁMINA XXIX

LÁMINA XXX

LÁMINA XXXI

LÁMINA XXXII

136

53. JAUME ALMIRALL: EPÍTOMA III (HÈRACLES)

Alcmena era la filla del rei de Micenes, Electrió, que va donar-la en matrimoni a Amfitrió. En bellesa i intel·ligència, Alcmena

superava totes les dones del seu temps; per això, Zeus va triar-la per a engendrar el més gran dels herois: Hèracles, l‟únic que seria capaç no només d‟ajudar els homes, sinó també els déus229. Alcmena, doncs, va ser l‟última dona mortal amb la que Zeus es va unir; i aquest li tenia tanta consideració que va actuar de manera més delicada que va saber.

Amfitrió va matar accidentalment el rei Electrió, i, per aquest motiu, hagué de marxar a l‟exili, a Tebes, amb la seva esposa. El tron de Micenes passà al seu oncle Estènel. Des de Tebes, Amfitrió emprengué una expedició contra l‟illa de Tafos. Aquesta era l‟ocasió que Zeus esperava: adoptà la figura d‟Amfitrió i es presentà com si tornés, vencedor, de la guerra. Aquella nit ―que Zeus féu que durés tres vegades més de l‟habitual― Alcmena concebé del déu un infant230. Però quan tot just clarejava el dia, es va presentar Amfitrió en persona, que tornava, vencedor, de la guerra: aquella segona arribada deixà estupefacta la seva esposa.

Al cap de nou mesos, a l‟Olimp, Zeus anuncià amb orgull que estava a punt de néixer un descendent de Perseu que havia de posseir el gran regne de Micenes. Però Hera, moguda per la gelosia, acutà astutament, i aconseguí que Zeus fes un solemne jurament: “El primer descendent reial de la casa de Perseu que naixerà serà el rei”.

Immediatament, Hera aconseguí que el part d‟Alcmena es retardés, i, en canvi, que s‟avancés el naixement del fill d‟Estènel. Així, primer naixé, setmesó, Euristeu, i més tard Hèracles... i Íficles,

229 La figura de l‟heroi és la d‟aquell home (semidéu) que funda una o varies

ciutats havent passat una o vàries proves (de tipus iniciàtic, potser, com Cadme en relació a Tebes), però també aquell que protegeix la ciutat de malfactors i els elimi-na per arreu on va. De fet, els herois són el vincle entre el poble mortal i els déus immortals, així com un vincle amb el seu origen i el seu passat.

230 Cal tenir en compte que Hèracles és concebut premeditadament per Zeus, a fi que l‟heroi pugui combatre contra els Gegants (batalla en la qual era indispensa-ble, car aquests monstres només podien morir a mans d‟un mortal), i és per això també que comisiona a sa filla Atena a ajudar-lo en tot moment.

137

que Alcmena havia concebut d‟Amfitrió. Perseu era el rebesavi tant d‟Hèracles com d‟Euristeu; Zeus, doncs, que no podia trencar el seu jurament, hagué d‟acceptar que el rei de Micenes seria Euristeu.

Zeus havia decidit que Hèracles, després d‟una vida heroica, obtindria la immortalitat; però per això li calia haver mamat d‟una immortal. Féu, doncs, que Hermes posés l‟infant sobre el pit d‟Hera, adormida; la deessa es despertà i apartà amb fúria la criatura; però ja era massa tard. Un gran esquitx de la llet d‟Hera encara es pot veure, de nit, d‟un extrem a l‟altre del cel.

Uns mesos més tard, Hera intentà matar Hèracles i posà dues enormes serps en el bressol on aquest dormia amb el seu germà bessó; però Hèracles ja tenia una força prodigiosa i les va escanyar amb tota facilitat.

Hèracles, que s‟havia fet un jove d‟una força i una valentia extraordinàries, fou instruït pels millors especialistes del seu temps: en boxa, maneig de tota mena d‟armes, conducció de

carros...; però de seguida els superava a ells mateixos. Eumolp fou el seu mestre de música, i Linos, de poesia; en aquestes disciplines tenia algunes dificultats. Linos, en particular, el corregia i el renyava contínuament, i un dia el volgué castigar; Hèracles es va enfurismar i donà un cop de lira al seu mestre, i encara que no va colpir amb gaire força, el va matar. Aleshores Amfitrió l‟envià al camp a guardar els seus ramats.

En aquell temps, al mont Citeró, on Hèracles pujava amb els ramats a l‟estiu, hi havia un lleó enorme que causava una gran mortaldat entre el bestiar i entre els pastors. Hèracles s‟instal·là a Tèspies, a casa del rei Tespi, que tenia cinquanta filles. Des d‟allà sortia en persecució del lleó. Al cap de cinquanta dies aconseguí atrapar i matar l‟animal. El rei Tespi quedà molt agraït a Hèracles, no només perquè l‟heroi havia eliminat la fera, sinó perquè al cap d‟uns mesos les seves filles li donaren cinquanta néts, concebuts d‟Hèracles.

Poc després, Hèracles ajudà els habitants de Tebes a derrotar els seus enemics, els habitants d‟Orcomen. En la lluita, però, morí Amfitrió, i el tron passà, aleshores, a Creont (germà de Iocasta, la mare/esposa d‟Èdip); aquest, en agraïment, donà en matrimoni la seva filla Mègara a Hèracles.

Les primeres gestes d‟Hèracles encara varen fer augmentar l‟odi que li tenia Hera. La deessa ja sabia que no podia destruir l‟heroi, però

138

volent causar-li el major dany possible li provocà un atac de bogeria. Hèracles confongué amb enemics els seus propis fills, tinguts amb Mègara (el nombre varia segons els autors, de dos fins a vuit), i els va matar. Quan recuperà la raó, Hèracles no volgué seguir vivint amb Mègara, i anà a consultar l‟oracle de Delfos sobre què li calia fer. La resposat fou: “Et posaràs al servei del teu cosí Euristeu, i, durant dotze anys, faràs tot el que ell t‟ordeni”.

I així, tot i que Euristeu era molt inferior a Hèracles, aquest va haver d‟obeir-lo. Les empreses que l‟heroi hagué d‟emprendre durant aquell temps són els cèlebres Dotze Treballs:

I. El lleó de Nèmea231.

II. L‟Hidra de Lerna (s‟ajuda del seu fill Hil·los, que cauteritza els caps de l‟Hidra a fi que no tornin a créixer).

III. El senglar del mont Erimant.

IV. La cérvola de Cerínia.

V. Els ocells del llac Estímfal.

VI. Els estables d‟Àugias.

VII. El toro de Creta.

VIII. Les egües de Diomedes (no confondre amb l‟heroi iliàdic).

IX. El cinturó de l‟amàzona Hipòlita.

X. Els bous de Geríones (gegant tricòrpore; en aquest treball és on Hèracles enterra a Pirene, formant els Pirineus).

XI. Cérber, el gos tricèfal de l‟Hades.

XII. Les pomes d‟or del Jardí de les Hespèrides (les nimfes del capvespre; passatge paral·lel al jardí del velló d‟or a la Còlquide).

Transcorreguts aquells anys, Hèracles quedà net de les morts dels seus fills i lliure de l‟obediència a Euristeu. Els Dotze Treballs no foren les úniques accions que realitzà Hèracles durant aquell temps; sinó que seguí portant-ne a terme tota la seva vida: una sèrie interminable d‟aventures de tota mena, moltes més que qualsevol altre heroi. Tantes, que ni és possible esmentar-les totes, ni tampoc

231 A Hèracles se‟l sol representar nu, cobert només amb la pell del lleó de

Nèmea, que li serveix de casc i armadura, i proveit d‟una clava de fusta d‟olivera, i, a vegades, també amb un arc i un buirac.

139

dir en quin ordre succeïren232. Ja sabem que participà en l‟expedició dels Argonautes, o que matà l‟àguila que turmentava Prometeu; també ajudà els déus en la seva lluita contra els Gegants; i fou ell qui fundà els Jocs Olímpics233.

Els déus Apol·lo i Posidó ajudaren el rei de Troia, Laomedont, a construir les muralles de la ciutat. Però quan reclamaren el sou convingut el rei es negà a pagar-los-el. En ajusticiament,

Apol·lo envià al país una epidèmia, i Posidó un monstre marí que devorava la gent; i feu saber a Laomedont que, si no volia que morissin tots els habitants, havia d‟oferir al monstre la seva filla, Hesíone. La noia sigué lligada a una roca, ran de mar, perquè el monstre la devorés. Precisament llavors passà per allà Hèracles234. L‟heroi, veient la situació, s‟oferí a salvar Hesíone a canvi d‟uns cavalls divins que posseïa el rei. Però, tot i que eliminà el monstre, Laomedont es negà a donar-li el premi convingut. Enfurismat, Hèracles se‟n va anar; però tornà poc després al capdavant d‟un exèrcit, assaltà la ciutat i occí el rei i tots els seus fills, tret d‟un, que més tard regnaria a Troia: Príam.

Èurit, rei d‟Ecàlia, havia fet saber que si algú el vencia a ell i als seus fills en una competició de tir amb arc, obtindria per esposa la seva filla

Iole. Hèracles s‟hi va presentar i guanyà. Però Èurit, recordant que Hèracles matà els fills que havia tingut amb la seva primera esposa, li negà la filla. Hèracles, enfurismat, se‟n va anar, i com que al mateix temps havien desaparegut part dels cavalls del rei, les sospites de robatori recaigueren en l‟heroi. Aleshores Ífit, un dels fills del rei, anà a trobar Hèracles, i, tot i que demanà de manera molt respectuosa el retorn dels animals, ell, ofès, el va matar. Novament anà a Delfos per

232 Fins i tot hi ha una contalla que relaciona Hèracles i Teseu: quan l‟heroi àtic

baixà a l‟Hades amb son germà Piritous per raptar Persèfona i que aquest se la quedés com a muller (abans Piritous ajudà a Teseu a raptar a Helena de Troia, encara noieta, pel mateix motiu); però quan Hades els concedí seient, ja no podien aixecar-se. El germà de Teseu, Piritous, encara resta allì, però a Teseu el salvà Hè-racles quan li tocà a ell baixar a l‟Hades, acomplint un dels dotze treballs.

233 Així com molts herois són propis de certes polis o certs territoris, en canvi, Hèracles és un heroi panhel·lènic, acceptat per tot el món grec. Ell doncs sintetiza l‟esperit de pertenença a una mateixa pàtria, present durant les colonitzacions gre-gues arreu de la riba mediterrània.

234 Mentre l‟heroi anava per Mísia (costa del pròxim orient) tot buscant a Hilas.

140

saber com purificar-se d‟aquella mort; però l‟oracle no volgué respondre. Aleshores Hèracles es volgué apoderar del trípode sagrat d‟Apol·lo; però el déu acudí, i, quan anava a produir-se l‟enfrontament, Zeus separà els seus dos fills. Finalment, l‟oracle de Delfos ordenà que Hèracles fos venut com esclau i amb els diners es compensés els parents d‟Ífit. D‟aquesta manera, l‟heroi fou, durant tres anys, esclau d‟Òmfale, reina de Lídia.

Durant el temps que Hèracles estigué al servei d‟Òmfale, realitzà algunes accions glorioses en el seu país; però també diuen que, per ordre de la reina, l‟heroi es posava els vestits i joies d‟ella i es dedicava a les feines típiques de les dones ―a filar la llana, a brodar―, mentre Òmfale es posava la pell de lleó de l‟heroi. Sigui com sigui, al final, Òmfale l‟alliberà i Hèracles retornà al seu país carregat de regals.

Quan Hèracles baixà a l‟Hades per apoderar-se del gos Cérber, es trobà amb l‟ànima de Melèagre, un heroi mort feia poc. Melèagre pregà a Hèracles que es casés amb la seva

germana Deianira; i ell li ho va prometre. Ja lliure des Treballs d‟Euristeu, Hèracles anà a buscar la noia. Però el déu-riu Aquelous235 també havia demanat en matrimoni Deianira, i l‟heroi hagué de lluitar-hi. Tot i que Aquelous es transformà primer en serpent i després en un toro furiós, Hèracles el vencé, i així obtingué el dret a casar-se amb Deianira.

Després de contraure matrimoni, els dos esposos es dirigiren cap a la terra d‟Hèracles. Pel camí hagueren de travessar un riu molt crescut. Un centaure, Nessos, s‟oferí a portar Deianira sobre el seu llom fins a la riba oposada. Però quan Hèracles ja havia travessat nedant, Nessos pretengué raptar Deianira. Llavors Hèracles li disparà una fletxa mortal. Mentra agonitzava, però, Nessos s‟arrencà la fletxa, i, recollint la sang que en rajava, digué a la noia: “Pren aquesta sang i t‟asseguraràs la fidelitat del teu espòs. Si mai sospites que el seu amor cap a tu es debilita, unta‟n la seva túnica i t‟estimarà encara més que abans”.

Deianira no sospitava que Nessos volia venjar-se d‟Hèracles; va omplir un flascó amb aquella sang i se‟l va guardar. Mai no en va dir res al seu espòs.

Uns quants anys més tard, Deianira va creure necessari servir-se del filtre màgic del centaure. Hèracles havia tingut ocasió de reunir

235 Riu del nord de Grècia.

141

un exèrcit i decidí venjar-se del rei Èurit, que li havia denegat la filla tot i haver guanyat el concurs d‟arc. Així doncs, atacà la ciutat d‟Ecàlia, matà el rei i s‟endugué Iole. Llavors decidí oferir un sacrifici en agraïment per la seva vitòria. Per a la cerimònia, envià un dels seus homes a demanar a Deianira una túnica nova. Però Deianira, informada per l‟home que Hèracles s‟havia apoderat de Iole, sospità que la intenció del seu espòs era convertir la presonera en la seva concubina. Així doncs, impregnà amb la sang del centaure una túnica que acabava de teixir i la hi va fer arribar.

Hèracles es posà la túnica nova i es disposava a realitzar el sacrifici quan, de sobte, sentí un dolor i una escalfor molt intensos. La sang de Nessos contenia verí de l‟Hidra, perquè Hèracles hi havia untat les seves fletxes després de matar aquell monstre. El dolor arribà a ser tan insuportable que l‟heroi intentà treure‟s la túnica, però aquesta estava tan fortament agafada al cos que només aconseguia arrencar-se grans trossos de pell i de carn. Aviat quedà tot ple de nafres horroroses, i li rajava a dolls una sang que bullia i escumejava. Desesperat, es llançà a un riu; però no hi va trobar cap alleujament. En canvi, en aquell indret, des de llavors, hi ha una font termal.

Hèracles cregué que Deianira, per gelosia, li havia enviat aquella túnica mortal. Però va recordar una predicció que Zeus li havia fet temps enrere: “Cap home vivent no podrà matar Hèracles; només sucumbirà a un enemic ja mort”.

Aleshores comprengué tot el que li havia passat, i es disposà a morir. Ordenà a un dels seus fills, Hil·los, que el portés al cim del mont Eta, i que hi preparés un gran munt de troncs: una pira funerària. Això fet, Hèracles posà sobre els troncs la seva pell de lleó i s‟hi va ajeure, amb la massa com a coixí. Finalment, ordenà que encenguessin la pira. Però ningú no gosava fer-ho, fins que un noiet que passava, anomenat Filoctetes, s‟hi va oferir. Agraït, Hèracles li donà el seu arc i les seves fletxes. El foc començava a cremar la pira quan, de sobte, Zeus llançà un llamp i només hi quedà un munt de cendra.

El cos mortal d‟Hèracles s‟havia consumit; la seva ombra, segons diuen, és entre les altres incomptables ombres dels homes morts, a l‟Hades. Però la seva naturalesa immortal ascendí a l‟Olimp. Allà Atena el rebé i el presentà als altres déus, que l‟acceptaren entre ells. Hera l‟adoptà com a fill seu i li donà per esposa Hebe, filla seva i de Zeus.

LÁMINA XXXIII

LÁMINA XXXIV

LÁMINA XXXV

LÁMINA XXXVI

LÁMINA XXXVII

LÁMINA XXXVIII

LÁMINA XXXIX

LÁMINA XL

LÁMINA XLI

LÁMINA XLII

LÁMINA XLIII

LÁMINA XLIV

LÁMINA XLV

LÁMINA XLVI

LÁMINA XLVII

LÁMINA XLVIII

LÁMINA XLIX

159

54. JAUME ALMIRALL: EPÍTOMA IV (TESEU)

Els fills d‟Europa foren adoptats pel seu espòs, el rei Asterió. A la seva mort, Minos reclamà el dret al tron, adduïnt com a prova de

la seva reivindicació que els déus realitzarien qualsevol cosa que ell els demanés. En efecte, alçà un altar a Posidó ran de platja i pregà que, per al sacrifici, sorgís del mar un toro. Al moment, un esplèndid toro blanc aparegué nedant i féu cap a l‟altar. Però Minos preferí que aquell magnífic animal fos el llavorer dels seus propis ramats, i, en canvi, destinà al sacrifici un altre toro. Gràcies al prodigi, Minos sigué entronitzat com a rei. Després es casà amb Pasífae, filla d‟Hèlios236.

Ara bé, Posidó estava dolgut pel refús de Minos a oferir-li en sacrifici el toro que ell havia fet sorgir del mar, i, en ajusticiament, provocà en Pasífae una intensíssima passió per l‟animal. Per a satisfer els seus desigs va recórrer a l‟ajut de Dèdal, l‟artesà. Aquest construí una vaca de fusta, buida, recoberta amb una pell de vaca, dins la qual Pasífae podia introduir-se. L‟artefacte era deixat entre els ramats del rei, allà on pasturava el toro diví; aquest no trigà gaire a acoblar-se a Pasífae, que concebé i donà allum un ésser monstruós, de cos humà i cap de toro: Asterió, més conegut com Minotaure.

Poc abans d‟aquests fets, un fill de Minos, Androgeu, havia estat assassinat per Egeu, rei d‟Atenes. Androgeu havia participat en els Jocs atenesos i havia obtingut totes les victòries; ja fos per gelosia, o perquè el rei temia que el jove s‟aliés amb enemics seus, el féu matar. En assabentar-se‟n, Minos, que amb la seva flota dominava tot el mar Egeu, obligà els atenesos a pagar-li una compensació: cada nou anys havien d‟enviar a Creta set nois i set noies. Aquests joves eren oferts al Minotaure, que els devorava.

Però ningú no podia veure el Minotaure, ja que Minos va voler ocultar-lo a la vista de tothom a fi d‟evitar la vergonya de Pasífae. Amb aquesta finalitat, Dèdal va contruir un edifici de passadissos inextricables, en el centre del qual fou tancat el monstre.

A la ciutat d‟Atenes regnava Egeu. Tot i que havia contret matrimoni més d‟una vegada, el rei no tenia fills. Volent saber si el motiu de la

236 I germana doncs d‟Eetes i Circe.

160

seva manca de descendència era que havia ofès els déus sense adonar-se‟n, anà a consultar-ho a l‟oracle de Delfos. La resposta del déu, com sempre, fou obscura i ambígua. Tornant a Atenes, Egeu visità Piteu, rei de Tretzè237, el qual sabé interpretà les paraules de l‟oracle: no ho va revelar, però aquella nit disposà les coses de tal manera que Egeu, sense saber-ho, jagués amb la seva filla, Etra. L‟endemà, Egeu ho va comprendre tot. “Etra,” ―digué a la noia― “si el fill que has concebut és un baró, quan serà prou fort li dius que alci la gran roca que hi ha prop d‟aquest palau; si ho aconsegueix li dius que vingui a trobar-me”.

Etra tingué un baró, Teseu, que es convertí en un jove fort i valerós238. Quan la mare ho va creure oportú, féu que el noi alcés la roca, i al dessota hi aparegueren les sandàlies i l‟espasa d‟Egeu. Llavors Etra va revelar a Teseu el secret del seu naixement i el va enviar a Atenes.

Alguns diuen que el veritable pare de Teseu era Posidó, que s‟havia unit a Etra la mateixa nit que Egeu.

Camí d‟Atenes, Teseu va donar mostres de la seva força i del seu valor, eliminant un seguit de monstres i malfactors que infestaven la ruta: Perifetes, Sinis, la truja de Cromió, Esciró, Cerció i Procrustes.

Quan Egeu havia retornat a Atenes, va presentar-se-li Medea, procedent de Corint. “Egeu,” ―li digué, refiada una vegada més del seu coneixement de les plantes i dels encanteris― “si et cases amb mi, juro que tindràs fills”.

Egeu prengué Medea per esposa i aquesta li donà un fill, Mede. El dia que es presentà a palau un jove estranger, Medea sabé immediatament que es tractava d‟un fill d‟Egeu, i que tenia més dret que el seu propi fill a heretar el tron d‟Atenes. Teseu encara no s‟havia identificat, però tothom havia sentit a parlar de les seves gestes prodigioses; Egeu tenia por que no li volgués arrabassar el reialme. Medea aprofità la situació i aconsellà al rei que eliminés l‟estranger; ella mateixa barrejà una metzina mortal en el vi que Egeu oferí al nouvingut. Però just en el moment que la copa tocava els llavis del jove, Egeu reconegué la seva espasa, i, emocionat, l‟abraçà: amb el gest, la copa es vessà. El rei presentà solemnement Teseu

237 Ciutat a la riba del Peloponnés d‟enfront l‟Àtica. 238 Certament, els herois són figures civilitzadores, ja sia per sí sols o en grup.

De fet, a Teseu se li atribueix l‟haver unificat el territori de l‟Àtica, en un procés

anomenat (sinecisme, conveinatge, cohabitació), que afectà no tan sols a la polis d‟Atenes, sinó a tot el territori de l‟Àtica.

161

davant el poble, en qualitat d‟hereu. També expulsà Medea, que retornà a la Còlquida; el seu fill, Mede, s‟establí en la regió veïna, que per ell s‟anomenà Mèdia.

Quan arribà novament el temps de satisfer el tribut imposat per Minos als atenesos, Teseu s‟oferí voluntàriament a formar part del grup de

joves tramesos a Creta. El vaixell que realitzava aquella trista travessia portava sempre veles negres; però Teseu confiava que els déus li farien costat. Així, doncs, en el moment de la partida Egeu donà unes veles blanques a son fill: “En el viatge de retorn” ―digué― “hisseu aquestes veles en senyal de victòria”.

En desembarcar els atensos a Creta, Minos s‟enamorà d‟una de les noies; aquesta va demanà ajut a Teseu: “Com a fill de Posidó” ―digué― aquest a Minos “el meu deure és defensar les donzelles”.

“Si de debò ets fill de Posidó, porta‟m ara mateix això” ―replicà el rei, tot rient, mentre llançava al mar un anell―.

“No si abans no em demostreu vós que ho sou de Zeus” ―s‟exclamà Teseu.

Al mateix instant, enmig d‟un cel clar, brillà l‟esclat d‟un llamp, i se sentí el retruny furiós d‟un tro. Teseu no dubtà més i es llançà a l‟aigua. Poc després reapareixia portant l‟anell de Minos en una mà i una corona d‟or i brillants en l‟altra: Posidó, o Amfitrite, o alguna Nereida (les versions del mite divergeixen) li ho havien donat. A la vista del jove heroi, Ariadna239, una de les filles de Minos, se‟n va enamorar, i aquest amor el salvà a ell i a tots els seus companys. Aquella nit, la princessa parlà en secret a Teseu: “Si em jures que em portaràs a Atenes i em faràs la teva esposa, t‟ajudaré a matar el minotaure i a escapar de l‟illa”240.

Teseu s‟hi va comprometre solemnement. Llavors, seguint les instruccions d‟Ariadna (la qual havia demanat consell a Dèdal), lligà a la porta del Laberint l‟extrem d‟un cabdell de fil; va anar entrant, amb el cabdell sempre a la mà, fins arribar al centre de l‟edifici; allà va sorprendre el monstre dormit i el va sacrificar a Posidó. Després només va haver de cadellar novament el fil per a poder trobar la sortida; allà l‟esperava Ariadna. Amb ella i amb els seus companys, que havia alliberat, s‟embarcà després de malmetre la flota que Minos tenia ancorada al port, i fugiren.

239 Germana de Fedra, la que casarà amb Teseu après morí Hipòlita l‟amàzona. 240 També amb paraules similars Medea fa jurar Jàson a canvi del seu ajut.

162

Alguns dies més tard, la nau de Teseu arribà a l‟illa de Naxos, on feren escala. L‟endemà al matí, quan Ariadna es despertà, es trobà completament sola; a l‟horitzó, en direcció a Atenes, es perdia el vaixell... amb les veles negres.

En efecte, Teseu s‟havia oblidat d‟hissar les veles blanques de la victòria, tal com havia promès de fer al seu pare. Egeu, des del lloc més elevat de la ciutat, escrutava tot el dia l‟horitzó marí. Finalment va veure aparèixer el vaixell de Teseu: les veles negres només podien significar que el seu fill havia fracassat i que la nau tornava de buit. Aleshores Egeu perdé els sentits, i, caient daltabaix, morí. D‟altres diuen que ell mateix es va precipitar, de desesperació. Des de llavors, aquell mar porta el nom d‟Egeu.

Potser aquesta mort va ser la venjança divina per l‟abandonament d‟Ariadna. Sigui com sigui, és desconegut per què Teseu trencà el seu jurament, traí l‟amor de la noia i la deixà tota sola en una platja deserta.

En veure‟s traïda i sola, Ariadna esclatà en plors de desesperació. Però la seva condició reial i el seu orgull femení es varen acabar imposant, i aleshores començà a proferir durs retrets contra el desagraït Teseu i contra el seu innoble comportament.

La pena i la soledat d‟Ariadna, però, no van durar gaire. De seguida va atraure l‟atenció d‟un déu, Dionís, que s‟hi va presentar, escortat del seu alegre seguici de sàtirs i mènades, i la va convertir en la seva esposa. L‟obsequi nupcial de Dionís fou una preciosa corona de brillants. Més tard, aquesta corona ocupà un lloc en el cel, a l‟hemisferi boreal.

Dèdal ~‟treballat amb art‟) pertanyia al casal reial d‟Atenes. Tenia el do de la invenció i una gran habilitat en totes les arts

manuals; era, doncs, arquitecte, escultor, fuster, mecànic, manyà... Es diu que la mateixa Atena havia estat la seva mestra. Però tenia el defecte de l‟enveja. Un dels seus aprenents, el seu nebot Talos, tot i que era poc més que un infant, ja destacava també pel seu enginy i per la seva traça. Així, un dia trobà una mandíbula de serp, i, jugant jugant, s‟adonà que podia, amb ella, tallar fustetes amb un tall net i precís; va imitar-ne la forma en ferro, i vet aquí que inventà la serra. I encara, segons diuen, inventà altres coses semblants. Tothom admirava Dèdal i les seves obres; però el precoç i eixerit Talos començava així mateix a ser famós, i aquesta fama, si bé encara modesta, resultava insuportable per al seu oncle, fins al punt que la

163

gelosia el va encegar. Un dia Dèdal demanà al seu nebot que l‟acompanyés al cim de l‟acròpolis, ran de l‟escarpada roca que domina la ciutat i des d‟on es veu, a la distància, el mar. I apuntant amb el dit cap aquella direcció digué: “Observa, Talos, la munió de vaixells que surten del port o hi arriben; els mariners tenen una vida més atzarosa que la nostra, però veuen altres ciutats, coneixen els costums de tanta gent...”.

I mentre Talos mirava distret cap al sud, imaginant potser terres exòtiques, amb un ràpid moviment, Dèdal el va empènyer i el noiet caigué daltabaix i es matà.

Dèdal fou jutjat pel seu crim i condemnat a abandonar per sempre més Atenes. Aleshores es refugià a Creta i es posà al servei del rei Minos... i de Pasífae... i Ariadna. Durant aquells anys tingué, d‟una esclava, un fill, Ícar.

Quan Minos descobrí que Dèdal havia ajudat Teseu, per mitjà de la seva filla, a matar el Minotaure i fugí de Creta, ordenà que el tanquessin dins el Laberint juntament amb el seu fill. Encara que haguessin pogut escarpar-se del Laberint, ¿com fugir de l‟illa? Només Dèdal podia trobar una sortida. Amb plomes d‟ocells, subjectades amb fil i amb cera d‟abella, construí dos parells d‟ales: un per a ell i un altre per al seu fill. Quan ja tots dos les tenien ajustades als braços, va dir-li, amb emoció: “Fes-me cas, Ícar: ni volis massa baix, perquè no es mullin les plomes, ni t‟enlairis en excés, perquè el sol no fongui la cera. Segueix-me i no t‟allunyis de mi.

Però volar resultava tant plaent per a Ícar que, emocionat per haver escapat de la mort segura i després d‟una bona estona de seguir el ritme monòton de son pare, començà a donar giragonses, piruetes, vols rasants i caigudes en picat. Malauradament, el noi s‟exposà excessivament a l‟ardor del sol, de manera que la cera s‟estovà, i, amb les ales desfetes, Ícar es precipità al mar i s‟ofegà. Dèdal pogué recuperar el seu cos i l‟enterrà a l‟illa que encara du el seu nom: Icària. Després, sol i trist, continuà volant fins arribar a Càmic de Sicília, on fou acollit pel rei Còcal.

El rei Minos havia pogut refer la seva flota, i, volent venjar-se de Dèdal, recorria els mars en cerca d‟ell. Portava una closca de caragol, i,

pertot arreu per on passava, prometia un premi a qui pogués fer-hi passar un fil, sabent que només Dèdal seria capaç de fer-ho. Quan el rei Còcal de Càmic ―on també havia arribat― aconseguí fer passar el fil per la closca, Minos comprengué que Dèdal no era lluny. En

164

efecte, aquest havia suggerit al rei la manera de resoldre el problema: havia fet un petit orifici a l‟extrem de la closca, havia lligat un fil primíssim a una formiga i havia fet que aquesta recorregués les espirals del caragol fins a l‟orifici, que havia untat de mel. Minos reclamà l‟enginyós fugitiu; però fou convidat a descansar i així caigué en un parany que Dèdal li havia parat amb la complicitat de les filles de Còcal. Mentre Dèdal prenia un bany, per un sistema de canonades que l‟inventor havia creat, caigué al seu damunt un doll d‟aigua bullent, i així morí Minos.

Segons diuen, després de mort, Minos obtingué, junt amb son germà Radamantis, el privilegi d‟esdevenir jutge al reialme dels morts.

LÁMINA L

LÁMINA LI

LÁMINA LII

LÁMINA LIII

55. JAUME ALMIRALL: EPÍTOMA V (ORFEU)

Orfeu era fill d‟un rei traci anomenat Eagre i de la principal de les Muses, Cal·líope (les nou Muses eren filles de Zeus i de la titànida Mnemòsine). Orfeu era un poeta, músic i cantor extraordinari, i [en aquest sentit] mai no hi ha hagut ningú com ell. Quan, acompanyant-se de la lira o de la cítara, entonava els seus cants, tothom quedava suspès, meravellat; les bèsties salvatges es convertien en criatures manyagues; els arbres oscil·laven al seu ritme i el seguien, així com les roques.

Ja coneixem la seva participació en l‟expedició dels Argonautes; Orfeu no empunyava el rem, sinó que amb les seves melodies marcava el ritme de la voga. Gràcies a ell, com sabem, els Argonautes passaren sans i estalvis prop de les Sirenes; en un altre ocasió, calmà els ànims dels tripulants de l‟Argo, que estaven a punt de barallar-se, com passa sovint durant les llargues travessies. També gràcies al seu art excels, Orfeu apaivagà una tempesta terrible que posava en perill la nau.

Però l‟espisodi més cèlebre de la vida d‟Orfeu és el seu amor per Eurídice, la seva esposa. Aquesta, un dia fou vista per Euristeu, fill d‟una nimfa i d‟un déu-riu, el qual intentà abusar d‟ella. En la seva fugida, Eurídice trepitjà inadvertidament una serp, i aquesta la va picar al peu, causant-li la mort. L‟amor d‟Orfeu per la seva esposa era tan gran que no tingué cap por de baixar a l‟Hades per rescatar-la; hi descendí per una de les obertures de la terra que hi condueixen, sense témer la foscor ni el que li pogués passar a ell. En arribar a la llacuna Estígia, amb la seva música captivà el barquer, Caront, que acceptà de traslladar-lo a l‟altra riba; allà silencià els furiosos lladrucs de Cérber, que el va seguir, mansoi, bellugant la cua. Fins i tot els famosos condemnats ―Ixíon, Tàntal, Sísif, les Danaides― suspengueren l‟execució dels seus eterns turments per tal de sentir la meravellosa música d‟Orfeu. Finalment, fins i tot el cruel Hades acceptà que Orfeu retornés a la llum i a la vida la seva esposa: “Només et poso una condició” ―li digué, però, quan els esposos ja anaven a abraçar-se emocionats― “tu caminaràs al davant, i ella et seguirà, però no et podràs girar a mirar-la fins que no sereu en el món de dalt”.

Amb una alegria indescriptible, Orfeu inicià el camí. Però durant la llarga ascensió, enmig d‟un silenci aclaparador, la inquietud devia anar guanyant el seu cor: quan una tènue claror, en la llunyania, anunciava la proximitat del final, Orfeu es girà amb ulls plens de

170

delit. A l‟instant, Eurídice desaparegué engolida de nou cap al fons de la foscor, ara per sempre.

Hi ha diferents versions sobre la mort d‟Orfeu, però en totes elles el gran músic mor violentament. Diuen que les Mènades, seguidores de Dionís, el mataren, per algun motiu. Segons altres, foren les dones de Tràcia, enfurismades amb Orfeu, que, malgrat el molt temps transcorregut, no oblidava la seva esposa morta i no volia saber res de cap altra dona. Sigui com sigui, el seu cos sigué trossejat, i el cap i la lira foren llançats a un riu241; emportats pel corrent, arribaren a l‟illa de Lesbos, on els habitants els sepultaren piadosament. Per això, deien, a Lesbos sempre hi va haver grans poetes.


Peleu es casà amb Polidora, filla de Perieres, de la qual tingué nominalment Menesti, fill del riu Esperqueu. Després es casà amb Tetis, filla de Nereu, pel matrimoni de la qual havien rivalitzat Zeus i Posidó; però havent vaticinat Temis que el fill que nasqués d‟ella seria més poderós que no son pare, hi renunciaren. Alguns afirmen que, quan Zeus es disposava a unir-se amb ella, Prometeu anuncià que el fill que tindria amb ella senyorejaria el cel. Però n‟hi ha que diuen que fou Tetis qui no volgué unir-se amb Zeus, per tal com

241 El riu Ebros, segons diuen.

171

havia estat criada per Hera, i que Zeus, portat per l‟enuig, volgué que s‟unís amb un mortal. Aleshores, seguint el consell de Quiró que l‟atrapés i l‟aferrés encara que ella anés canviant de forma, esperà el moment que pogué capturar-la, i, encara que adés es tornà foc, adés aigua, adés animal salvatge, no la deixà anar fins que no veié que prenia la seva forma primitiva242. Es casà amb ella al Pèlion, i allà els déus, que participaren al banquet, celebraren les noces amb cants. A més, Quiró donà a Peleu una llança de freixe, i Posidó els cavalls Bali i Xantos: aquests eren immortals.

Quan Tetis tingué de Peleu un infant, com que volia fer-lo immortal, d‟amagat de Peleu, ocultant-lo de nit dins el foc, eliminava allò que en ell era del pare, i de dia el fregava amb ambrosia. Però Peleu es posà a espiar, i en veure el nen que es debatia sobre el foc esclafí un crit; aleshores Tetis, trobant-se sense poder portar a terme el seu propòsit, abandonà, infant encara, el seu fill i se n‟anà amb les Nereides. Peleu confià el seu fill a Quiró. Aquest se‟n féu càrrec i el nodria amb entranyes de lleons i de senglars i amb medul·les d‟óssos, i l‟anomenà Aquil·leu (abans es deia Ligíron) pel fet que els seus llavis no havien tocat el pit de la mare243.

(...) Quan Aquil·leu arribà a l‟edat de nou anys, com que Calcant deia que sense ell Troia no seria presa, Tetis, que sabia que si participava a l‟expedició havia de morir, el dissimulà amb roba de dona i el posà sota la protecció de Licomedes com si fos una donzella244. I mentre es criava allà tingué relacions amb Deidamia, filla de Licomedes, i tingué un fill, Pirrus, que després fou anomenat Neoptòlem. Però Odisseu, buscant prop de Licomedes Aquil·leu, que havia estat denunciat, el descobrí tot valent-se d‟una trompeta245. I d‟aquesta manera anà a Troia.


242 En efecte, els déus aquàtics posseeixen la virtut de transmutar-se. Així Pro-

teu o Nereu, per exemple. 243 En efecte, Aquileu vindria a significar (sense) (llavis). 244 Mentre Aquiles estava en la cort de Licomedes, fet passar per dona, rebia el

nom de Pirra („la de cabell roig‟). Tanmateix el seu fill primer s‟anomenaria Pirrus, després però Neoptòlem.

245 De fet, Odisseu féu sonar la trompeta com alarma de guerra, i aleshores Aquil·leu es despullà dels vestits femenins i acudí ràpidament a la crida: així fou descobert.

172

Aquil·leu, indignat, no prenia part en la guerra, a causa de Briseida, la filla del sacerdot Crises. Els bàrbars, encoratjats per això, es llançaren a l‟atac fora de la ciutat. (...).

Els grecs, per protegir les naus, feren un mur i un fossat, i durant la batalla que es produí en el pla els troians perseguiren els grecs fins al mur. Aquestes enviaren davant Aquil·leu, en qualitat d‟ambaixadors, Odisseu, Fènix i Aiant, demanant-li que s‟afegís a la lluita i prometent-li Briseida i altres obsequis. (...).

En ser de dia es produí una lluita aferrissada; resultaren ferits Agamèmnon, Diomedes, Odisseu, Eurípil, Macàon, i els grecs emprengueren la retirada, i Hèctor obrí una bretxa en el mur i penetrà dins, i, quan Aiant reculà, calà foc a les naus.

Però quan Aquil·leu veié que la nau de Protesilau cremava, deixà sortir Pàtrocle, amb els Mirmídons, després d‟armar-lo amb les seves pròpies armes i de donar-li els seus cavalls. En veure‟l, els troians, creient que era Aquil·leu, es donaren a la fuga. Ell els perseguí fins al mur i en matà molts, entre els quals Sarpèdon, fill de Zeus, però també fou mort per Hèctor, després d‟ésser ferit primer per Euforb. Es produí una lluita aferrissada entorn el cadàver, i Aiant, amb penes i treballs, amb un valor excepcional, rescatà el cos. Aquil·leu posà fi a la seva còlera i recuperà Briseida. I havent-li estat tramès per Hefest un equip complert, s‟armà i sortí a combatre, i perseguí els troians en massa fins a l‟Escamandre, i allà en matà molts, i entre ells occí Asteropeu, fill de Pelègon, fill del riu Axi; i el riu se li llança al damunt, furiós. Ara bé, Hefest li eixugà els corrents després de perseguir-lo amb una gran flama. Pel que fa a Aquil·leu, matà Hèctor en combat singular, i després de lligar-se‟l al carro pels turmells, se n‟anà, arrossegant-lo, cap a les naus. I després d‟enterrar Pàtrocle, organitzà a honor seu una competició, en la qual Diomedes vencé en la cursa de carros, Epeu en el pugilat, i Aiant i Odisseu en la lluita. Després de la competició, Príam es presentà davant Aquil·leu i rescatà el cos d‟Hèctor i l‟enterrà.

Pentesilea, filla d‟Otrere i d‟Ares, matà involuntàriament Hipòlita i fou purificada per Príam. En el curs del combat en matà molts, entre els quals Macàon; més endavant, al seu torn, morí a mans d‟Aquil·les, el qual s‟enamorà de l‟amàzona després de la seva mort, i matà Tersites perquè es burlava d‟ell. (...).

Mèmnon, fill de Titonus i de l‟Aurora, es presentà a Troia amb un gran contingent d‟etíops, contra els grecs, i matà molts dels grecs, entre els quals destaca Antíloc; a ell el matà Aquil·les. Aquest, a més,

173

perseguí els troians, i davant les portes Escees l‟encertà, al turmell, una fletxa llançada per Alexandre i per Apol·lo. En la lluita que es produí entorn del seu cadàver, Aiant matà Glauc i féu portar les armes cap a les naus, i mentre Aias carregant-se el cos travessava entremig dels combatents sota una pluja de projectils, Odisseu lluitava amb els que l‟atacaven. Amb la mort d‟Aquil·les, la desgràcia aclaparà l‟exèrcit. A ell l‟enterraren a l‟Illa Blanca amb Pàtrocle, barrejant tots junts els ossos de l‟un i l‟altre. Diuen, d‟altra banda, que, després de la seva mort, Aquil·leu habità a les Illes dels Benaurats tenint per companya Medea. (...) Les seves armes foren el premi de la victòria per al més valent, i es presentaren a la competició Aiant i Odisseu. Aiant, trasbalsat per la decepció, maquinà un atac nocturn contra l‟exèrcit, i heus aquí que Atena li provocà un accés de bogeria i el dirigí, l‟espasa en puny, cap als ramats; ell, presa de bogeria, matà el bestiar i els pastors ensems, cregut que eren els aqueus. Més tard, tornat en raó, acabà suïcidant-se.

APOL·LODOR . Traducció de JAUME

ALMIRALL.

EXCERPTA

Se‟n diu „mitologia‟ tant al fet de donar raó dels mites com al con-junt de mites en si, i el concepte pròpiament s‟engiponà amb Plató246. A Grècia, el mite posseïa una vessant religiosa, política, popular, artís-tica, festiva i familiar, era de tipus eminentment oral i en vers, si bé després, en èpoques tardorenques, els mites serien escrits en prosa també. Qui primer prova de literalitzar el enorme cúmul preexistent de mites fou Hesíode247, sobretot a la seva petita obra anomenada

, però de fet no aconseguí encaixar la immensitat potser inabordable de genealogies i successions, si més no, en les obres que del poeta es conserven. Bastant més tard, potser al s.II d.C., ho inten-tà Apol·lodor248, i certament el títol de la seva obra ja revela de quina manera fou escrita: és al cap i a la fi una compilació en prosa de textos antics.

Una de les moltes finalitats dels mites és que els vailets aprenguin a sobreviure i a comportar-se, tant a la ciutat com al camp, però tam-bé s‟hi barregen altres ensenyances més o menys pregones. Un altre característica del mite és que en aquest els noms propis són ben co-neguts, i també ocorre el mateix en la llegenda, en canvi, en la resta

246 Plató d‟Atenes, epítet d‟Aristòcles (428 – 347 a.C.). Noble atenès dedicat a

la dramatúrgia filosòfica; junt amb Xenofont, ell fou l‟amant més esponerós de Sòcrates. Es diu, amb raó, que tota la literatura filosòfica són notes a peu de pàgina de l‟obra de Plató: en efecte, ell sapigué sintetitzar totes les corrents filosòfiques i teològiques del seu temps, i, a més, posar-les en conflicte a través dels .

247 Hesíode (s.VIII a.C.). Poeta èpic grec. Composà amb factura sublimme, entre altres obres menors, la bo i sistematitzant en una sola les múltiples tradicions orals cosmogòniques, teogòniques i antropogòniques, i bo i mostrant les costums d‟un home decent i de bé respecte de la labor i les estacions.

248 Apol·lodor (s.II d.C.?). Nom atribuït a l‟autor de la obra genealògica anome-nada composició que enllaça la major part dels mites i llegendes gregues. D‟Apol·lodor, però, res se‟n sap, fora de que potser visqué sobre el segle II d.C.

176

de gèneres, com el conte o la faula, no té perquè ser així249. També se sap que les epopeies i narracions èpiques són el resultat de la poetit-zació de contalles populars agrícoles, molts cops universals; per exemple, se sap que l‟episodi entre Odisseu i Polifem és narrat en contes i rondalles de tot el mon, abans potser de la composició de la

. En els mites hi és present també el recurs de la metàfora251, i no

s‟ha de pensar que són simplement descriptius. A més, els mites grecs es presten a moltes variants sobre el mateix tema, i els personatges no són de característiques simples, ni psicològiques ni formals, de mane-ra que sempre plantegen un o varis dilemes252.

La literatura antiga s‟ha conservat en rotllos („uolumena‟ del verb llatí „uoluo‟~ enrotllar) de papir, comerç del qual era primer molt important entre Egipte i Fenícia (ciutat de Biblos), però la guerra entre els diadocs hel·lenistes d‟Egipte i Síria esperonà la producció massiva de pergamins (còdex), de manera que aquest format acabaria substituint l‟ús del papir.

Pel que fa a Hesíode, aquest, per tal de sistematitzar la genealo-gia, recorre a els contrastos entre forces primàries o abstraccions in-tel·lectuals (Caos-Zeus; Gea-Úranos) les semblances (Érebos-Nicte; Èter-Hemera), les etimologies (Afrodita-Hades), i també recorre a criteris numerològics (6 Titans i 6 Titànides; 3 Hecatonquirs i 3 Ci-clops). Segons mantenen alguns xenòfils, la successió d‟Úranos, Cro-nos i Zeus prové de fonts orientals (i com no!) com babilònies, hiti-tes, hurrites, i demés (apa aquí!), potser perquè veuen impossible que certes estructures mítiques, com les lluites de sobirania, siguin univer-sals.

Al Hebreu també hi ha relatada la cosmogonia i l‟antropogonia, però en canvi no hi ha cap teogonia, perquè Yahvé és preexistent a tota creació. A més l‟ésser humà dona sentit a tota la

249 No obstant això, hi ha vegades que en el conte o la faula intervenen perso-

natges mítics o llegendaris com, per exemple, en la faula d‟Ares i Afrodita cantada per Demòdoc a la .

250 Abans no se sap, perquè la fou composta primer oralment. 251 Aquesta abundant presència de la metàfora en el mite donarà peu a moltes

exègesis, de tal manera que aquesta pràctica rebrà el nom d‟hermenèutica. 252 Dilemes a vegades irresolubles, igual que passaria més tard a la tragèdia.

177

creació, a diferència del que ocorre en els mites grecs, en els que l‟humà és una part més de la creació. No obstant això, cap poeta an-tic nega que els déus olímpics fossin preexistents (en potència), senzi-llament es dediquen a explicar la seva aparició en acte: els hebreus hauran d‟esperar dos mil·lenis per trobar un testimoni d‟encarnació del seu déu en acte, i no tan sols en potència, amb la figura del gali-leu.

La democràcia Atenesa decidí fer el Partenó com a commemora-ció de la victòria contra els perses o medes: tant a l‟escena escultòrica de la centauromàquia com en l‟amazonamàquia apareix Teseu, que representa Atenes lluitant contra els monstruosos bàrbars; també en la gigantomàquia, els gegants representen d‟alguna manera els medes, que volen imposar un ordre diferent a l‟establert sota justícia. Així doncs, tot aquesta labor arquitectònica, força comú a l‟època, eviden-cia fins a quin punt el mite era necessari per a la ciutat, i també quina era la influència en cadascun dels habitants de la polis; certament, deixant a part Homer253, que trascendeix la polis, i a Hesíode, que fou un magnífic sistematitzador, l‟ade normalment es veia dins de l‟àmbit de la polis, car formava part d‟ella, i la representació dels mi-tes variaven, potser lleument, segons fos la situació on es trobava la polis. En aquest sentit, els mites i la seva representació servien, en certa manera, com a propaganda política i cultural devers a les altres polis i a les altres nacions; així, mitificant la seva victòria contra els medes, els atenesos formaven part del mite i el revigoritzaven.

En quant a Prometeu cal ressenyar que és un mediador entre l‟esfera divina i la humana, i sembla que les seves accions pretenen disminuir el poder i la glòria de Zeus. Per començar, el domini del foc és allò que diferencia a l‟home de la resta d‟animals: aquest és el „foc tècnic‟ (el foc d‟Hefest i Atena), però també hi ha un foc diví (el foc de Zeus); doncs bé, quan el foc tècnic arriba a poder dels hu-mans, gràcies a la donació de Prometeu, és allò que els constitueix en

253 Homer de Quíos (s.XII-VIII a.C.). Nom amb el qual s‟identifica l‟aede que

posà per escrit dues llegendes de tradició oral així com un bon grapat d‟himnes, sempre en hexàmetres i que provenien de molts segles enrere. Les seves dues grans obres èpiques tingueren una repercussió en l‟esdevenir dels temps completament insondable.

178

éssers diferents tant respecte dels déus com respecte dels animals, i determina a partir d‟aleshores la relació dels humans amb els déus.

Aquesta donació del foc comportà que Prometeu fos encadenat al mont Caucas, si bé après fou alliberat per Hèracles a instàncies del propi Zeus, car ell coneixia quin era el perill que amenaçava el seu tron, sabent-ho Zeus, bescanvià deslliurar Prometeu a canvi de saber quin era el perill que l‟amenaçava: aquest era que de Metis li naixeria Atena primer, però després un fill que seria més poderós que ell ma-teix. Així doncs, la solució per Zeus fou engolir Metis. No obstant, com que Zeus havia jurat per la llacuna Estígia que no deslliuraria jamai a Prometeu, li feu dur un anell fet de pedra del mont Caucas, doncs d‟altra manera Zeus havia d‟abandonar l‟Olimp per espai de deu anys.

D‟altra banda, és curiós observar com tots els fills de Jàpet (els Ja-petònides) acaben essent bandejats arreu del món: Atlas a l‟extrem occidental, on sosté el cel vora el jardí de les Hespèrides, Prometeu a l‟extrem oriental estintolat al Caucas; Meneci resta a l‟extrem més profund de l‟Èreb, i Epimeteu, tot i quedar damunt la terra, rebrà el càstig de conviure amb una dóna, de la qual la raça dels barons254 (descendents d‟Epimeteu) no podrà deslliurar-se mai.

L‟origen d‟aquest càstig a Prometeu s‟origina per l‟engany que aquest volgué fer empassar a Zeus. Els „mitemes‟ o les fases que constitueixen el mite son les següents:

I. Homes i déus es troben a Mecone distingint-se uns d‟altres255: se suposa que Zeus, après d‟haver-los creat, procedia a repartir les prerrogatives de cadascú.

II. Aleshores Prometeu decideix repartir un bou (potser per tal de decidir així qui s‟enduia el ser mortal, com quan hom llença una moneda a l‟aire).

III. Prometeu fa la partició amb engany: per una banda amaga allò poc ape-titós (els ossos) amb una capa de greix suculent, i amaga l‟aliment (carn i vísceres) amb allò menys apetitós (estómac).

254 D‟Epimeteu i Pandora naixerà Pirra, que casarà amb Deucalió (fill de Pro-

meteu i Clímene) i donarà la primera descendència d‟humans a partir de les pedres. 255 Εn efecte, això sembla dir Hesíode al referir que

tot i que podria voler dir

.

179

IV. Prometeu ofereix a Zeus la part més lletja, però que en realitat du la carn a dins, potser perquè sabia que si menjava la carn Zeus es faria mortal i així ell podia succeir-lo en el tron del cosmos.

V. Zeus reprova a Prometeu per haver fet la partició amb injustícia. VI. Prometeu, doncs, li ofereix a Zeus escollir entre les dues particions. VII. Zeus, coneixent l‟engany, no agafa la part que du la carn, sinó la que du

els ossos, potser per evitar així convertir-se en mortal256. VIII. Quan Zeus descobreix que efectivament Prometeu el volia enganyar

per destronar-lo, s‟enfurisma. IX. Zeus, a més de fer mortals als humans, els hi retira la capacitat de pro-

duir foc. X. Prometeu roba el foc a Zeus i l‟atorga als humans. XI. Zeus atorga a Epimeteu Pandora: hermosa per fora, funesta per dins. XII. Zeus condemna a Prometeu a restar estintolat al Caucas, on un àliga li

rossega el fetge durant el dia, que se li regenera durant la nit257.

Per un altre banda, es diu que de la sang de Prometeu vessada a terra, durant la tortura que Zeus li imposà de patir, naixé una planta anomenada „colquicina‟, la qual serveix per tractar afeccions reumàti-ques i que Jàson usaria.

El nom de Pandora es pot entendre com „la que rebé dons de tots‟ (per fer-la enganyosa als barons) o bé com „tots els bens‟ (en tant que Pandora s‟identifica amb la potència generadora de vida); de fet, alguns autors es refereixen a Pandora amb el nom

d‟Anesidora ~ „la que afluixa els regals‟). Sembla ser que el d‟Èsquil formava part

d‟una tetralogia formada per aquesta darrera, més i una obra satírica que la completava ano-

menada si bé tan sols ha perviscut la tragèdia .

Hi ha versions que fins i tot fan a Prometeu creador de l‟ésser humà (vegis Apol·lodor, text 40 de la present edició).

En quant a la mitologia com a ciència cal dir que els primers en cercar sentit als mites, com si no fossin grecs, varen ser els propis

256 Així és que els antics grecs commemoren aquest moment, cremant els ossos

i el greix per a Zeus, corresponent a la part que el déu escollí per lliurar-se de l‟engany de Prometeu, mentre que ells es queden amb l‟estòmac, la pell, les vísceres i la carn (símbol de la mortalitat). D‟aleshores ençà els homes necessitarien per viure la carn del sacrifici sagnant i la dona per procrear i no desapareixer.

257 El càstig etern per a Prometeu és equivalent al càstig etern per als homes.

180

grecs; i no en època decadent, com podria pensar-se, sinó ja en plena antiguitat. Per tant, és cert que els grecs practicaven una profunda reflexió sobre els seus propis mites. Així doncs, es pot dir que la mi-tografia i la mitologia són igualment antigues.

En efecte, davant dels mites els grecs els referien senzillament o bé els feien objecte d‟anàlisis. Alhora, quan feien anàlisis crític podien posicionar-se de dues maneres: o bé defugien directament la credibili-tat dels mites, o bé interpretaven significats ocults tot raonant-los.

Entre aquests que rebutgen la tradició mitogràfica es troba Xenò-fanes258 de Colofó (s.VI a.C.), que blasma dels déus tal i com els pre-sentaven Homer i Hesíode, potser sense entendre el aquests grans poetes varen dir respecte dels déus. En canvi, entre aquells que pre-tenien interpretar la mitografia s‟hi troba Heràclit259 (s.I a.C. ó I d.C.), que pertany decididament a l‟escola al·legòrica. Aquesta escola tenia com a ús habitual les referències para-etimològiques (que no pseudo-etimològiques). Dins d‟aquesta escola potser caldria citar també a Evèmer260 de Messina, qui engiponà un corrent interpretatiu propi donant-li nom: l‟evemerisme. Evèmer serví a la cort macedò-nica après de la mort d‟Alexandre III261, de manera que cal situar-lo en el context d‟aquesta pertorbada època: el defalliment del sistema de polis a favor del sistema constituït per cosmòpolis, i el subsegüent sorgiment de l‟imperialisme, que de primer seria feudal i després in-dustrial. A més, en el temps d‟Evèmer, naixè el gènere de la novel·la, potser a causa de l‟exaltació dels sobirans, que es creien déus, en el que era una pràctica pròpia d‟orient. Es veu que Evèmer escrigué una

258 Xenòfanes de Colofó (c.570-c.480 a.C.). Filòsof grec influit per l‟escola de

Milet. Defensà l‟origen natural de totes les criatures, criticà algunes creencies mito-lògiques i la preferència de la cultura física respecte de la cultura intel·lectual.

259 Heràclit „l‟alegorista‟ (s.I d.C.?). Exegeta grec, escrigué unes una obra apologètica on mitjant el mètode hermenèutic pretén explicar

aparents incorreccions morals, històriques o físiques del text homèric. 260 Evèmer de Mesina (s.IV a.C.). Filòsof grec. Mantení la teoria de que els

déus son una magnificació de figures històriques relevants. 261 Alexandre III „el Magne‟ (356-323 a.C.). Tirà macedoni que, impulsat per la

voràgine imperialista nascuda al sí de les Guerres Mèdiques (s.V a.C.), primer, i al sí de la guerra del Peloponnès, després, conquerí tot el territori que pogué fins que la mort el deturà: massa tard, doncs Alexandre no tingué mai prou seny per preveure els desordres que aquest fet comportaria.

181

novel·la on el protagonista, com Alexandre, arriba fins a la fi del món conegut, on troba una „escripció sagrada‟ que parla d‟antic reis i les seves gestes, els noms dels quals eren Úranos, Cronos i Zeus. De fet, Evèmer amb aquest relat volia fer la gara-gara a Cassandre, dia-doc de la cort de Macedònia, doncs a partir d‟Alexandre els diadocs, convertits ja en emperadors, començaren a identificar-se amb una divinitat a l‟estil oriental. Aquesta pseudo-teoria d‟Evèmer tingué molta difusió, i l‟autor messiànic Lactanci262 l‟aprofità vilment per desprestigiar la pietat tradicional pagana.

A més, cal considerar la incidència de la etimologia en la interpre-tació dels mites, sobretot pel que fa als noms propis, fet el qual es produeix desde l‟antigor.

El comparativisme, sistematitzat per Max Müller263, fa ús de la lingüística comparada, que sorgí arrel del coneixement del sànscrit per part dels europeus de finals del s.XVIII i principis del s.XIX. Això succeí en primera instància gràcies a les investigacions del brità-nic William Jones264, i en segon lloc gràcies a la relació de l‟imperi britànic amb la colònia de l‟Índia. En efecte, fou W. Jones qui prime-rament formulà la teoria de les famílies indo-àries, o indoeuropees, o indogermàniques. Aquesta teoria lingüística comporta la hipòtesi sobre la existència d‟un poble ari, amb la seva pròpia cultura i mites.

Així doncs, el que fa M. Müller és prendre com a referent aquesta suposada cultura, i treballar tot comparant els relats de tradició clàssi-ca amb els textos religiosos escrits en sànscrit: els . Müller era alemany, però exercí càtedra de Filologia Comparada a Anglaterra; ell, emperò, estudiava sobretot el sànscrit, i investigant els des-

262 Llucià Celi Firmià Lactanci (c.245-c.325 d.C.). Escriptor llatí i apologeta

judeo-cristià, nascut a l‟África septentrional, deixeble de rètor africà Arnobi. 263 Friedrich Maximilian Mueller, conegut com „Max Müller’ (1823-1900). Filò-

leg, hindòleg, mitòleg i orientalista alemany, fundador de la Mitologia Comparada. 264 William Jones (1675 – 1749). Jurista britànic que identificà per primera ve-

gada la família de les llengües indoeuropees, atès advertí similituts entre quatre dels idiomes més antics coneguts en el seu temps, o sia: el sànscrit, el grec, el llatí i el persa. Així doncs, l‟indoeuropeu ha acabat per datar-se cap a l‟any 3000 a.C., en el ben entès que cap al 2000 a.C. ja es troben trets de diferenciació notables entre les llengües nascudes del mateix. A més, Sir William Jones fou un matemàtico famós per ser el primer en emprar el símbol π com a representació de la constant 3,14159 26535... , que posteriorment Euler popularizà.

182

cobrí el nom „Dyaus pitá‟, que es referia al déu suprem del panteó hindú; de fet, en sànscrit el mot „diut‟ significa „claror diurna‟, „èter‟, i

així descobrí el significat del grec o el del „Diespiter-Iuppiter‟ llatí. Müller creia tanmateix que els noms dels déus prove-nien d‟expressions de fenomens naturals, en especial de fenomens metereològics, que els aris contemplaven, i que en un principi se‟ls explicaven els uns als altres de forma poètica i plena de metàfores. Aleshores, amb el decurs del temps, segons l‟estudiós alemany, es perdé el referent de totes aquelles metàfores que explicaven els fe-nomens naturals, i per tal de retrobar-ne el sentit original els aris cre-aren els noms referits ja a déus i a herois i, per tant, els mites.

Aquesta hipòtesi, però, implicava que tot mite tingués com a arrel un fenomen atmosfèric, el qual resulta menystenir massa la capacitat intelectual i contemplativa dels antics aris. De fet, s‟ha dit que darrera d‟aquestes interpretacions simplistes de Müller hi ha una reacció en contra de l‟adveniment de la era industrial i la burgesia modernista, de manera que Müller imaginà un poble indo-ari ―origen comú d‟Occident i de l‟Índia colonial que ell tant bé coneixia― que visqué en un estat de puresa, el qual encara romandria, en certs aspectes, en l‟humà occidental i indi, i, més concretament, en els seus mites.

Doncs bé, així com Müller usava com a element bàsic del seu anàlisi l‟etimologia i la lingüística, i un estat innocent de l‟ésser humà, en canvi, un altre comparativista, l‟anglés James Frazer265, usà l‟antropologia i l‟etiologia, i postulà que en un principi l‟ésser humà era del tot salvatge, potser molt influenciat per la nova corrent evolu-cionista, que C. Darwin266 sistematitzà al 1859. En la seva obra cul-minant J. Frazer recopila una quantitat ingent d‟informació on compara ritus, mites, institucions, etc. d‟arreu.

265 James George Frazer (1854-1941). Antropòleg britànic, especialista en

l‟estudi de les regions usant el mètode comparatiu. Autor de y entre altres obres.

266 Charles Robert Darwin (1809-1882). Naturalista britànic, sistematitzador de la teoria de la evolució de les espècies biològiques. A 1859 publicà les seves idees en un llibre intitulat On the Origin of Species by Means of Natural Selection, on s‟explica la aparició de noves espècies i la desaparició de les antigues com a conse-qüència de la selecció natural.

183

També dins del comparativisme cal citar a Tylor267, qui postulà que l‟ésser humà, en el seu sentit religiós, evolucionà de l‟animisme (potències naturals immanents) al politeisme (potències naturals indi-viduades) i d‟aquest al monoteisme, entès com a culminació evoluti-va, en el que era una interpretació clarament judeo-messiànica. No obstant, també Frazer féu una interpretació evolutiva en el mateix sentit, però en comptes de „Animisme-Politeisme-Monoteisme‟, els elements constitutius eren „Màgia-Religió-Ciència‟, com si aquests tres mètodes de interacció amb la natura no fossin compatibles entre sí. Ara bé, tot i que Frazer recopilà una ingent informació d‟arreu, cregué indentificar certs trets comuns que es troben condensats com a fonament en l‟estrat primari dels mites. És a dir, Frazer pretenia trobar el relat original, prototípic, primitiu a partir de la multiplicitat de relats (variants) d‟un mateix mite; per això el que fa és identificar en el relat elements que sobtin, per tal d‟averiguar si també es troben en altres versions del relat, en segon lloc es dedicava a recopilar totes les variants possibles que duen aquest tret peculiar, i, en tercer lloc, intentava trobar l‟explicació del fet rar que donés un sentit global al mite. De fet, tot i que aquest mètode era més sòlid que el de Müller, no obstant sembla prejutjar que hi ha d‟haver un tret especial o rar, i, tanmateix, que la diversitat de relats són certament „variants‟ d‟un relat prototípic.

Fora com fos, el cas és que el comparativisme integra diverses tendències d‟investigació, que van des dels inicis de M. Müller (comparativista lingüístic) fins a la culminació i l‟extasi erudit de J. Frazer (comparativista antropològic). A més, tant el comparativisme com el psicologisme es nodreixen i es justifiquen amb la teoria evolu-cionista de Darwin, de manera que l‟evolució afectaria també a l‟antropologia, segons Frazer, resumida en l‟evolució „Màgia-Religió-Ciència‟ explicada sota una lògica racionalista (és més, positivista), que segons aquests erudits explicaria la presumpte ingenuitat dels ritus i mites antics268. Aquest pensament comportaria la justificació

267 Edward Burnett Tylor (1832-1917). Antropòleg britànic, fundador de la te-

oria de l‟animisme. Estudià l‟etnografia de Mèxic. 268 Certament, Frazer creia que al llarg d‟aquestes tres etapes l‟home sempre es

guia per la pulsió de supervivència, tal i com si fos un estòmac pensant, de manera que tot allò que l‟homa fa es funcional. Aquesta premisa, en efecte, suposa una

184

del colonialisme imperial i els enormes privilegis de les classes altes respecte de les baixes: els europeus havien assolit la ciència, mentre que la resta de pobles encara vivien en la màgia, o com a molt en la religió; així doncs, i atesa la teoria evolucionista, els pobles més evo-lucionats podien i devien en certa manera imperar sobre la resta, i això, per tal de millorar l‟espècie humana.

ESQUEMA COMPARATIVISTA ESQUEMA ESTRUCTURALISTA

(tipus arrel-arquetípic) J. Frazer (tipus malla-interactiu) N. Troubetzkoy

ESQUEMA GENEALOGISTA

(tipus procreatiu) M. J. Pagà

insalvable limitació en la comprensió dels mites, la qual en certa mesura serà supe-rada per la línia interpretativa del psicoanàlisis (S. Freud).

185

De tota manera, la tècnica d‟anàlisi segons la qual en tot mite hi ha

un sol arquetip, en efecte, fou rebatuda per l‟estructuralisme, primer de la ma de Troubetzkoy269, el qual, a diferència de Frazer (que pos-tulava una evolució mitològica divergent a partir d‟un sol arquetip), postulà una evolució de la contalla mitjançant convergències i influ-ències entre uns elements i altris dels mites.

Per tant, si bé el comparativisme no resulta definitiu, sens dubte ha acabat pervivint com a una eina més d‟investigacio mitològica, la qual en efecte ha estat usada pels subsegüents mitòlegs i altres estu-diosos d‟altres camps, com ho féu per exemple el psicoanalista Sig-mund Freud270, el qual arrel d‟haver contactat amb l‟hipnotista Charcot271 a Paris, descobrí que en l‟hipnotisme i el que l‟envolta hi és la clau per desenvolupar el psicoanàlisi, on el centre de l‟activitat no és en qui atèn, sinó en el pacient, que actúa per guarir-se a sí ma-teix. En efecte, en el mètode del psicoanálisi importa tant allò que diu el pacient com allò que no diu, i en especial pren especial relevància la interpretació dels somnis (que aplicava als casos de neurosi i histè-ria), i la repressió dels records, que segons Freud són la causa de l‟aparició de traumes psicològics. Tanmateix, sistematitzà diverses etapes de la vida d‟un ésser humà: la Autoeròtica, fins als 3 anys (du-rant la qual l‟infant no exterioritza la necessitat de plaer), la Edípica, entre els 3 i els 7 anys (quan l‟infant mascle pren la mare com a ob-

269 N. Troubetzkoy (1890 – 1938). Lingüista i fonòleg rus. 270 Sigmund Freud (1856-1939). Neuròleg austríac fundador del psicoanàlisi.

Deixeble de Meynert i de Charcot, col·laborà amb Breuer en l‟estudi de la histèria. Convencut de la importància de la sexualitat infantil, desenvolupà el mètode psico-analític fundat en la tècnica de la „lliure asociació‟ (?), extenent el domini de la psi-cologia al terreny de l‟inconscient. Fundà la Societat Psicoanalítica de Viena (1908).

271 Jean-Martin Charcot (1867-1936). Metge francès, un dels fundadors de la moderna neurologia. Realitzà importants estudis sobre la histèria i la hipnosis, la ataxia locomotora, la localització cerebral, etc. Com internista investigà les enfer-metats senils i cròniques, la patologia del ronyó, la tuberculosi, etc. Tingué com a deixebles a Freud i a Babinski.

186

jecte del seu desig eròtic, mentre que desarrolla envers el pare una barreja de por i d‟odi, i un cert desig d‟emmascular-lo)272, un altre etapa que ell anomenà de Latència (en tant que aquestos desigs en-vers els genitors són reprimits) i una darrera que és la Maduració, on aquells desitjos han estat superats.

Doncs bé, el doctor Freud equiparava l‟etapa de l‟Autoeròtica amb l‟etapa primitiva de l‟ésser humà, en la qual també hi feia corres-pondre tant els mites com els somnis; per tant, com que els mites pertanyen, segons deia, a aquest estadi de subconsciència, servirien per tal d‟entendre i interpretar el subconscient o „psyche‟, segons li agradava dir. En aquest sentit, per a Freud, qualsevol entrada, fines-tra o obertura que aparegués en un somni havia de ser relacionada amb el sexe femení, mentre que qualsevol espasa, punyal, flamarada o element punxagut corresponia al sexe masculí.

En el camp de la mitologia, segons Freud els mites serien mani-festacions de pors i angoixes reprimides per tot un poble. Per tant, en un mite com el de Prometeu, la canyaferla representaria el penis, i el càstig que rep de Zeus (l‟aliga que li devora el fetge), seria el símbol de la castració dels instints que es regeneren infinitament273.

Així doncs, per a Freud el mite de Prometeu ve a dir que per tal de mantenir la civilització han de ser extirpades les baixes passions (els instints), de manera que com més elevat sia el grau de civilització més gran és la repressió de la libido: és així com, segons ell, s‟assoleix la Sublimació, i entre els que ho consegueixen els primers són els Artistes (aquests ja han sublimat la libido, i la manifesten a través de les seves obres, no ja a través del sexe), després hi havien graus d‟aproximació: primer els Científics (entre els quals s‟hi devia contar el propi Freud), després les classes mitjanes, i, finalment, les classes baixes, que segons el doctor austríac es mouen només per la satisfac-ció carnal de la libido. Amb aquest raonament, per cert, es justifica la

272 Segons Freud, l‟aparició d‟aquests sentiments són normals al llarg del procés

de maduració, en tant que són reprimits i queden tan sols com una petjada al sub-conscient. Els problemes, doncs, sorgirien quan en el pas de l‟etapa Edípica i de Latència no s‟aconsegueixen reprimir del tot aquells desitjos.

273 En efecte, per a Freud el fetge que es regenera representa la passió sexual inextingible.

187

repressió i la dominació de les classes baixes per part de les classes altes, en fi.

Pel que fa a l‟escola dels estructuralistes cal dir el següent: així com els comparativistes estudiaven els mites i tota la resta d‟assumptes de forma diacrònica (a través del temps, o sia, aplicant la teoria de la evolució), en canvi, Saussure274 i l‟estructuralisme tracten la llengua, i per extensió els mites i la resta d‟assumptes, de mode sincrònic (junt amb el temps, o sia, aplicant un cert relativisme). En aquesta via d‟investigació fou Roman Jakobson275 qui anà més enllà que el propi Saussure, doncs identificà els fonemes com a complementaris entre ells i relatius uns d‟altres. Influit per Jakobson, el doctor Levi-Strauss276 continuà la via estructuralista per la vessant de l‟antropologia, i així com Jakobson emprà en tant que element mí-nim i fonamental de la llengua el fonema, per la seva part, Levi-Strauss usà els anomenats „mitemes‟, o sia, elements bàsics i fona-mentals que constitueixen els mites. Així doncs, la investigació de Levi-Strauss se centrarà en descobrir com interactuen aquests mi-temes per tal de donar lloc a les grans estructures narratives que són els mites. De fet, Levi-Strauss arribà a postular, i no sense certa raó, que el mite serveix per articular i resoldre moltes d‟aquelles contra-diccions que hi han en les relacions humanes i entre els pobles; per exemple, al llarg de les seves investigacions antropològiques, descobrí que en les comunitats primitives s‟hi donava una relació especial

274 Ferdinand de Saussure (1857 – 1913). Lingüista suis. Profesor de gramàtica

comparada a París, i de sànscrit i lingüística general a Ginebra. A la seva mort, els seus deixebles Ch. Bally y A. Séchehaye recolliren les notes dels seus darrers cursos en el famós (1916). En ell enuncià les seves famoses dicotomies: llengua-parla i diacronia-sincronia.

275 Roman Jakobson (1896 – 1982). Lingüista y filòleg rus. Nascut a Moscú, inicià allà estudis sobre llengues orientals i estudià a la seva universitat. Al 1914, amb tan sols 18 anys, impulsà la creació del primera reunió del qual se celebrà a l‟any següent. Fuig de les invasions nazis fins a emi-grar a Estats Units (1941), i allà funda el i inicia la seva llarga relació amb el fonòleg Troubetzkoy. Es traslladà a Praga al 1920 i allà contribuí a fundar i animar l‟influent .

276 Claude Levi-Strauss (1908-?). Filòsof i antropòleg francès d‟origen belga. Fundador de l‟antropologia estructural. En els seu anàlisi dels fenomens socials posa al descobert una estructura interna que actúa a manera d‟un „inconscient‟, que „retalla‟ i „articula‟ la realitat natural. Autor de en 4 volums.

188

d‟afecte entre el fill i l‟oncle matern: si el fill estimava l‟oncle matern aleshores rebutjava el pare, en canvi, si rebutjava l‟oncle matern ales-hores estimava son pare. En aquest sentit, descobrí una mateixa rela-ció antitètica entre marit i muller respecte del germà i la germana, i concluí que, quan les relacions intrageneracionals discorrien amb apacibilitat, les relacions intergeneracionals també, i viceversa277. També concluí en els seus estudis la gran rellevància de la dona en les comunitats primitives, fins i tot com a bé fonamental d‟intercanvi tribal per a mantenir la cohesió de la comunitat278.

Però estrictament en el camp de la mitologia hi treballà l‟estructuralista Jean-Pierre Vernant279, representant de l‟escola de Paris que escrigué on entre altres analitza el mite de Prometeu en Hesíode, de manera que conclou que el poeta estableix tres grans diferències entre els déus i els homes: el sacrifici, el foc tècnic en front del foc diví, i la institució del matri-moni per tal de perpetuar-se.

Un altre estructuralista que cal anomenar potser és el rus Vladi-mir Propp280, que estudià el folclore usant els cants populars, tant del seu país com d‟altres, i trobà que aquests contes posseeixen certes funcions, fins al punt que en tronà 31 funcions específiques, i no més, que àdhuc segueixen sempre un mateix ordre: aquests postulats els sitematitzà en la seva obra . Tambè J. P. Vernant usava aquest sistema d‟investigació, i col·locà a Pandora com a nucli del mite de Prometeu, en tant que ella és la que es relaci-ona amb allò aparent i amb allò real a un mateix temps, i ho explica més o menys així: 1) Les parts del bou sacrificades: en efecte, el ven-tre de la dona serveix tant per devorar l‟aliment fruit de l‟esforç de l‟home, com també per gastar les energies del varó amb el delitós acte sexual. 2) El foc, que tot i restar amagat en una canyaferla seca es consumeix, i, per tant, tambè ha de ser mantingut. 3) Els recursos o

mitjans de vida que resten amagats per voluntat dels déus, com també s‟oculta la veritable natura de Pandora. En fi, tot això consti-

277 Conclusió realment perspicaç la del doctor Strauss. 278 Les conclusions de Strauss foren d‟allò més insòlites, no hi ha dubte. 279 Jean-Pierre Vernant (1914-2007). Sofista i historiador francès. 280 Vladímir Iálovlevich Propp (1895-1970). Erudit rus dedicat a l‟anàlisi dels

components bàsics dels contes populars rusos.

189

tueix en certa manera la natura humana, que es diferencia tant dels déus com de les bèsties; la dona, emperò, resta enmig de tot: posseix part dels déus, part de les bèsties i part dels barons. Tanmateix, així com la sement ha de ser ocultada sota terra per tal que germini i doni el fruit que ha de fer perviure la humanitat, en efecte, l‟home ha d‟inseminar el ventre de la dona per tal de procrear i que l‟espècie sobrevisqui, però també per tal de tenir ell mateix un hereu que l‟ajudi durant la vellura. De fet, hi ha representacions antigues on Pandora surt per a l‟home de sota terra, emergint com si fos un brot de cereal. En resum, els trets diferenciadors entre l‟home i els déus són el sacrifici, el foc prometeic o tècnic, l‟agricultura281 i el matrimo-ni. Per últim i com a culminació, Vernant interpreta l‟esperança

com a quelcom també ocult, doncs és allò que resta dins la gerra, i interpreta que aquesta és la casa, on hi és la dona, i, com ella, posseix una natura ambigua: l‟esperança és útil mentre hom és viu, mentre hom labora, mentre hom contrau matrimoni i té fills, però, no obstant, això no evita que l‟home hagi de patir angoixes, enferme-tats, desgràcies, i, finalment, la mort. Tot i saber que tothom morirà, això no evita que l‟home faci la seva vida com si hagués de perdurar per sempre, i ho fa gràcies a l‟esperança, que no s‟escapa de la gerra i corre lliure, sinó que és a dins de casa (en el cor de cascú), dins de la gerra, en el rebost.

281 Tanmateix, per a realitzar un sacrifici és necessari el foc i certs elements de

l‟agricultura.

Date post:	27-Apr-2015
Category:	Documents
Upload:	marco-pagano
View:	572 times
Download:	4 times

Curs de Mitologia (editat per Marco Pagano)

Documents